18 contes per educar en valors

nant, no podem fer res més.” Han deixat els seus núvols aparcats
abans de començar a saltar de branca en branca.
⎯Ah, ja sé on som! –esclata l’Adolfo–. Jo ja he estat aquí, és
el laberint dels llapis.
⎯Ah, llavors només hem d’agafar un llapis i dibuixar la porta
de sortida.
Així que l’Adrià i l’Adolfo, amb molta força, comencen a
agafar un llapis, els costa molt perquè és un llapis al menys tres
vegades més gran que ells, i tots dos com si aguantessin una
branca enorme comencen a dibuixar una porta. No les tenen totes
ja que no els ha sortit gaire recta. Intenten obrir-la, però no
s’obre.
⎯I ara, què fem? –diu l’Adrià–. Això no ha funcionat. Potser
és perquè no ens ha sortit gaire recta, i aquí no tenim cap goma.
⎯Ja sé! I si dibuixem una clau? –I, dit i fet, dibuixen la clau i
sí! poden sortir del laberint de llapis–.
⎯Uf! Ei, vigila, Adolfo! –li diu l’Adrià, ja que en obrir la
porta passa un coet fet de cartró rodó, on viatgen un nen amb els
seus pares, s’ho passen d’allò més bé, o al menys això els sembla
a l’Adrià i a l’Adolfo–.
Xino-xano, l’Adrià i l’Adolfo arriben al prat d’herba de color
de rosa on s’estiren a mirar el cel; hi ha un arc de Sant Martí preciós.
Tots dos allà estirant pensen en el que acaben de veure.
⎯Has vist? Com s’ho deuen haver fet per venir aquí tota la
família? Tu saps com fer-ho?
⎯Doncs no! –diu l’Adrià–. Jo sempre he vingut tot sol. A mi
també m’agradaria poder venir amb els meus pares però tot i que
sabés com fer-los venir, crec que no podrien, sempre estan molt
ocupats.
74