BARCELONA

ELS ALCALDES
Què és Barcelona?
Un immens punt de trobada. I per a
Catalunya, una referència. És una ciutat
de les més arrodonides. Un model de
ciutat. De convivència.
I ara que la veu des de lluny, quin defecte hi
troba?
Té una ambició escassa, insuficient. Hi ha
instal·lat un cert hedonisme, segurament conseqüència
d’aquests quinze anys de desenvolupament
econòmic, que xoca amb els sentiments
viscuts en altres èpoques, en què era la ciutat de
les bombes, dels anarquistes, alhora que de la
rauxa i l’empenta emprenedora. Ara mateix, que
visc a Turquia, veig una tensió creativa, inconformista,
que em recorda èpoques d’igual impuls a
Barcelona.
Què el va portar a la política municipal?
En acabar la carrera, el 1973, vaig fer l’especialitat
d’anestesista, i em va avorrir molt. I per inquietuds
polítiques, de progre antifranquista, vaig anar
al Regne Unit a estudiar Salut Pública. És a dir,
vaig deixar una especialitat confortable i ben remunerada
per una especialitat que representava
els valors de la medicina pública: les vacunacions,
el sanejament, la contaminació atmosfèrica, la
salut laboral... Quan vaig tornar a Barcelona, el
1977, ja em vaig dedicar directament a la política,
no com a militant de partit, sinó des dels moviments
socials. El 1979 vaig entrar a l’Ajuntament
com a responsable de Salut Pública –el regidor
era Felip Solé Sabarís–, i a les eleccions següents,
el 1983, ja vaig anar a la llista del PSC.
Com era la ciutat i l’Ajuntament el 1979, quan els
demòcrates assumeixen el govern de la ciutat?
L’Ajuntament postfranquista i de la Transició era
econòmicament molt pobre, amb una situació social
complicada, perquè hi havia un atur del 18% i
una inflació del 20%, conseqüència de la crisi de
1973-1980, per tant el relleu es va produir en una
situació complicada. Recordo el servei de desinfestació,
on encara existien unes dutxes massives
per casos d’epidèmies, com la del tifus. Jo
m’ocupava d’aquestes coses. En aquells temps, a
la fi dels 70, s’estaven fent esforços per vacunar
tothom i que no hi hagués casos de xarampió, de
tos ferina i n’hi havia. Recordo que aquell any vam
tenir nou o deu casos de tètanus. I uns quants de
còlera. I dos de botulisme.
Durant els molts anys en què va fer de regidor es
va encarregar de coses molt diferents.
Abans de ser regidor ja vaig haver d’atendre, a
més de la gestió de salut pública, les urgències i
les crisis que sempre exploten a la vida municipal.
Una molt important es va produir a l’hospital
del Mar provocada per la reforma hospitalària
que implicava regular els horaris i la introducció
de gestors professionals. Ara són coses que
semblen prehistòriques, però eren així. Quan
Pasqual Maragall em va posar a la llista electoral
era perquè volia que m’ocupés d’aquestes coses,
de la gestió dels quatre hospitals que depenien
de l’Ajuntament. Érem de les poques ciutats
d’Espanya que teníem hospitals propis que no
eren finançats per la seguretat social, i cap administració
sanitària volia pagar-ne la factura.
Així els primers mandats va fer de metge i gestor
sanitari.
Sí. En el segon mandat ja vam constituir un
consorci hospitalari amb la Generalitat per tal
d’involucrar el govern autonòmic en el finançament,
permetre la incorporació dels hospitals
municipals en la xarxa pública, i convertir
l’hospital del Mar en un dels hospitals de referència
de la ciutat. Més endavant ens vam atrevir a
fer el Parc de Recerca Biomédica, que ara és un
excel·lent centre per la recerca a Catalunya.
El tercer mandat va ser el de la Ciutat Vella?
Sí, vaig continuar portant Sanitat, però a la vegada
vaig fer-me càrrec del districte, i va resultar
un salt qualitatiu, perquè la situació obligava a
fer canvis pertot, tant urbanístics com socials. La
situació era molt complicada, amb atur –estem
parlant de la crisi econòmica més important dels
darrers anys–, drogoaddicció –el Raval i el Casc
Antic es van convertir en els centres de distribució
de l’heroïna de la ciutat–, i la delinqüència
que totes aquestes activitats generaven. La gent
ben intencionada de Barcelona es preguntava si
la democràcia i la tan anhelada llibertat havia
de comportar necessàriament aquells nivells
d’inseguretat.
Com valora ara el que es va fer a la Ciutat Vella?
Hi ha moltes ciutats que no van tenir la visió de
fer un programa com el que vam fer a la Ciutat
Vella i que han perdut el seu centre per sempre,
o al menys por molt temps. Marsella, no cal anar
gaire lluny. El Casc Antic, la part més noble de
Barcelona, absolutament abandonat aleshores,
s’hauria perdut i hauria suposat un risc importantíssim
per la coherència urbana de la ciutat.
Encarar la renovació de la Ciutat Vella, quan
alhora es comencen les obres olímpiques, va ser
una decisió de gran coratge, polític i econòmic.
Tots els barris n’han sortit ben parats? Perquè
les reformes es noten més en uns que en altres.
Els quatre barris –Raval, Cas Antic, Gòtic i
Barceloneta –tenien problemes diferents i tots
ells molt importants. Hi havia quatre plans
de reforma interior (Peri) aprovats des de feia
molt de temps, però sense executar per manca
de diners. El programa va consistir a fer-los,
retocant-los sols en cas d’absoluta necessitat
per no perdre més temps. Ens vam entossudir
que s’havien de fer sí o sí; passés el que passés,
hi hagués Jocs Olímpics o no. Contràriament al
que havien fet altres ciutats, que ho confiaren tot
a l’assistencialisme, nosaltres vam apostar per la
coherència de la trama urbana. I vam exigir a les
altres administracions que cadascuna exercís la
seva responsabilitats pel que fa als serveis assistencials,
la sanitat, l’escola, la seguretat, etc., que
no eren serveis competencials municipals.
“BARCELONA ÉS UN PUNT
DE TROBADA, UNA CIUTAT
ARRODONIDA, UN MODEL
DE CONVIVÈNCIA”
Aleshores els acusaven que intervenir urbanísticament
en aquells barris afavoria la gentrification
[aburgesament].
Existia el risc que passés com en d’altres ciutats,
que s’expulsés les persones que hi vivien i després
vinguessin els rics i fessin un gueto burgès.
Havia passat a Baltimore, un cas que vam estudiar
a fons. Però per evitar la gentrification es va
posar com a objectiu que tots els residents que
s’havien de desallotjar podrien quedar-se al barri,
si volien, fos en un habitatge rehabilitat o fet de
nou. Això va fer el procés més lent, però va ser la
clau per la pau social, i per evitar la desnaturalització
dels barris.
I s’ha aconseguit a tot arreu? A la Ribera també?
S’ha aconseguit, però no es pot baixar mai la
guàrdia. L’únic indret on no ha cabut tothom, però
182
183