18 contes per educar en valors

a arribar a un passadís estret i fosc que els va obligar a anar en
estricta fila índia, ja que les pedres de les parets els fregaven les
cames i les motxilles pels costats. De tant en tant, algun ratpenat
volava sobre els seus caps.
—No tingueu por, veig més llum al fons! –va fer l’Arnau,
sense perdre l’ànim en cap moment–.
I, certament, el camí es va començar a eixamplar i es va anar
il·luminant per una llum tènue, gràcies a unes petites escletxes
entre les roques del sostre, que donaven a l’exterior. Van anar a
parar a una sala molt ampla amb un llac i moltes estalactites.
—Uauu! –van dir tots, cadascú amb el seu èmfasi i ritme particular–.
L’Arnau va comunicar-los que, com que portaven caminant ja
deu minuts, els en quedaven deu per explorar l’entorn i després
retornarien cap a l’entrada. Van començar a investigar: buscant
capgrossos a l’aigua, mirant si a les parets hi havia dibuixos prehistòrics,
observant si al terra hi havia restes d’ossos o petits animalets…
Just quan havien passat els deu minuts, l’Arnau va dir:
—Molt bé, és l’hora. Hem de tornar!
I en aquell moment va succeir quelcom inesperat: el terra va
començar a tremolar, primer només una mica i després més fort.
—Aaah! –van fer tots–.
Es van agafar entre ells com van poder. El Pol no estava
disposat a deixar aparèixer cap llàgrima a la seva cara perquè
volia fer-se el valent, però s’havia d’empassar molta saliva.
Finalment la tremolor va parar. Per sort, no havia caigut cap
pedra sobre d’ells, només una mica de pols. Es van quedar callats
i aturats uns segons. La Mireia els va voler calmar:
—No hi ha perill. La cova és forta, com ha dit l’Oriol.
53