Gloria Isabel Bosch_Valenciano

Gloria Bosch Roig
il·lustrat per: Ana Santiago Clemente

Per a Miquel i per a tu.

Una vegada hi havia una formiga tan xicoteta que tots li deien Puntet i, com la
resta de formigues, també era molt treballadora. Durant els mesos d’estiu, ella i les
altres companyes eixien molt d’hora del seu formiguer i recol•lectaven grans, llavors
i molles de pa des del matí fins a la nit, com a provisions per a l’hivern.

Però per a Puntet un dia era exactament igual que l’altre i al final es va avorrir.
Ja no volia seguir la fila darrere de les altres formigues i fer aquelles llarguíssimes
distàncies dia rere dia. Perquè en el fons, Puntet era una mica més curiosa que les
altres formigues i sempre havia somiat veure el món des de dalt. Així que un dia va
decidir deixar el formiguer arrere per a pujar ben amunt.

Pel camí es va creuar amb un saltamartí verd que es va sorprendre en veure-la
sola, perquè és molt estrany trobar a una formiga fora de la seua colònia, llevat
que s’haja perdut, clar. Però Puntet ni s’havia perdut, ni volia tornar. Ella només volia
saber com es veia el món des de dalt.

Llavors li va demanar al saltamartí que per favor la deixara pujar damunt la seua
esquena, perquè sabia molt bé que era un gran saltador.
Ell, molt amablement, la va deixar pujar i va començar a saltar de tija en tija, entre
les herbes i matolls, i mentre ho feia, li anava donant a Puntet el nom de cadas-
cuna de les plantes i flors sobre les quals es posaven: “Ací una dent de lleó, ací una
cugula, allí un margall, una malva borda, un lletsó…”. I com un saltamartí sempre
té gana i és vegetarià, també aprofitava per a menjar.
Ai, quantes plantes que no conec, que bonic és el món des d’ací a dalt!!!, va pensar
Puntet:
–No pots saltar una mica més alt? –Va preguntar.
–Ho sent –va respondre el saltamartí –, però si vols arribar una mica més amunt,
pots demanar-li-ho a la meua amiga la papallona.

La papallona va dir que sí, va carregar a la formiga sobre les seues acolorides ales
i va marxar volant. Va volar de flor en flor i va beure el seu deliciós nèctar mentre
el compartia amb les seues amigues les abelles. Els colors brillants de les flors van
fascinar a la formiga. Roig, groc, blau, taronja, morat, mai no havia vist tanta varietat
de colors, perquè en el seu món només existien tons negres i marrons.

Ai, quants colors!! Que bonic és el món des d’ací a dalt!, va pensar Puntet, i va preguntar:
–No pots volar més alt?
–Ho sent –va respondre la papallona–, però si vols pujar més, pots demanar-li-ho
al meu amic l’arbre.

L’arbre era una acàcia de la sabana que tenia els peus en la terra i no entenia de
somnis i capritxos, per això no va ser fàcil de persuadir, però finalment va accedir
per a acontentar la seua amiga la papallona.
Era una acàcia jove i estirada, per això el camí cap amunt va resultar fatigós.

Quan Puntet va aconseguir per fi arribar a la seua copa ja estava tot fosc i no es
veia res, excepte les estreles brillants en el cel, que Puntet observava per primera
vegada.
Ai, quants ulls que hi ha mirant-nos en el cel!!! Que bonic és el món des d’ací a
dalt!, va pensar Puntet i va preguntar:
–Arbre, no pots allargar les teues branques una mica més?
–Ho sent –va respondre l’acàcia–, però si vols pujar més amunt, pots demanar-li-ho
a la meua amiga la girafa, que és un coll i mig més alta que jo.

La girafa, que s’alimentava de saboroses fulles d’acàcia, volia fer-li un favor al
seu arbre favorit, així que va deixar que Puntet grimpara
pel seu llarg coll.
Però quan Puntet va aconseguir el cap de l’herbívor es va sentir una mica marejada,
perquè les girafes són animals molt amigables i quan es troben sempre se saluden
enroscant els seus colls. Les formigues no feien això.
Ai, desconeixia aquest costum, que diferent és el món des d’ací a dalt!!!, va pensar
Puntet i va preguntar:

–No pots estirar una mica més el teu coll, girafa?
–Ho sent –va respondre ella–, si vols pujar més alt, pots demanar-li-ho
a la meua amiga l’àguila.

L’àguila, que s’estava preparant per a un vol de vigilància, es va sentir afalagada
de poder mostrar a Puntet les seues poderoses ales.
Va volar sobre muntanyes i valls i va mirar al seu voltant amb molta atenció a la
recerca de ratolins o alguna sargantana per emportar-se al pic, perquè era molt
d’hora i volia desdejunar.
La formigueta estava fascinada en veure que minúscul es veia el món des d’allà a
dalt, allò la va fer enormement feliç, i per un moment fins es va oblidar que era una
formiga. A més, mai s’havia mogut tan ràpidament com al llom d’aquella àguila
imperial. Puntet havia descobert la velocitat!
Ai, que ràpid, que xicotet i que gran alhora és el món des d’ací a dalt!!!, va pensar
Puntet i va preguntar:
–No pots volar encara una mica més ràpid i més alt?
–Ho sent –va respondre l’àguila–, però si vols arribar més amunt i més ràpid, pots
demanar-li-ho al meu amic el vent.

El vent, que era un vell amic de l’àguila, va esbufegar amb força i va llançar a Puntet
per l’aire, qui va acabar volant altíssim al costat de milers de xicotetes llavors i
grans d’arena.
Puntet els va preguntar què feien allà dalt, perquè sabia que, com ella, no es trobaven
en el seu entorn natural. Els grans d’arena i les llavors li van contestar que
buscaven zones seques i àrides, muntanyes cremades i nues per a assentar-se i
transformar-les en bonics i frondosos boscos.
Però allà a dalt feia molt de fred i el vent bufava cada vegada més fort, així que,
de sobte, Puntet, que mai no havia tingut por, es va espantar.
–Benvolgut vent, deixa’m baixar –va pregar la formiga.
–No volies volar més alt? No t’agrada el que veus des d’ací a dalt? –Va preguntar
el vent.
–Tinc molt de fred, a més, tot el que puc veure és un prat blau allà a baix, va dir
la formiga.

–Això no és un prat. El que veus és l’oceà –va dir el vent.
–Llavors vull conéixer-lo. Baixa’m, per favor –va insistir Puntet.
–És massa perillós, perquè la mar oceànica és el més gran que una formiga haja
vist mai en la seua vida. Sense un jupetí salvavides t’ofegaries en un tres i no res
–va dir el vent.
Però la curiositat de la formiga era cada vegada més gran i malgrat els bons consells
del vent, va decidir demanar ajuda a les llavors i als grans d’arena.
Els grans d’arena, que eren molt sòlids i solidaris, es van unir i van formar una
xicoteta illa enmig de l’oceà per a Puntet. Passat un temps, de les llavors van brollar
arbres, pastura i flors.
Puntet es va sentir tan còmoda i feliç en la seua nova llar que va decidir instal•lar-se
allí per sempre, convidar a altres formigues i formar una gran colònia.
I així, aquest poble de formiguetes i els seus descendents van viatjar per tot el món
a través dels temps, i gràcies al seu bon costum de recol•lectar i acumular grans i
llavors a l’estiu, van aparéixer moltes xicotetes illes en els nostres mars i oceans.
Elles, les formiguetes, són les responsables que, fins al dia de hui, només vegem
puntets quan busquem una illa xicoteta en el mapa. Fixa’t i veuràs!

© Gloria Isabel Bosch Roig (de la obra)
©Apuleyo Ediciones (de esta edición)
Primera edición en Apuleyo Ediciones: octubre 2023
Diseño de cubierta: Sofía Corzo González
Corrección: Aitor Andréu Guerrero y Maya Pape
Maquetación: Alejandro Bermejo Cercas
Ilustraciones: Ana Santiago
Coordinación editorial: Isidoro Cidre González
info@apuleyoediciones.com
www.apuleyoediciones.com
ISBN: 978-84-19938-78-7
Depósito legal: H 324-2023
No está permitida la reproducción total o parcial de este libro, ni su tratamiento informático,
ni la transmisión de ninguna forma o por cualquier medio, ya sea electrónico, mecánico, por
fotocopia, por registro u otros métodos, sin permiso previo y por escrito de los titulares del
copyright.
Hecho e impreso en España.

Un conte sobre la curiositat i l'aprenentatge, sobre com mirem el món
per a descobrir bellesa i sentit. Puntet podria ser un punt nal en una
frase feta de formigues o una illa molt petiteta dins la mar, però també
podries ser tu. Una formigueta curiosa que emprén un viatge d'aventura
per la natura i que sap que ha de canviar de lloc per a veure millor.