BARCELONA

ELS ALCALDES
• Amb Narcís Serra, el 1982
nístic, perquè va permetre iniciar l’obertura de la
ciutat al mar, amb la reurbanització del moll de
la Fusta. Els militars van quedar-ne impressionats
i Felipe González es va endur en Narcís com
a ministre de Defensa. Llavors jo vaig passar a
ser alcalde i hi vaig estar quinze anys. Recordo
que el dia en què havia de ser escollit alcalde em
vaig aixecar d’hora (segurament no podia dormir
massa) i vaig sortir a passejar. De Montjuïc estant,
tot mirant Barcelona, pensava en la responsabilitat
que estava a punt d’assumir, amb molt
de respecte i alhora amb tota la il·lusió.
I d’aquesta època el que segurament subratlla
com a gran èxit són els Jocs Olímpics...
“MANUEL VITAL ERA CON-
DUCTOR, I UN DIA VA DIR:
‘COÑO, HAY QUE IR A TORRE
BARÓ EN AUTOBÚS’”
Si, això diu tothom, però allò important són
els barris. Els Jocs Olímpics ho són, com a
fet, com a moment puntual, el dia que ens van
donar la nominació, la inauguració dels Jocs,
la transformació de la ciutat que van comportar...
i també l’esforç de tants companys que ho
van fer possible. Jo vaig ser la cara de l’èxit de
la ciutat, però es va assolir gràcies als esforços
de tots els que hi van participar. Però com a
vivència personal, el meu millor record són els
barris, la gent dels barris pels qui miràvem
de fer bones escoles, millors places i carrers i
amb els quals vaig compartir casa i vivències.
Fins i tot anava a viure als barris, ho savies?
Ho vaig publicar a La Vanguardia, el 1997,
quan, per agrair-los que l’acollissin els va
organitzar un sopar a casa de Toni Catany.
Doncs amb el primer que vaig anar a viure
va ser Manuel Vital, no sé per quin set sous
vaig anar a parar a casa seva. Recordo que,
quan jo arribava a la nit, per anar al llit que
em tocava, havia de passar per sobre d’altres
persones que estaven dormint. En Manuel
em va donar una carta del seu pare, al qual
havien afusellat perquè era republicà, una
carta que ell encara conserva, on li deia:
“Paco, la cabra está atada en el pino, al lado
del pino hay una piedra, y debajo de la piedra
está el dinero”. Això és una cosa emocionant,
una carta que el fill encara conserva. En
Manuel Vital era conductor d’autobusos, i un
bon dia va dir: “Coño, hay que ir a Torre Baró
en autobús”, i va agafar l’autobús, “¡subid
todos!”, i zas! Se’n va anar cap allà dalt, i van
aconseguir que es fes una línia de busos que
arribés al barri. Amb aquesta gent es va anar
construint Barcelona.
I quina cosa recorda com un fracàs?
Molts. Si cal triar-ne un, podria ser el dia que
vam inaugurar l’Estadi Olímpic i es va inundar
tot. Hi havia tota la classe política catalana i
la família reial. Tot d’una el cel es va obrir i va
caure un dels diluvis més grans que recordo.
L’aigua entrava per tot arreu. A més, grups
exaltats, atiats per un partit polític, van organitzar
una gran xiulada dirigida al Rei. Finalment
ens vam quedar sols la Diana, la meva
dona, i jo, perplexos pel que havia passat.
Per un moment vam dubtar si la ciutat seria
capaç d’organitzar amb èxit els Jocs. Afortunadament
l’ensurt va durar poc i immediatament
vam retrobar la il·lusió i possiblement
aquell fracàs va servir per evitar-ne d’altres.
Entre la Barcelona
de Maragall i la
d’ara, quines diferències
troba?
La ciutat ha millorat
molt. Nosaltres vam
somniar la Barcelona
d’avui i, com ja
he dit alguna vegada,
al mateix temps
que la somniàvem ja
l’estàvem refent. Fèiem
al revés que Penèlope:
de nit somniàvem i de
dia construíem.
Ha millorat?
La Barcelona d’ara
ha millorat en tot. Ha
recuperat la dignitat
als barris i districtes. Actualment és una de
les ciutats més ben valorades del món. Hi ha
coses pendents, però ha millorat molt. Què et
sembla a tu que falta a Barcelona?
Hi ha coses que s’han fet que no les trobo
encertades, com el barri Diagonal Mar.
Bueno. Doncs a mi sí que m’agrada. M’agrada
com està quedant i encara més quan recordo
el que hi havia abans, no fa tant.
No es respecta la retícula de Cerdà...
Si home, però hi ha d’haver de tot, s’han de
canviar els estils, a mi em sembla bé. La solució
de Cerdà és magistral i imprescindible en
el seu moment. Però les realitats actuals de
Barcelona requereixen noves interpretacions
i solucions. Amb el temps hem aconseguit
dignificar els barris i alhora embellir la ciutat
amb el concurs d’artistes i arquitectes de
primera classe. Per exemple, l’obra del Bofill,
t’agrada?
El TNC no el trobo gens original, i d’hotels
Vela hi ha d’altres al món...
Precisament a l’hotel Vela, la fundació que
porta el meu nom hi tindrà un local per poderhi
fer investigació i un centre de dia. En Bofill
és una persona molt intel·ligent. El nou aeroport,
la T1, té forma d’espasa, amb una volta
que jo trobo sensacional, espectacular, per mi
és el millor del que ha fet.
I de la Barcelona actual que camina cap el
futur, creu que està ben enfocada?
Barcelona en aquest moment és una ciutat
molt ben col·locada, en el rànquing mundial
de ciutats. Barcelona és una icona internacional.
Fa poc vaig estar a Buenos Aires, hi
vaig veure una revista d’humor, semblant a El
176
177