18 contes per educar en valors

EN JAN I LA MIREIA NO ENTENEN RES
Margarida Solà Oliveres
I. En Jan i la Mireia sortien de l’escola quan, de lluny, albiraren
la posta del sol. Feia fred. Els dits d’en Jan es tornaren vermells
al cap de poc. La Mireia embolcallà el seu germà amb la seva bufanda.
Marxaren amb passes curtes i lentes, de fet, sense dir-se res
volien demorar la tornada a casa.
Amb el pare, des que era malalt, res era igual. La mare cridava
sense adonar-se’n i els nens tenien por.
Por de molestar, por d’empitjorar les coses, por de no entendre
què passava.
Abans de la malaltia, el pare reia i jugava amb ells, els donava
un caramel tot sovint i els acompanyava a l’escola. Ara, a la
llar es respirava tristesa i preocupació. La mare, d’amagat, tot sovint
plorava.
El menjar era escàs, l’estómac rondinava. I per esmorzar, a
l’escola, només duien un ròssec de pa, a vegades sec. La llar de
foc ja no cremava, no es veia llenya enlloc, els peus es glaçaven i
a la nit tremolejaven enfredorits.
La Mireia, que era la gran, s’ensumava que alguna cosa passava,
tot i que la mare li treia importància al malestar que es respirava.
II. Els nens es van despertar corpresos i es van arraulir tots dos
abraçats dins del llit. Els crits ressonaven a les orelles. El so de
25