18 contes per educar en valors

aquells mots que, com formigues, desfilaven ordenadament davant
dels seus ulls. Amb quatre anys ja llegia sense entrebancarse,
i recitava cofoi, amb la seva veu monòtona i infantil, aquell
llarg poema que no entenia. Com si fos una pregària mil cops
repetida, repetia unes paraules que l’ús havia desgastat fins a perdre
el seu sentit més íntim. No es pot dir que no tingués capacitats
per a l’aprenentatge, però el cert és que no sentia cap mena
d’interès per allò que aprenia. S’acontentava amb repetir lletres i
números sense entendre’n la utilitat, i sense qüestionar-se mai
res. Potser sí que dins del seu pit hi havia un cor petit que bategava,
un cor que s’emocionava amb el so dolç del riu, o amb la melodia
trista del piano del veí, però aquest sentiment no tenia cap
valor en el món on vivia. Així que el seu cor petit va quedar literalment
aixafat per una pila de normes, coneixements útils, i
muntanyes de llibres educatius.
Desprès va vindre l’escola, ja feia cinc anys que hi anava. A
l’inici va ser difícil, no podia acostumar-se al xivarri de l’aula,
les cadires arrossegades sense pietat, els crits dels nens, les empentes…
Això sí, ara sabia més de números i lletres, però de fer
amics seguia sense saber-ne. No entenia gens els jocs dels companys.
Els observava córrer a l’hora del pati, riure com bojos darrere
d’una pilota; ara s’empaitaven, ara es barallaven; els genolls
pelats, les mans brutes, els ulls brillants…
En Bru fugia de l’esforç com els gats de l’aigua. No li agradava
tampoc ser el primer en res, ja se sentia satisfet amb el que tenia.
Ell no era ni alt ni baix, ni gros ni prim, sempre anava correctament
vestit. No hi havia res en la seva imatge que sortís de
la normalitat, si no fos per aquells ulls rodons i negres, aquella
llum inquietant que s’amagava al fons de la seva mirada, com
48