18 contes per educar en valors

⎯La Concepción de María –contesten tots en una sola veu–.
I comencen de nou els aplaudiments, els crits, la xerinola. I
els braços petits del nens s’estiren i s’estiren tant com poden per
ser els primers en rebre l’ofrena. Les famílies no donen l’abast.
Quan tothom té el seu regal, tornen les corredisses i l’organització
improvisada per decidir cap a on anar. De mica en mica, les
bosses, els cabassets, les motxilles, es van omplint de caramels,
de taronges, de canyes de sucre, de llapis, llibretes, panitas i tasses
amb la imatge de la Verge. Les famílies ofereixen el que tenen
o el que poden. A les cases més humils reparteixen part de la
collita. Les famílies més benestants, o les que potser han fet alguna
promesa a la Verge que al final s’ha acabat complint, ofereixen
regals més costosos. L’important, però, és que n’hi hagi per a
tots.
En Dieguito observa l’espectacle des de la banqueta. Malgrat
que ell només és un nen de nou anys en un cos petit i escanyolit
que amb prou feines aixeca un pam i mig de terra, i malgrat que
podria semblar que es mira les corredisses dels nens amb cert recel,
en el fons, ell avui està content. Ell és embetumador de professió
i, segurament, ja de vocació -a aquestes altures ja li és difícil
imaginar-se la vida fent qualsevol altra cosa. Fa tan sols un
parell d’anys, quan en tenia set, corria pels carrers descalç, amb
els seus antics pantalonets de pinces blau marí i la seva samarreta
de propaganda gastada i descolorida, amb unes taques gravades
que ja no marxaven per molt fregar. En aquella època es passava
el dia demanant un peso amb una rialla als ulls a tothom amb qui
s’anava trobant a la plaça, davant les botigues. Algunes persones
li donaven una moneda sense ni tan sols mirar-se’l, com qui espanta
un gos ple de puces. D’altres li donaven la moneda amb
17