18 contes per educar en valors

una angoixa permanent, o potser només era desconfiança cap a
tot el que l’envoltava.
Si al principi els nens se li apropaven, a poc a poc el van anar
deixant de banda. El cert és que la soledat, a ell, no el molestava;
no sentia la necessitat de compartir res amb ningú, és més, quan
es veia obligat a deixar un llapis, o un llibre, o qualsevol altre cosa
a un company, sentia com l’aclaparava un neguit, un malestar
que no cessava fins que el nen li havia tornat l’objecte prestat.
Les emocions, els sentiments de qualsevol mena, li provocaven
un fort nerviosisme. A casa seva l’havien ensenyat a no mostrar
mai emocions com la ira, o la tristesa, ni tan sols una alegria excessiva
que, com deia la seva mare, era pròpia de babaus. Així
que a l’escola no l’havien vist mai plorar, riure sí, en comptades
ocasions, o potser era més aviat somriure, però plorar, mai. Per
molt que la Berta insistís en què plorava com tothom, que ella havia
vist com li queien unes llàgrimes rodones per les galtes
–potser és que tenia mal de panxa- un dia que van anar a un
concert a l’auditori amb l’escola, el cert és que ni tan sols quan
en Jordi i els seus, que eren uns bèsties, li van posar una
sargantana morta dins l’entrepà, o quan entre tres el van llençar a
la bassa dels peixos i les granotes, el van veure plorar. En Bru ni
es va enfadar, no va fer res, no va dir res, ni una queixa, ni una
paraulota, els va mirar amb els seus inquietants ulls rodons, i va
continuar com si no hagués passat res.
Com que no es pot trobar plaer en molestar a qui no es molesta,
els nens el van deixar tranquil i en Bru va convertir-se en una
presència passiva, però tolerada, dins del grup. Assegut al final
de la classe, sempre a prop de la finestra, arrelat a la cadira com
un petit arbre, sentia la veu de la mestra que queia damunt seu
49