ELS ALCALDES JOAN CLOS PSC 1983-2007 • Joan Clos va triar per a la foto l’ampliació de l’avinguda Francesc Cambó, a Santa Caterina “El que marca la meva ETAPA és una MILLORA de les infraestructures“ 180
ELS ALCALDES Què és Barcelona? Un immens punt de trobada. I per a Catalunya, una referència. És una ciutat de les més arrodonides. Un model de ciutat. De convivència. I ara que la veu des de lluny, quin defecte hi troba? Té una ambició escassa, insuficient. Hi ha instal·lat un cert hedonisme, segurament conseqüència d’aquests quinze anys de desenvolupament econòmic, que xoca amb els sentiments viscuts en altres èpoques, en què era la ciutat de les bombes, dels anarquistes, alhora que de la rauxa i l’empenta emprenedora. Ara mateix, que visc a Turquia, veig una tensió creativa, inconformista, que em recorda èpoques d’igual impuls a Barcelona. Què el va portar a la política municipal? En acabar la carrera, el 1973, vaig fer l’especialitat d’anestesista, i em va avorrir molt. I per inquietuds polítiques, de progre antifranquista, vaig anar al Regne Unit a estudiar Salut Pública. És a dir, vaig deixar una especialitat confortable i ben remunerada per una especialitat que representava els valors de la medicina pública: les vacunacions, el sanejament, la contaminació atmosfèrica, la salut laboral... Quan vaig tornar a Barcelona, el 1977, ja em vaig dedicar directament a la política, no com a militant de partit, sinó des dels moviments socials. El 1979 vaig entrar a l’Ajuntament com a responsable de Salut Pública –el regidor era Felip Solé Sabarís–, i a les eleccions següents, el 1983, ja vaig anar a la llista del PSC. Com era la ciutat i l’Ajuntament el 1979, quan els demòcrates assumeixen el govern de la ciutat? L’Ajuntament postfranquista i de la Transició era econòmicament molt pobre, amb una situació social complicada, perquè hi havia un atur del 18% i una inflació del 20%, conseqüència de la crisi de 1973-1980, per tant el relleu es va produir en una situació complicada. Recordo el servei de desinfestació, on encara existien unes dutxes massives per casos d’epidèmies, com la del tifus. Jo m’ocupava d’aquestes coses. En aquells temps, a la fi dels 70, s’estaven fent esforços per vacunar tothom i que no hi hagués casos de xarampió, de tos ferina i n’hi havia. Recordo que aquell any vam tenir nou o deu casos de tètanus. I uns quants de còlera. I dos de botulisme. Durant els molts anys en què va fer de regidor es va encarregar de coses molt diferents. Abans de ser regidor ja vaig haver d’atendre, a més de la gestió de salut pública, les urgències i les crisis que sempre exploten a la vida municipal. Una molt important es va produir a l’hospital del Mar provocada per la reforma hospitalària que implicava regular els horaris i la introducció de gestors professionals. Ara són coses que semblen prehistòriques, però eren així. Quan Pasqual Maragall em va posar a la llista electoral era perquè volia que m’ocupés d’aquestes coses, de la gestió dels quatre hospitals que depenien de l’Ajuntament. Érem de les poques ciutats d’Espanya que teníem hospitals propis que no eren finançats per la seguretat social, i cap administració sanitària volia pagar-ne la factura. Així els primers mandats va fer de metge i gestor sanitari. Sí. En el segon mandat ja vam constituir un consorci hospitalari amb la Generalitat per tal d’involucrar el govern autonòmic en el finançament, permetre la incorporació dels hospitals municipals en la xarxa pública, i convertir l’hospital del Mar en un dels hospitals de referència de la ciutat. Més endavant ens vam atrevir a fer el Parc de Recerca Biomédica, que ara és un excel·lent centre per la recerca a Catalunya. El tercer mandat va ser el de la Ciutat Vella? Sí, vaig continuar portant Sanitat, però a la vegada vaig fer-me càrrec del districte, i va resultar un salt qualitatiu, perquè la situació obligava a fer canvis pertot, tant urbanístics com socials. La situació era molt complicada, amb atur –estem parlant de la crisi econòmica més important dels darrers anys–, drogoaddicció –el Raval i el Casc Antic es van convertir en els centres de distribució de l’heroïna de la ciutat–, i la delinqüència que totes aquestes activitats generaven. La gent ben intencionada de Barcelona es preguntava si la democràcia i la tan anhelada llibertat havia de comportar necessàriament aquells nivells d’inseguretat. Com valora ara el que es va fer a la Ciutat Vella? Hi ha moltes ciutats que no van tenir la visió de fer un programa com el que vam fer a la Ciutat Vella i que han perdut el seu centre per sempre, o al menys por molt temps. Marsella, no cal anar gaire lluny. El Casc Antic, la part més noble de Barcelona, absolutament abandonat aleshores, s’hauria perdut i hauria suposat un risc importantíssim per la coherència urbana de la ciutat. Encarar la renovació de la Ciutat Vella, quan alhora es comencen les obres olímpiques, va ser una decisió de gran coratge, polític i econòmic. Tots els barris n’han sortit ben parats? Perquè les reformes es noten més en uns que en altres. Els quatre barris –Raval, Cas Antic, Gòtic i Barceloneta –tenien problemes diferents i tots ells molt importants. Hi havia quatre plans de reforma interior (Peri) aprovats des de feia molt de temps, però sense executar per manca de diners. El programa va consistir a fer-los, retocant-los sols en cas d’absoluta necessitat per no perdre més temps. Ens vam entossudir que s’havien de fer sí o sí; passés el que passés, hi hagués Jocs Olímpics o no. Contràriament al que havien fet altres ciutats, que ho confiaren tot a l’assistencialisme, nosaltres vam apostar per la coherència de la trama urbana. I vam exigir a les altres administracions que cadascuna exercís la seva responsabilitats pel que fa als serveis assistencials, la sanitat, l’escola, la seguretat, etc., que no eren serveis competencials municipals. “<strong>BARCELONA</strong> ÉS UN PUNT DE TROBADA, UNA CIUTAT ARRODONIDA, UN MODEL DE CONVIVÈNCIA” Aleshores els acusaven que intervenir urbanísticament en aquells barris afavoria la gentrification [aburgesament]. Existia el risc que passés com en d’altres ciutats, que s’expulsés les persones que hi vivien i després vinguessin els rics i fessin un gueto burgès. Havia passat a Baltimore, un cas que vam estudiar a fons. Però per evitar la gentrification es va posar com a objectiu que tots els residents que s’havien de desallotjar podrien quedar-se al barri, si volien, fos en un habitatge rehabilitat o fet de nou. Això va fer el procés més lent, però va ser la clau per la pau social, i per evitar la desnaturalització dels barris. I s’ha aconseguit a tot arreu? A la Ribera també? S’ha aconseguit, però no es pot baixar mai la guàrdia. L’únic indret on no ha cabut tothom, però 182 183
Change language