18 contes per educar en valors

l’ambulància esclafia foll. Es van posar a plorar. Va entrar la tieta
a l’habitació, els petonejà, els calmà i se’ls endugué a casa seva.
Foren dos dies lents i llargs, com si no volguessin passar, feixucs
per als sentiments del cor. No varen veure més el pare. I el
retorn a casa fou enmig dels sanglots de la mare.
La casa silenciosa, tristor i pobresa. La mare desolada. Els
nens massa petits per entendre-ho tot plegat. Ells només tenien
gana i fred, i enyoraven el pare absent i una mare afable que ara
restava llunyana.
III. En Jan, el més petit, va deixar de parlar. “Per què?”, pensà.
“A mi ningú m’explica res, no entenc què passa i ningú m’escolta.”
La Mireia va deixar de jugar. Al pati de l’escola s’amagava al
portal, sota les escales. No volia veure ningú, a ella tampoc li van
explicar res ni tampoc l’escoltaven.
La mestra de l’escola feia ja un temps que observava els infants.
Els encoratjava amb paraules alentidores i els donava tan
suport com sabia. No n’hi havia prou. A casa tot restava igual. Es
sentien sols i no comprenien el món que els envoltava.
IV. En Jan va esclatar a plorar, ja no podia aguantar més, llàgrimes
de desesperació rajaven cara avall incontrolables. La Mireia
no se’n va poder estar i desconsolada va posar-se a plorar també.
“Què havia passat”, es preguntaven els grans. “No entenem res”,
deien.
Ells sí que no entenien res! On és el pare? Com és que la mare
plora i ja no juga amb nosaltres? Tenim gana i fred! La roba és
petita, la casa freda! Tantes preguntes sense resposta…
V. Una senyora amb bata blanca els donà una piruleta, els va fer
asseure en una cadira ben grossa.
26