18 contes per educar en valors

—Veieu? És aquesta mateixa. Aquí diu que és una cova molt
segura.
—Doncs endavant! –va deixar anar la Montse, mare de la
Carla i el Martí, de vuit i nou anys respectivament–. Com que els
teus fills deuen ser tan valents com tu, que s’encarreguin de guiar
la resta!
L’Oriol va assentir amb una mitja rialla, i va comentar a un
dels seus fills:
—Arnau, tu vés davant. Encarrega’t de dirigir el grup.
–L’Arnau era el més gran de l’equip d’infants, tenia dotze anys–.
El noi manà als seus germans:
—Jan, posa’t pel mig, i tu, Mireia, vés al final de tot del grup
–la Mireia, tot i que tenia només sis anys, semblava més gran
perquè era molt responsable. En canvi a en Jan, quatre anys més
gran, se’l considerava més despistat–.
—Hem decidit que us deixem mitja hora per explorar la cova
–comentà el Jordi, el pare del Pol–.
—Compteu bé el temps. Us esperem a fora –va dir la Marta,
la dona de l’Oriol.
Tots els infants començaren a remenar a les motxilles a veure
si trobaven llanternes. En van sortir tres. Una la portaria l’Arnau,
l’altra, la Mireia, i la Carla, que aniria pel mig, portaria la tercera.
Entremig també hi anirien la Marisa i el seu germà Ignasi, el Jan,
el Martí, germà de la Carla, i el petit i espavilat Pol, de quatre
anys, que no es volia perdre aquesta aventura per res del món.
L’Oriol els va donar una corda perquè es lliguessin entre ells i així
no se separessin. Finalment, el grup d’infants va començar a
entrar a la cova, que al principi era molt ampla i lluminosa i la
llum de les llanternes era innecessària. Però no varen trigar gaire
52