18 contes per educar en valors

de gelosia. Encara és tan nen! Però ell sap, perquè li ha explicat
l’àvia, que aquest món que veu no és el seu món. I que, per tant,
no l’ha d’envejar. Que ha d’estar content amb el que té. Així que
s’ho mira de lluny, amb la distància que separa el seu món del
d’aquells nens que tenen més o menys la seva edat.
Un menut d’uns tres o quatre anys s’asseu a la falda de la seva
mare. Se’l veu més seré i també més cansat que a la resta. És
l’únic que s’ha adonat de la presència d’en Dieguito i se’l mira
amb curiositat. La seva falta d’experiència a la vida no li permet
entendre perquè ell i els seus amics tenen tots una bossa plena de
regals, i aquell nen que seu sol al banc no té res. L’observa atentament
una bona estona. Es mira la seva bossa i la bossa dels altres
nens. Es torna a mirar en Dieguito.
Sembla que no ho acaba d’entendre. Sense pensar-s’ho més,
fa un salt de la falda de la seva mare i es dirigeix cap a ell.
Aprofita per mirar-se’l bé ara que el té tan a prop, per veure si
endevina quina és la cosa que els fa tan diferents, però sembla
que no aconsegueix trobar-la.
Així que, com si d’un acte de justícia i de sentit comú es tractés,
obre la seva bossa dels regals, es mira amb atenció el seu
contingut i n’extreu una taronja i un tros de canya de sucre. Estira
el braç i li ofereix a en Dieguito amb un gest d’extrema
naturalitat. Ell, sorprès, i amb una eufòria reprimida, també estira
el braç i agafa el que aquell nen més petit, però gairebé de la seva
mateixa talla, li ofereix.
⎯Gràcies –aconsegueix dir emocionat–.
El petit li contesta un de res amb la mirada i, com si no
hagués passat res, se’n torna a reposar a la falda de la seva mare.
Aquesta, bocabadada, l’ajuda a pujar i li fa un petó orgullosa pel
22