18 contes per educar en valors

gest que ha tingut, sense donar-li, però, excessiva importància.
La resta de nens i nenes, que també han observat l’escena sorpresos,
queden muts, astorats, dubtant amb recel de si els toca fer el
mateix amb els regals de les seves bosses. Es miren els uns als altres,
interrogant-se. Els pares i mares estan a l’expectativa. En
Dieguito es mira feliç els seus dos tresors. Finalment una nena, la
més alta, s’aproxima també a ell i li ofereix un camió de joguina.
⎯Té –li diu allargant la mà–, jo no en faré res!
Aquesta vegada a en Dieguito no li surt ni una sola lletra
de la gola. No s’ho pot creure! Els grans es miren i somriuen. La
resta de nens no dubten més, veuen que l’acció té un bon reconeixement
per part dels pares i ells no volen ser menys. Així que
s’apilonen tots davant seu i li ofereixen panes, tasses, taronges i
bunyols de iuca. Els ulls negres d’en Dieguito estan a punt de saltar-li
de les conques.
⎯Gràcies, gràcies… –es limita a repetir sense saber massa
com agrair-los tot el que li estan donant–.
Li agradaria poder-los correspondre, regalar-los alguna cosa
a canvi, però ell no té res. Els torna a mirar els peus. Llàstima,
van tots amb sandàlies. Sinó, si portessin sabates, els les embetumaria
a tots sense pensar-s’ho.
El clàxon de l’autobús sona estrident des de l’altra punta
de la plaça. El grup es prepara per quan arribi. De nou, els crits,
les rialles, l’esverament. En Dieguito continua dient gràcies mentre
el bus s’atura i ells comencen a pujar les escales cap al seu interior.
Va dient gràcies i els fa adéu amb la mà a través de la finestra.
I s’està així, dret a la vorera, davant del seu banc, mentre
l’autobús s’allunya.
23