de poesia

BIBLIOTECA DEL NÚVOL
Nit
de poesia
15È FESTIVAL NACIONAL
DE POESIA A SANT CUGAT
2015
INSTITUCIÓ DE LES LLETRES CATALANES

Nit de poesia
15è festival nacional
de poesia a sant cugat
Biblioteca del Núvol

Primera edició: octubre de 2015
© Dels pròlegs: Àngels Gregori, Laura Borràs
© Dels poemes: Mireia Calafell, Manuel Forcano, Sònia Moll, Josep Piera,
Lluís Solà, Josep M. Sala-Valldaura i Antònia Vicens
D’aquesta edició: Biblioteca del Núvol
Carrer Provença 356 1r 1a
08037 Barcelona
www.nuvol.com
@nuvol_com
Maquetació: Mercè Roig
Són rigorosament prohibides, sense l’autoritzacióescrita dels titulars del copyright,
sota les sancions establertes en la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra
per qualsevol procediment, incloent-hi lareprografia i el tractament informàtic, i la
distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públic.

Taula
Presentació de Laura Borràs 5
Proemi d’Àngels Gregori 7
Mireia Calafell 8
Manuel Forcano 15
Sònia Moll 22
Josep Piera 32
Lluís Solà 40
Josep M. Sala-Valldaura 48
Antònia Vicens 56

Nit de poesia
La Nit de Poesia del Festival Nacional que organitzem conjuntament
l’Ajuntament de Sant Cugat i la Institució de les Lletres Catalanes
és l’acte d’aquesta festa de la poesia que converteix Sant
Cugat en l’epicentre poètic del festival. La Nit és el que ens connecta
amb la llavor del que va ser el festival en els seus orígens, el
Festival de Poesia de Sant Cugat. Amb tot, l’any 2014 vam recuperar
la Nit justament reivindicant la conveniència d’anomenar-lo
Festival Nacional, perquè va néixer amb la voluntat de projectar
la potència de la poesia catalana i —després de quinze anys— és
de justícia reconèixer-ho. La Nit, doncs, recull l’herència del passat
i també vol projectar el festival cap al futur.
La seva centralitat també es llegeix en la representativitat nacio
nal dels poetes que hi participen. Volem donar comptes de la
riquesa poètica en llengua catalana i convidem a poetes de tot el
domini lingüístic. L’any passat Andorra, el Principat, l’Alguer, les
Illes Balears i el País Valencià hi van ser representats. Enguany la
Nit està dirigida per Àngels Gregori, poeta i organitzadora del
Festival de Poesia d’Oliva, al País Valencià, que ha guanyat el
concurs públic per a dissenyar-la, i que ens ofereix una proposta
rica i plural que es veurà completada amb l’actua ció singular de
Maria del Mar Bonet, la cantautora mallorquina que ha donat
veu a tants poetes, acompanyada de músic valencià Borja Penalba,
que també acumula ja una trajectòria important donant veu
als poetes i acompanyant a cantautors com Lluís Llach, Feliu Ventura
o la mateixa Maria del Mar. Mireia Calafell, Manuel Forcano,
Josep M. Sala-Valldaura i Lluís Solà, són els poetes catalans que hi
participen, més la representació mallorquina i menorquina d’Antònia
Vicens i Sònia Moll, respectivament, així com Josep Piera,
que vindrà de València. Una nòmina que equilibra joventut i ex-
5

laura borràs
periència, cartografies generacionals diverses i que troba en la
qualitat i la potència el seu nucli vertebrador. Veus poètiques que
no deixen indiferent, que enamoren, sacsegen, que pertorben,
que ens interpel·len... Delicadesa i brutalitat, sensualitat i nuesa,
acció, evocació i reflexió es donen la mà en els versos dels poetes
que hi participen, embolcallats dins l’espai sonor que crea Xavi
Lloses. I m’agrada evocar aquí la definició de poesia que Middleton
Murry ofereix en el seu llibre sobre Shakespeare i Keats i que
tant agradava a Riba com per transcriure-la en una carta a Pous i
Pagès, director de la Institució de les Lletres Catalanes a l’època.
La poesia és “la facultat de concentrar sobre un punt tots els recursos
del llenguatge en tot llur abast, de manera que una expressió
senzilla i aparentment sense esforç delecta la imaginació estètica
en el moment que espera més i que és més exigent, i al mateix
temps esbalaeix l’intel·lecte amb un nou aspecte de la veritat”.
Precisament per concentrar tots aquests recursos del llenguatge,
per aspirar a delectar la imaginació estètica més exigent i
per esbalair els intel·lectes amb aspectes de la veritat poètica que
aquests poetes ens ofereixen, en aquesta edició hem volgut afegir
un nou element a la Nit. Un element que s’afegeix al programa de
mà i a les postals que des de l’any passat elaborem, també, amb
citacions dels poetes convidats. Enguany que el Festival celebra
els seus quinze anys d’existència, emetrem la Nit en streaming
perquè pugui ser seguida arreu i oferirem l’antologia dels poemes
en versió e-book, en col·laboració amb Calàndria i Núvol.
Una edició electrònica que té la missió de fer arribar la poesia
que inundarà el Teatre-Auditori de Sant Cugat en la Nit de Poesia
2015, molt més enllà d’un espai físic. Per celebrar els 15 anys
de #FNP: que corri la poesia per la xarxa!
Laura Borràs
Directora de la Institució de les Lletres Catalanes
6

Nit de poesia
Vindran mesos amb erra, com ens alertava Gabriel Ferrater. I
com cada octubre des de fa quinze anys, amb l’arribada de la
tardor s’omplen de versos els carrers de la ciutat.
Lectors i lectores del món, ja ho deia Pere Quart: com el
Vallès no hi ha res!
Des de la seva primera edició fins avui, el Festival nacional
de poesia ha portat fins a Sant Cugat un total de dos cents quaranta-cinc
poetes d’arreu del territori de parla catalana, un veritable
actiu per generar lectors.
Perquè, com al mestre Foix, ens exalta el nou i ens enamora el
vell, avui hem volgut comptar amb algunes de les veus més representatives
de la nostra literatura i amb d’altres que comencen
amb força en aquest terreny de joc i de foc, com ens avisava Riba.
Mireia Calafell, Manuel Forcano, Sònia Moll, Josep Piera,
Lluís Solà, Josep Maria Sala-Valldaura i Antònia Vicens. Acompanyats
pel pianista Xavi Lloses, aquestes set veus diran el seu
món al costat de Maria del Mar Bonet, la gran veu de la Mediterrània
—aquella mar de vi que havia definit Montserrat Roig—,
i la veu i la guitarra del valencià Borja Penalba.
Àngels Gregori
Directora de Nit de Poesia 2015
7

MIREIA CALAFELL

Nit de poesia
Literatura
No t’ha besat i ha marxat amb pressa,
i ha arribat a casa, i ha encès l’ordinador,
i ha escrit no t’he besat, no t’he besat la boca
i ara què en faig jo d’aquest voler-te als llavis.
En fa literatura. Només literatura.
Tantes mudes
Perifèric Edicions 2014
9

mireia calafell
Naufragi
Pel canal obert que deixen les esquenes
baixa com l’aigua el temps de les promeses.
Dormiu i no veieu desfilar els verbs
—còdols que desemboquen a altres mars—:
veureu, fareu, tindreu, viureu, sereu.
No us ho pensàveu, no ho esperàveu,
però el cabal del desencís ha anat pujant
i al llit, sou el que éreu: una parella
que ja no es mulla i va al revés, en desacord,
desfent l’amor, apassionadament.
Tantes mudes
Perifèric Edicions 2014
10

Nit de poesia
Muda
Lentament —tampoc no hi ha alternativa—, es treu la roba.
Quanta dificultat en els botons de la camisa per uns dits
tremolosos com els seus. I els pantalons, els pantalons
són una prova d’equilibris, de paciència i dignitat,
com dir no puc en aquest ordre. Com dir, com l’ordre.
Quan és nua del tot torna a vestir-se, reprèn el ritual.
I així fins que s’acaba el dia i a ella, els dies, se li acaben.
No acceptarà mai que sols les serps, en fer la muda,
poden desprendre’s d’escates i, alhora, de ferides.
Tantes mudes
Perifèric Edicions 2014
11

mireia calafell
Llops
«Un llop
que no sembla
un llop
entra a una casa,
toc-toc
devora l’àvia,
o la fa fora
de casa,
de casa seva,
a la pobra àvia.»
No tinguis por,
és sols un conte.
Res d’això passa,
un conte i prou
–em repetíeu.
Però mai,
mai no us vaig creure.
I ara les notícies
em donen la raó.
Tantes mudes
Perifèric Edicions 2014
12

Nit de poesia
Balenes Franques
Quina delícia el joc de les balenes
quan no hi havia espècies ni hemisferis.
Quanta complicitat sota la mar
abans de l’espetec, de l’estampida,
d’aquell fugir sense saber per què
cap a altres oceans i separar-se,
d’aquell partir-se el gel inexplicable.
I ja mai més els dies sense temps
on tot el que calia era saltar,
i ja mai més foren regals les ones
sinó un recordatori de distàncies,
el dolor constant de qui ha perdut l’altre.
S’estimaven, jo sé que s’estimaven.
És fàcil reconèixer en els teus ulls
el moviment tectònic de l’adéu,
l’angoixa a la mirada de les bèsties,
com d’alts eren els salts que tu i jo fèiem.
Tantes mudes
Perifèric Edicions 2014
13

mireia calafell
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
que violent és un accent
quan no fa prou diferència
Diacrític
Tantes mudes
Perifèric Edicions 2014
14

MANUEL FORCANO

manuel forcano
No em blasmeu pas
Per motius que ara no puc explicar,
sovint se m’encaua la pensa
dins un somni, la vista perduda
cap al lluny.
Se m’afiguren ciutats
de cara al mar, o el bullici d’un basar
—les cames tenen fam de córrer-hi—,
i borrosament, per uns instants,
també somriures, carícies,
tremolors...
i pocs més detalls
podria dar-vos.
No em blasmeu pas:
per molts records camino enlluernat
o tot negreja.
Ciència exacta
Edicions Proa, 2014
16

Nit de poesia
Cert
Escric el que considero que és veritat.
Hecateu de Milet, s. v aC.
Cert, jo sóc d’aquells
que avancen més de nit en somnis
que no pas cada dia
en el real.
Però aquell vaixell,
la travessia lenta per les illes,
els dofins entre l’escuma,
i tu i jo, el sol al rostre,
el vent als cabells, als colls oberts
de les camises, el desig
com l’àncora que vol
el fons del mar. Ens voltaven
no sé quines paraules per la boca
abans dels besos. I a la cabina,
el desordre de les mans
com a les fosques palpant parets
cap a la llum. En el goig,
s’havia embravit l’onatge?
I què importa
si l’únic port on va arribar el vaixell
és aquest full?
Ciència exacta
Edicions Proa, 2014
17

manuel forcano
Com cada dia
Com cada dia a sol morent,
comença la dansa dels records.
Us prometo que són coses d’agradar,
i de goig se’m flecten gairebé
les cames.
Què fóreu?,
què sou? —els demano,
perquè amb prou feines si tinc mots
i ni la poesia m’hi arriba.
Amb pas pressut
els veig córrer cap al no-res,
s’apaguen, callen,
ocells que van a jóc.
L’oblit
és com algú d’esquena al mar
que no veu el banyista que s’ofega.
Ciència exacta
Edicions Proa, 2014
18

Nit de poesia
Ciència exacta
Que cadascú s’examini ell mateix
i es presenti:
a fe, tant tu com jo,
dúiem a sobre un immens desert
de set.
L’aigua que vam beure l’un de l’altre
es pot ben explicar amb l’enunciat
de la tercera llei de Newton:
“Sempre que un cos exerceix una força
sobre un altre, aquest segon cos
exerceix una força igual i de sentit contrari
sobre el primer”.
Us ho corroboro no de paraula
sinó amb fets:
el desig,
com la física,
és una ciència exacta.
Ciència exacta
Edicions Proa, 2014
19

manuel forcano
Els maldients poden dir
el que vulguin:
jo he perdut mil batalles
per guanyar-te
i m’han vençut tant la fam
com l’abundor de tu.
Bandera vermella
Cada cop que ara estimo un cos,
per un instant em ve el record
del teu:
porto aquest tresor
com en gerres de terrissa
per un camí de pedres
d’ensopec.
D’això bé que me n’adono
i és funest:
passo molt de temps a la memòria,
bandera vermella a la platja,
i jo m’hi banyo.
Ciència exacta
Edicions Proa, 2014
20

Nit de poesia
Aquella llum
Quan a poc a poc la penombra
ens vestia la nuesa, això
vas dir-me:
que eres d’un vilatge
del Panjab, el país dels cinc rius,
tots tributaris del gran Indus.
Que a les seves ribes
homes i déus havien combatut.
Que la teva brunor de pell
era de la mescla d’indis
i de perses. Que els teus ancestres
també es remuntaven
als soldats grecs d’Alexandre.
Que el teu país l’havien governat
generacions de gurus
i d’endevins. Que el paisatge
era de prades immenses fins als Himàlaies.
Que als cims les neus eren perpètues.
Que a l’estiu eren miralls.
Que la llum,
aquella llum...
—i jo la veia fulgurar als teus ulls,
immensa.
Sempre en el sol dels dies
recordo aquella nit.
Ciència exacta
Edicions Proa, 2014
21

SÒNIA MOLL

Nit de poesia
La mare és petita
i pots dur-la en braços
Tadeusz Różewicz
La mare és petita
i tu no saps com créixer
per sostenir-la.
Fer-se gran
I Déu en algun lloc
Cafè Central / Eumo 2014
23

sònia moll
Tristesa
Et torno, mare, tota la tristesa,
que he guardat aquests anys com si fos meva:
la malenconia
silenciosa i xopa dels diumenges
les primeres setmanes sense pàtria,
quan l’enyor començava a fer-te capes
al voltant del pulmó,
com una sòlida i sinistra teranyina
que t’estreny encara avui els fils de la memòria
a mesura que els anys et desconcerten.
Et torno els crits que rompen el silenci
etern,
irreversible,
del fill a les entranyes,
i el plor estancat al coll des d’aleshores,
i aquella pena fonda que escampaves
pels carrers impassibles mentre al ventre
et creixia una altra criatura.
Et torno, mare, tota la tristesa.
Pots desar-la, si vols, dalt de l’armari,
amb la roba d’hivern i l’aixovar
que mai no has fet servir.
També pots fer-la llum, venir a buscar-me
quan surti de la feina,
dur-me al bar de la plaça i fumar
dues o tres cigarretes d’amagat del pare,
24

Nit de poesia
mentre rius i contemples i recordes
i ets
i no te’n vas.
I Déu en algun lloc
Cafè Central / Eumo 2014
25

sònia moll
Si no li agrada el pot canviar
—No te l’emproves?
És evident
que aquesta no és la meva talla.
—És per a la meva mare.
La dependenta assenteix i somriu:
—Digue-li que si no li agrada el pot canviar.
I ara sé que s’imagina
una mare com les altres.
Una que obre el paper de regal
sense barallar-se amb els dits
—una que l’obre,
que el pot obrir.
Una mare que et truca als vespres
per saber com t’ha anat el dia
o per preguntar si diumenge
hi aniràs a dinar.
Una mare que et porta caldo a casa
quan estàs malalta,
que et pregunta sovint
si encara no tens nòvio.
Que fa mitjonets de llana
per als fills dels teus germans.
Imagino que imagina
una mare com les altres
mentre embolica el regal
i em somriu.
26

Nit de poesia
Potser a ella li hauria agradat
que la seva filla li comprés
un jersei tan bonic.
I Déu en algun lloc
Cafè Central / Eumo 2014
27

sònia moll
Residència (I)
Obries de bat a bat
els porticons de fusta de la casa del poble
i ens cridaves a taula.
Eres forta i bonica com un arbre
i els nens del veïnat s’enrojolaven
si els tocaves la galta amb un sol dit
i els regalaves caramels de menta
—feies olor d’espígol
i duies vestits d’estiu
esquitxats de flors vermelles.
Ya, pues, vamos para casa.
Torno a enfilar mentides blanques
—Mañana, mamá, mañana—
mentre embotones i desembotones
el mateix trau de la camisa
una vegada i una altra
sense mirar-me.
I oblides l’alumini blanc
de les finestres d’avui,
que només s’obren endins.
I Déu en algun lloc
Cafè Central / Eumo 2014
28

Nit de poesia
Desafinada
em vas dir que l’amor ens desafina
com un piano vell
toco les tecles
amb guants de llana sense dits
a estones perdo el ritme
i se’m talla la pell ran de les ungles
desafino sovint
estimo
encara
I Déu en algun lloc
Cafè Central / Eumo 2014
29

sònia moll
És meu, només,
el lloc on t’acomiado
—el lloc on crido,
el lloc on sagno.
Reservat el dret d’admissió
I ara estic de genolls damunt les pedres
i no trobo cap clot
on fer-hi cabre Déu.
No l’he deixat entrar.
Em mira d’un tros lluny,
amb el seu Únic Ull,
amb el seu Ull tot sol
—tan sol, potser,
com jo.
«T’odio, amor meu»,
li dic, sense mirar-lo.
O t’ho dic.
O us ho dic.
Ja no ho sé.
Què importa, ara.
Estic sola igualment,
en aquest pedregar
on t’acomiado.
I Déu en algun lloc
Cafè Central / Eumo 2014
30

Nit de poesia
Així
Somriuries així,
mare,
si no haguessis oblidat?
I Déu en algun lloc
Cafè Central / Eumo 2014
31

JOSEP PIERA

Nit de poesia
Sentir
Sentir
el perfum verd d’un hivern calm,
les flors gelades emblanquinant els cims,
la transparent certesa de la mar.
Sentir
l’eco llunyà de les lloses llatines,
el fred silenci dels marbres antics,
el que fou i no és, la joia absent.
Sentir
el lleu batec de l’ombra que gotinya,
el tot en el no-res, un vol d’ocell,
la vida que roman i que no és vida.
Sentir
que tot és temps i que el temps se’ns endú,
que al final som com a molt un record,
i que viure és només això i res més:
sentir
-se
ser.
Nova versió inèdita d’un poema publicat
a Dictats d’amors, Ed. 62, 1991
33

josep piera
A tu
A tu, a qui tant he estimat. A tu.
A tu, volcà volgut de flama viva.
A tu, cendra cremant i lava freda.
A tu, illa del cel i lluna en mar.
A tu, llum fent-se cos entre la boira.
A tu et cante encara. A tu. A tu.
A tu, que vas ser la musa secreta.
A tu, que vas ser la festa dels mots.
A tu, la joia que l’alba desperta.
A tu, la fruita madura en el millor mos.
A tu et cante ara. A tu. A tu.
El temps trobat
Ed. Bromera, 2013
34

Nit de poesia
La infantesa
La ràdio escampava gardènies a parelles,
tristos tangos tavernaris, melosos drames
amargs, cuplets per somiar plaers
o pecats mortals (Fumando espero...),
sermons, misses, rosaris i lletanies en llatí.
Per la ràdio es dedicaven
cançons de goig o de dol:
Estan clavadas dos cruces
en el monte del olvido
por dos amores que han muerto,
que son el tuyo y el mio.
La infantesa no sap del passat ni del futur.
La infantesa és un temps sense temps.
La infantesa no sap res i ho sent tot.
La infantesa és voler-se present pur.
La infantesa no té memòria, viu i prou.
El temps trobat
Ed. Bromera, 2013
35

josep piera
En blanc
Estic gitat al llit, malalt.
L’estiu, fora de mi, crida joiós
d’ocells el temps dolç de natura.
Tinc seixanta anys passats.
I encara ara, després de tants oblits,
després de tants amors i morts i tant de tot,
dic que uns pocs versos són el resum de la vida.
Estic gitat al llit, malalt d’un mal que em fa
qui sóc. Jo sóc aquell... Sense remei.
De lluny, per la finestra, travessant ombres,
m’arriben cants d’infants que juguen
jocs riallers i feliços. L’efímera festa.
Juguen el joc estrany del futur,
el joc del temps, l’estiu rialler,
llançant-se alegrement a la piscina.
En sent les veus distants i els veig
escabussar-se nus en l’aigua neta,
els cossos contents, com bronzes vius.
Malalt al llit, sol i a fosques, en blanc
—també els records queden lluny, criatures—
no em queda cap més joc que l’esperança.
Nova versió inèdita d’un poema publicat
a Dictats d’amors, Ed. 62, 1991
36

Nit de poesia
Volare
Volare, oh, oh!
Melodies meloses sonaven i sonaven
per les places mig fosques de les festes d’estiu
o a les pistes de ball els diumenges d’hivern.
Eren revetles amenitzades per orquestrines
i vocalistes imitadors de Domenico Modugno.
Cantare, oh, oh, oh, oh!
Melodies amables en nits de gesmils
on uns ballaven i altres miraven,
i els músics tocaven i el món girava
mentre els xiquets jugaven i corrien
atrotinats entre les taules dels bars.
Nel blu, dipinto di blu...
Les parelles es buscaven amb les mans
per oferir-se un tremolós tacte furtiu.
Elles somreien amb alegres vestits volanders.
Ells, ufanosos com titots amb bigotet de Charlot.
Ells i elles, a la pista, com ocells pel cel més blau.
Volare, oh, oh!
Cantare, oh, oh, oh, oooh!
El temps trobat
Ed. Bromera, 2013
37

josep piera
Lisboa, abril 1974
Passejava pels carrers de la Lisboa antiga.
Pessoa somiava sol davant la mar,
convertit en estàtua de sal silenciosa.
Les places feien pudor de bacallà fregit.
A la vora d’un local de mala vida i pitjor mort,
vaig veure una dona, cames obertes, que orinava
l’excés d’alcohol que duia al cor.
Era una puta barata, els cabells vermells,
la cara blanca pintada d’orient i vestida de dol,
com la lluna i la pruna en un cel ple d’estels.
La dona entonava una vella cançó tavernària
arribada d’una illa del Carib feia molts anys.
A ella, a mi, i a la llum dels fanals,
el record ens tornava a temps contents.
Tot i això, ella la cantava infeliç,
creient que ningú més no sentia aquell plany.
La cançó que la nit encantava deia així:
Ninguem me ama
Ninguem me quer
Ninguem me chama
De «meu amor».
A vida passa
E em sem ninguem
E quem me abraça
Não me quer ben.
Vim pela noite tão longa
De fracasso en fracasso
38

Nit de poesia
E, hoje, descrente de tudo
Me resta o cansaço.
Cansaço da vida
Cansaço de mim
Velhice chegando
E eu chegando ao fim.
Ninguem me ama
Ninguem me quer...
L’endemà d’aquella nit antiga
a Lisboa els diaris publicaven els noms
dels joves morts a la guerra d’Angola.
Ningú no podia imaginar
aquella nit d’abril pudent
que Lisboa s’ompliria aviat
de rojos clavells
cridant llibertat
a les boques dels fusells
i als llavis dels soldats:
Gràndola, vila morena,
terra de fraternidade...
Així, sol, trist i fosc, vell i cansat
com la puta portuguesa
cantava el bolero caribeny,
cante jo ara. No com ho feien,
somrients i esperançats,
els soldadets abrilencs.
Poema inèdit
39

LLUÍS SOLÀ

Nit de poesia
Canta l’ocell dalt de la branca
però no saps si canta en l’ara o en l’abans o en el després,
i mentre escoltes la profusa melodia,
mentre escoltes però no saps,
i com un riu revé l’estiu damunt la plana
i dins l’estiu bull el cristall de tot hivern,
oïda endins un altre estiu desclou les frondes
i a cada fulla bat el vent,
i així tu ets la cambra destinada
on ondula la veu incoercible del vivent.
Oh tu que de l’error vols fer-ne una certesa,
escolta al fons de gorges de l’estiu
què ens anomena, què ens constreny i ens solca,
endins del buit escolta el ple,
escolta el foc serè i l’engruna d’aire que tremola,
el sílex i la neu mudats a cada instant en so,
escolta en el brancatge de tenebra
com gira l’heura de la llum,
tu que escoltes l’ocell però no saps si canta a dins o a fora,
no saps si canta en l’ara o en l’abans o en el després.
Publicat a la revista “El Procés”
41

lluís solà
A les places del migdia
hem fet l’estudi absolut,
tenir set però no beure,
tenir set i haver begut.
Com la salvatgina pura
hem baixat cap als torrents,
com més corríem nosaltres
més s’esmuny l’aigua corrents.
Hem xuclat arrels i fulles,
el còlquic dolç i el neret,
el roc, el núvol i l’alga,
com més bevíem, més set.
Hem davallat a la cova
on crema constant el fosc,
hi hem aspirat a glopades
els fums del diamant tosc.
Hem trepanat la petxina
i engolit la llet astral,
al capvespre vomitàvem
les entranyes del real.
Una campana vermella
bat el gira-sol del vent,
en el ritual de l’aigua
no hi ha set sense turment.
L’arbre constant
Obra poètica 2, Edicions Proa, 2003
42

Nit de poesia
Al capdamunt de la branca reposen
les pomes clares, les pomes dorments,
plenes de focs pacients i de pluges
altes i despullades. Del llunyà
vénen les pomes plenes i rodones,
de coves fondes, de jardins perduts,
d’inexpugnables dunes blaves,
del lluny i de l’a prop, cansades. Del llunyà
vénen, de les arrels del poc, tenaces,
dels sucres del futur, de rocs
de l’esperança, de rescloses
incandescents i d’olis esmolats
vénen, cansades. I reposen,
adormides, damunt fulles foscants,
plenes i clares, apinyades,
dolces, enceses i clements,
plenes de plenitud, interminables,
plenes, atapeïdes de vivent,
suspeses al balcó de l’ara,
entre el nascut i el no existent.
L’arbre constant
Obra poètica 2, Edicions Proa, 2003
43

lluís solà
Més enllà de nosaltres ens besàrem,
lentament, voraçment, com si la boca
cerqués una altra boca dins la boca
i les mans altres mans dins de les mans.
Més enllà de nosaltres ens besàrem,
cap als boscos profunds, cap a les coves
urgents, cap als carbons, cap als granits,
endins dels ulls de feres esglaiades,
a l’alè dels lleons, als brucs florits,
als mars de plom i als cavalls blancs que udolen,
als ganivets de la pedra, als coltells
del vent, a la maragda despullada,
a la ginesta incandescent, als sols
multiplicats a les argiles aspres,
aigües enllà, estels i nits enllà,
més enllà de nosaltres ens besàrem,
més enllà del tu, més enllà del jo,
més enllà del no-res i del vivent,
més enllà de nosaltres ens besàrem.
L’arbre constant
Obra poètica 2, Edicions Proa, 2003
44

Nit de poesia
Quan ja no tinguis cap paraula
parla, comença el so,
no paris, inventa la paraula,
excava cap a dins de les síl·labes, excava,
obre els corredors, obre les mines
imaginades, excava, comença una altra vegada
la llengua començada, no vacil·lis,
no t’aturis, escriu la lletra nova,
escriu-la a les parets de l’aire,
escriu-la als miralls de l’aigua,
parla, no paris, camina amb la paraula,
puja als cims d’abans de la paraula,
baixa als pous de després de la paraula, fica’t
a les coves enlluernades del so, escolta,
escolta les vocals buides quan el so s’acaba,
les vocals immòbils sota l’aigua clara,
escolta les pedres mudes sota l’aigua que passa,
escolta-les i agafa-les d’una a una,
bufa sense parar sobre les cendres blanques,
no t’aturis, bufa, alena, respira, enfila’t
per les escales del silenci, no paris,
fila el llençol incansable de l’esperança,
digues, parla, passada rere passada,
fil impalpable rere fil impalpable, enfila
l’agulla amb la claror inacabable,
cus el silenci inconsolable del dolor, no paris,
cus la pluja que cus la plana i la muntanya,
cus la paraula incomençada, cus,
digues, no paris, anuncia la paraula.
Entre bellesa i dolor
Obra poètica 4, Edicions 62, 2010
45

lluís solà
VI
En el lloc sense lloc,
errants, amb ulls oberts i sense veure-hi,
pastant la llavor abrasadora del no-res.
Amb la petxina emmetzinada,
amb la petxina i la destral.
Cap a la fi,
cap al començament.
Caminant sense avançar.
Nosaltres que no som, on som?
Nosaltres que no som, què som?
Nosaltres que no som, qui som?
Car nosaltres només fluïm.
Des del fons hem cridat,
des del roc, des del mar, el foc i el vent.
Des del fons hem cridat,
des del dolor, des de la por.
Amb paraules d’home hem cridat,
amb paraules buides.
I no ens respon ningú.
46

Nit de poesia
Des del fons hem cridat,
des dels pous, des dels murs que s’esllavissen.
Des del fons hem cridat,
des de la carn, el son i la follia.
I som una paraula, incompleta,
som una empremta sense el peu.
I no ens respon ningú.
Qui ens escoltarà? Qui ens aixecarà?
Qui ens estirarà per força?
A les carenes aspres de la nit
qui ens farà fer el salt?
La nostra vida és com els munts de runa a la falda de les mines.
Des del fons escoltem,
des del fons esperem.
Cap a les pomes grogues de la llum,
de començament a començament.
Entre bellesa i dolor
Obra poètica 4, Edicions 62, 2010
47

JOSEP M. SALA-VALLDAURA

Nit de poesia
Pro Minerva
Foc refredat i màgia explicada,
a Hegel se li escolen de les mans
els versos juvenils. Ara, a penes reté
conceptes grans, edificis enormes de temps i d’espai.
Afligit, Hölderlin, l’amic de Tubinga,
li escriu unes ratlles:
“Hegel benvolgut,
els mots no expliquen, cremen només el moll de les coses, els
cims en els pous, i són la foguera exacta de llocs i minuts prou
precisos, d’instants prou sentits; fins les flames tenen el perfil i
el rostre de les persones que estimes.”
Inútilment Hölderlin envia la carta,
perquè ja el filòsof pensa que la Idea és el Tot.
En aquest dau del foc,
Edicions de la Magrana, 1987
49

lluís solà
Amb un farcell taquicàrdic de fonemes…
Amb un farcell taquicàrdic de fonemes,
la paraula ha abandonat el redós del diccionari
i s’ha enfilat rost amunt
o s’ha escolat claveguera avall
per escoltar el ressò dels buits de la veu
o l’eco ferit dels xiscles del món.
Ha pres el sol a les places dels barris vells,
els que tenen esglésies i putes antigues,
ha confós lletres i lleterades,
ha après faltes d’ortografia
per poder entendre els dolors dels més pobres,
s’ha arrencat les vocals
als hospitals de campanya i en algunes leproseries.
Quan ha comprat una catifa màgica,
hi havia pobres dormint,
i fins els núvols rodons dels seus somnis
no deixaven prou pluja als deserts.
De tornada, ha apagat el flexo
i l’he sentida plorar damunt el paper,
com un pardal petit de tinta blanca.
Daltabaix
Pagès editors, 2012
50

Nit de poesia
Darreres notícies (Commedia della vita)
Pantalone recorda els bordells de Venècia
i l’or que li ha deixat el turisme.
Pulcinella encara braveja a la vora del port.
No es parla amb el fill,
un polític corrupte, molt conegut.
Després de casar-se amb la filla de l’amo,
Scapinno ha deixat la ciutat
i viu a la costa amb dues amants.
No sabem res d’Arlecchino,
però corre la brama que ha perdut l’alegria, la fortuna i la dona.
Colombina ha emigrat i cuida una parella de vells.
Smeraldina, la seva germana, ha caigut en la droga
i treballa en un bar.
Il Capitano i Pierrot s’escriuen encara poemes d’amor.
Flors i carboni
Jardins de Samarcanda – Cafè Central, 2008
51

lluís solà
Els cucs de terra
Colgats per natura dins la natura,
la història dels cucs de terra és fosca.
Fan una vida negra i rutinària,
obrint-se pas entre pedres, arrels,
tubercles... amb un esforç pacient.
Surten de tant en tant a plena nit,
cecs i humits pel rellent del ros que ignoren,
i es perden, per un destí cruel i ocult,
quan tornen pas a pas camí de casa.
(Llavors me’ls miro com em mira Déu.)
Gota a gota
Edicions Proa, 2014
52

Nit de poesia
Ars vitæ
A negra nit,
quan un vent cansat de resseguir el desfici cal·ligràfic
de les vies
explica amb udols de llop estranyes contalles a les sales d’espera,
quan ha vagarejat fent rodolar fulles i papers pels polígons,
entre carrers de naus solitàries,
i abandona destrets i esperances donant cops de cap a les pedres
dels bancals,
escriure…
…escriure amb l’escalfor del sol que belluga les ones,
que desfan en escuma horitzons de mar i de cel pas a pas per
l’arena,
…escriure gota a gota i gra a gra, humilment, amb la pluja
que esborra els calfreds i el perfil de les pells,
els noctàmbuls ressons de les paraules a les platges més fosques,
escriure…
…escriure un poema d’amor que encalci el neguit enderiat dels
quiròfans,
que pinti —amb el verd i les sentors perfumades d’altres
records—
la fredor blanca, els monstres febrosos de la irremeiable paret de
l’insomni
i l’esclat de la sang que, com un pobre ram de roselles,
el vent arrossega per vies, andanes i sales d’espera,
53

lluís solà
escriure,
escriure un poema d’amor
tot i els ulls de la mort.
Flors i carboni
Jardins de Samarcanda – Cafè Central, 2008
54

Nit de poesia
Currículum i permanència
Al rebedor,
quan et treus l’abric de les paraules socials,
mostres un gest nu de nena rossa.
Degotes pluja amb plom de dues guerres passadís envant,
perquè et mullen el cor regalims de sangs vessades.
Prendràs dempeus un got d’aigua clara i de silenci,
endreçaràs plats, cassoles, records d’un estiu llunyà,
i sortiràs del bany amb un barnús de somriures afables.
És color de taronja la teva veu que dringa
i són blaus els ulls amb què expliques diàlegs lents,
reblerts d’història, d’un film francès, a taula.
Miols de gat i fru-frus de seda
acompanyen els teus passos pel pas dels dies
i repiquen campanes o toquen flautes dolces els teus cabells,
cascada d’una font riallera que un bosc tofut oculta.
Una passió aboca, engrescadament, fum, neguits i dèries
per la finestra oberta del teu despatx.
Dormirem plegats, amb el tacte suau d’un somni compartit:
“t’estimo”, dirà la meva pell,
“t’estimo”, respondrà la teva.
Coordenades
en procés
55

ANTÒNIA VICENS

Nit de poesia
Era de caoba vermella
amb portes vidrieres
de vidres fumats
i rivets de laca
blancs.
La meva primera llibreria
Un metre d’alçada
per un metre i mig d’amplària.
Tres prestatges de vint.
Vàrem rompre la guardiola de terrissa
i tot un capvespre de gener
per anar a comprar-la.
Aviat a casa varen anar arribant Albert Camus. Williams
Faulkner. Virginia Woolf. Víctor Català. Carson
McCullers. I James Joyce amb el seu Retrat
d’un artista adolescent que
em va crear una úlcera
a la ploma.
A poc a poc deixava
de ser moble
i passava a Santuari.
La llibreria.
Les pregàries de la nit
les feia davant el corobert de la fusta
i no davant el Cor de Jesús amb els ulls girats
de damunt la capçalera del llit.
57

antònia vicens
A la mare
que no havia obert mai un llibre
també l’amarava de devoció. La llibreria.
Llibres a una casa de pobres!
Religiosament es cuidava que la pols
no es fiqués per les encletxes i envaís el paper.
Que els polls dels llibres
no espipellessin les lletres.
En canvi el pare calcigava estufera
quan hi passava per davant.
Satisfet d’haver pogut comprar la mar
a la seva filla.
Lovely
Editorial Moll 2009, Balanguera, 149
58

Nit de poesia
dVISIONS
De sobte et vas trobar entremig de l’espai
caminant cap al seu somriure
enciser entre niguls. El sol
no et va enlluernar
perquè
tu
també eres
llum.
No cregueu que va ser un somieig. Encada
duu cristalls de gel a les ungles.
*
I una nit va caure de més amunt
de les estrelles
dins el
teu
dor
mi
to
ri.
Va embrutar els llençols de celístia.
*
59

antònia vicens
Un altre pic es va asseure
en una roca de la cala. Tu remaves
i la barca es va paralitzar
i les ones es van paralitzar. Llavors
va revenir el moviment
la vida. Va ser quan ell va emprendre
el retorn cap a l’infern. A tothora
deia: ja només sóc el perfil del meu cos
quan el sol bondadós el dibuixa
per a tu. Si no dius fort el meu nom
em condemnes per sempre.
*
Després el cel es va rompre i els morts
que tant havies plorat
van aparèixer
en filera.
Alguns es van tornar combustible per encendre
tempestes. En canvi d’altres
segons la lluor que desprenien
eren escollits
per refer la glòria.
Sota el paraigua el crit
Lleonard Muntaner 2013
60

Nit de poesia
Amb el cap de ciment i els peus d’aigua no
podràs caminar
pel fred comença
l’hivern les fulles mortes
s’arronsen
dins els teus ulls
==
moltes de les coses que abans no vas gosar
fer ara sí que tens prou coratge
de fer-les però no pots a la sang
ja no t’hi creixen lliris camines arrossegant
amb les sabates
enfilalls de sols petits
encalenteixen
que no
==
apagaràs tots els llums les cortines s’ompliran d’ocells
negres els records ferits d’ala
rebutgen la claror
et van enganyar abastar el cel
és cosa del foc
==
61

antònia vicens
si bé vas deixar dit que et volies endur a la tomba
el jardí i les estisores de
podar només
hi ha cabut l’hiverN.
Fred als ulls
Cafè Central/Eumo Editorial 2015
62