18 contes per educar en valors

LA PRESÓ
Toni Rubio Nicás
Mentre passava, les portes s’anaven obrint i tancant al meu
pas. La por m’impedia girar-me. Mai vaig saber si entrava o
sortia i encara em pregunto, què es deu sentir amb la llibertat.
M’agradaria poder dir que ha passat el temps, que el seu pas
m’ha curat les ferides, que la seva transició ha posat tot al seu
lloc. Però el temps em va trair durant anys. Va desaparèixer amb
les paraules dels adults i amb les mentides de les institucions. Es
va absentar quan més preguntava per ell. No sabia mai quan es
començava i quan s’acabava, nomes veia com sortia el sol o com
apareixia la lluna. Era de dia o de nit. Matí o tarda. Ara o després.
No hi havia més.
La meva família no sabia, o no volia, o simplement pensaven
que era com ho havien de fer. No els guardo rancúnia, però a la
vegada tampoc me’n sento orgullosa. Ells em van extirpar la infantesa.
La infantesa, el temps…
Un dia em van vindre a buscar a l’escola i sense cap explicació
i davant les mirades dels meus amics vaig desaparèixer.
Diuen que em volien protegir i se’m van portar lluny del meu entorn.
Tot era nou, tots eren nous…
La infantesa, el temps, la família, els amics…
Paraules, promeses, deures i normes. Vaig deixar de ser jo per
ser-ne un més. Vaig deixar de ser un més per ser un informe subjectiu;
era simplement, el resultat d’una mirada aliena.
69