Febrer 2008 - Jesús

EMD
Exposició de Joan Panisello al Museu Nacional
de Ceràmica i Arts Suntuàries de València
El passat dijous 30 de gener cap a les
4 de la tarda ens vam encaminar cap a
València. Això no és una cosa que fem
normalment, però teníem un motiu més
que de pes. Joan Panisello i la seva
família inauguraven al Museu Nacional
de Ceràmica i Arts Suntuàries d ’aquesta
ciutat una exposició retrospectiva de la
seva obra, l’obra de tota una vida, o
potser més ben dit, tota la vida dedicada
a una obra.
De seguida vam poder constatar que
aquella seria una jornada inoblidable.
Tot ajudava: l’ambient exclusiu i excepcional
del carrer Poeta Querol, l’extensa
i vasta història de l’edifici declarat l’any
1941 monument històrico-artístic i seu
habitual de les millors peces de ceràmica,
la cordial rebuda i salutació del director
del museu en Jaume Coll i Conesa, però
sobretot poder veure la immensa felicitat
i satisfacció de l’amic Joan Panisello,de
la seva esposa Joana i del seu fill Moisés.
Omplien amb la seva presència l’espai
de recepció del Museu.
No estaven sols però, una bona colla
d’amics i amigues de les Terres de l’Ebre
però sobretot de Tortosa així com una
nodrida representació d’autoritats, també
es van voler desplaçar amb bus fins a
València i van voler passar aquesta
inoblidable jornada amb ells.
Abans de començar els parlaments
oficials d’inauguració ens van convidar
a realitzar una visita a les estàncies del
palau que giren entorn a un pati central,
espai on transcorria el dia a dia dels
marquesos de Dos Aguas, antics
propietaris del Palau. Una altra oportunitat
de contrastar l’exquisit espai que
acollirà les peces ceràmiques de l’obra
d’en Joan.
Els parlaments van estar carregats de
simbolisme, però sobretot destacaria el
del seu biògraf Jesús Àvila. No va voler
perdre’s l’oportunitat de lloar com es
mereix en Joan fent notar com, més enllà
d’un artista caduc o temporal, el nostre
ceramista és l’artífex d’una obra única i
irrepetible.
Cada una de les seves etapes van
lligades al creixement personal que l’ha
caracteritzat i sobretot la contínua lluita
entre els diferents elements foc, aigua,
– 10 –
terra, aire i en aquesta última etapa també
la fusta.
I per finalitzar la intervenció del mateix
Joan; emotiva, intensa, fresca, interessant,
familiar, directa… entranyable.
No va poder desvincular-se de les
connotacions personals: la seua esposa
Joana, el seu fill Moisés. Us puc ben
assegurar que la joia era immensa i la
sensació de plenitud total.
Ben clar tenia el que hagués dit si
hagués tingut l’oportunitat de poder parlar
en aquell moment i és per això que
des d’aquí ho vull fer arribar.
Quan naixem comencem un camí.
Aquest camí es pot emprendre de moltes
maneres. Podem viure però també podem
morir.
Morim quan callem, quan atorguem,
➔