BARCELONA

ELS ALCALDES
recta amb els municipis veïns. Per a mi suposa la
culminació d’un model urbà, la síntesi que marca
el començament de l’urbanisme del segle XXI.
El de la ciutat densa contra la ciutat difusa?
Sí, crec que vam demostrar que ens creiem que
la ciutat ha de ser densa i amb barreja d’activitats
amb habitatge i treball que conviuen plegats.
L’altre model alternatiu, que no compartim, és
el de la ciutat difusa sobre el territori i en zones
especialitzades; aquí la caseta i l’hortet, allà el
polígon industrial, més allà un campus universitari
o un business district. Aquest model, que és
el que predomina a moltes parts del món, genera
una demanda de modalitat immensa que acaba
essent el coll d’ampolla que la fa ineficient, i poc
interessant, perquè totes acaben essent iguals. La
marca Barcelona, per contra, defensa la mescla
d’usos; l’habitatge, l’oficina, el taller, la nova
indústria del coneixement, tot a una distància que
pugui fer-se a peu o en bicicleta, i sinó, en metro,
però no molt lluny. Les actuacions que vam fer
al Fòrum perseguien aquesta opció: assumir la
depuradora (de 500.000 m 2 ) i la incineradora i a
sobre construir hotels, un centre de convencions,
un museu... I de passada arregles els barris de
la Catalana i de la Mina –pel passeig central de
la qual circula ara el tramvia –. El del Fòrum ha
estat el projecte urbanístic més complex que ha
tingut mai Barcelona.
Així doncs, en què es va equivocar, què va fallar
al Fòrum?
El Fòrum no va fallar. Els continguts estan escrits i
editats. El camp de la pau, el congrés de la joventut,
els diàlegs, la crítica al consens de Washington
i moltes altres iniciatives han quedat com a
testimoni d’una trobada molt especial. Les tres
exposicions temàtiques van ser visitades per tres
milions i mig de visitants, per cert una xifra semblant
a la de l’Expo de Zaragoza. El suposat fracàs
del Fòrum va ser que, en comptes de cinc milions
de visitants, en varen ser tres i mig, però gràcies a
la prudència pressupostària això no va representar
cap daltabaix. Elaborar un programa de continguts
polítics i culturals tant ideològics tenint José María
Aznar i Jordi Pujol com a socis, i jo en minoria, era
molt complicat. Va haver-hi moltes tensions, i una
certa incomprensió per part de l’esquerra, que no
va captar la dificultat del projecte. No es va entendre
la picardia del que estàvem fent. També era
una època difícil. Uns mesos abans de començar
el Fòrum va haver-hi les grans manifestacions
per la pau i contra la guerra d’Iraq, amb Aznar,
“RESOLDRE L’EQUACIÓ DE
CATALANISME I AMBICIÓ ÉS
EL GRAN REPTE DE CATA-
LUNYA I BARCELONA”
que la recolzava, al govern de Madrid, i Pujol al de
la Generalitat. I no obstant això, el Fòrum el van
inaugurar José Luis Rodríguez Zapatero com a
president del govern i Pasqual Maragall a la Generalitat.
Així es va produir una gran confusió; i un
cop en marxa ja no es va poder aclarir ni redreçar
la crítica d’un cert esquerranisme que va a ser ben
aprofitat per la dreta.
De la seva gestió a l’alcaldia, de què se sent més
orgullós?
Podria dir que del fet que Barcelona no s’aturés
malgrat que el panorama polític no ens era gens
favorable, amb el PP de govern de l’Estat, i CIU a
la Generalitat i amb un pacte d’ambdós. Gràcies
a la nostra solvència econòmica vàrem poder
sostenir un nivell de millora als barris i fer-ho
compatible amb grans projectes com el 22@,
el magnífic pla de biblioteques, l’obertura de la
Diagonal, el Fòrum, la Nova Fira, el pla de Residències
d’Estudiants o els grans dipòsits per
evitar les inundacions. També vam culminar la
negociació de la Carta Municipal de Barcelona
que ara està donant els seus rèdits. Crec que
vam aprofitar el temps.
I de què es penedeix?
El que em sap més greu és que no s’hagi acabat
bé l’àrea metropolitana, el gran projecte cosmopolita
per tota l’àrea de Barcelona.
El seus darrers anys com a alcalde van fer
la impressió que no encertava la manera de
comunicar-se amb la ciutat, o que explicava
els seus projectes i la gent no els entenia.
Potser vostè se sent tractat injustament...
No, no em sento maltractat. En política aquesta
mena de valoracions no les podem fer. En
tot cas l’obra queda feta com a testimoni d’un
període molt intens, i políticament molt complex.
Durant els meus nou anys d’alcaldia vam
haver de treballar molt dur, i vam haver de
cohesionar molt el grup per resistir. Pensa que
l’alcalde Maragall tenia en el govern de Madrid
Felipe González. A mi, com he dit, em va tocar
José M. Aznar i a més en una època en què va
pactar amb Jordi Pujol. Tot i això, no ens vàrem
aturar. I si hi ha alguna cosa que em sap greu
és que aquesta situació, els meus companys de
la progressia de Barcelona no l’entenguessin,
o jo no aconseguís fer-la entendre. També
és cert que aquest és un combat polític i
l’adversari també juga les seves cartes. Algunes
vegades amb l’ajut actiu de determinats
mitjans de comunicació.
Cap a on hauria d’anar la ciutat?
Jo penso que s’hauria de recuperar l’ambició.
La burgesia catalana ha renunciat a liderar
l’economia espanyola, i per constatar-ho només
cal mirar quantes empreses catalanes surten
a l’Ibex-35. Excepte La Caixa i el seu grup
d’empreses, i altres honroses excepcions, poques
grans empreses més hi ha. El nostre veritable
problema d’aquests darrers anys ha estat
un cert conformisme no en la petita empresa,
que ha resistit bé, sinó en la gran empresa.
Allò tant sentit de qui es va vendre l’empresa
i ara viu de rendes. Hem perdut l’oportunitat
d’incidir a Espanya, de participar en els grans
processos de privatització de l’Estat, malgrat
que Convergència tenia un pacte amb el PP. El
nostre gran empresariat ha adoptat un paper
subsidiari de les grans companyies espanyoles
que s’han llançat a la internacionalització, especialment
a Amèrica. De nou cal desitjar que
les operacions de Gas Natural-Fenosa o iniciatives
com Spanair prevalguin. Que les nostres
empreses farmacèutiques i les d’alimentació,
que són molt bones, guanyin volum. Que Abertis,
Applus o el Banc de Sabadell es consolidin
com a grans empreses internacionals per tal de
recuperar el pes que Barcelona i Catalunya no
haurien d’haver perdut mai.
Quin es el gran repte de Barcelona?
S’ha de fer compatible el catalanisme,
d’esquerres és clar, amb una ambició social i
econòmica per jugar en el quadre de primera
divisió de l’economia europea i mundial. Necessitem
més exemples com La Caixa, el Barça
tricampió, l’arquitectura de primera classe...,
sortir una mica de la introversió obsessiva. Resoldre
aquesta equació de catalanisme i ambició
és el gran repte de Catalunya i per tant de la
seva capital, Barcelona. •
186
187