BARCELONA

ELS ALCALDES
mecanismes de col·laboració públic-privat també
va ser una cosa adequada del primer període.
I el seu fracàs?
Em va doldre molt que, a causa de les eleccions
catalanes, un fet exterior al funcionament de
l’Ajuntament, el govern d’unitat que teníem [PSC,
PSUC, CiU, ERC] es trenqués. Tot i que jo no
n’era el responsable, ho vaig interpretar com un
fracàs personal.
Qui va decidir que fos Pasqual Maragall el seu
substitut, i no altres regidors, com per exemple
Mercè Sala? Van tenir problemes per aquest
assumpte?
Sí, va haver-hi problemes amb Pasqual Maragall.
Felipe González volia que jo marxés ja a Madrid,
i la detenció d’uns militars que preparaven un
cop pel 27 d’octubre, dia de reflexió electoral, va
precipitar les coses. Aleshores vaig parlar amb
Joan Raventós, que era el polític que jo escoltava
més en aquells moments. I cap dels dos va
tenir dubtes que Maragall era la persona idònia
per substituir-me. Ell havia treballat en un tema
difícil com era la reforma administrativa. I encara
que ara pugui semblar un assumpte menor, en
aquella època obligar els funcionaris a marcar
amb una targeta les hores d’entrada i sortida a
la feina, va suposar un terrabastall que va tenir
costos personals per a ell. Pasqual pensava que
amb tots aquests problemes, a l’alcaldia en podia
tenir encara més. De manera que, com deia
abans, el problema era la negativa de Pasqual
Maragall, a qui finalment només va saber convèncer
el seu pare, Jordi Maragall i Noble. I ho
dic amb fonament de causa.
Tan mal estava el funcionariat? Es diu que al
començament no sabien ni quants funcionaris
municipals hi havia.
Se sabia que molta gent anava a la feina i després
sortia a fer encàrrecs i tornava quan volia… Tres
anys sense autoritat municipal legítima, és molt
de temps. A més, vist des del punt de vista laboral
era un moment molt difícil, amb inflacions properes,
un any, al 20%. Amb demandes molt elevades
d’increment salarial al serveis públics... era
un moment en què la gestió dels temes humans i
laborals era molt difícil. Un dels assumptes més
difícils que vam haver d’afrontar aquests primers
anys va ser la vaga dels treballadors de la recollida
d’escombraries, que es va resoldre d’una manera
molt atípica, interpretant una llei del règim
anterior i fent que la Guàrdia Urbana conduís els
camions.
Vostè va firmar el decret que mobilitzava la
policia municipal, davant la incomprensió dels
regidors més d’esquerres.
Va ser una decisió presa quan ja havíem passat
dies sense recollida i, és cert, va costar la
dimissió d’un regidor. Això és el que feia difícil
les coses. Però si era difícil amb un ajuntament
democràtic, podem imaginar com seria per un
alcalde designat per Franco tres anys enrere. Què
havia de fer? Cedir.
Hem parlat del deute que van deixar aquests
tres anys de transició, però no dels terrenys
que es van adquirir i que anys després els van
permetre construir els equipaments que la
població reclamava.
Sí, això és molt cert. S’ha de ser just amb els
predecessors. Més que just, m’agradaria ser
generós. L’alcalde José Maria de Porcioles va
entendre que una de les grans polítiques de
l’Ajuntament havia de ser acumular sòl públic
per a una sèrie d’objectius. Ell parlava
d’augmentar les zones verdes. En tenia d’altres,
que ara no compartim, que era fer un eix que
comuniqués el carrer Muntaner amb el mar, que
òbviament no hem fet, però que gràcies a això
finalment hem pogut fer la rambla del Raval.
Perquè les expropiacions inicials van ser amb
aquesta fita de comunicar l’Eixample i el port. Jo
no sóc partidari de fer aquests eixos viaris, perquè
crec que no hem de ser esclaus del trànsit
–sí que crec que el Tibidabo hauria de tenir més
d’un túnel, però no que hàgim de conformar la
ciutat a l’automòbil–. I crec que és infinitament
millor tenir la rambla del Raval que un carrer
obert al trànsit de dalt a baix. Però és molt bo
que s’hagi pensat. I hem de ser justos. Porcioles
va tenir aquesta visió que l’Ajuntament havia
“ENTRE TOTS HEM DE
SABER SUPERAR AQUESTA
CRISI ACTUAL, QUE ÉS DEL
MODEL PRODUTIU”
d’acumular sòl per poder fer polítiques després.
El seu equip també va pensar un eix cultural
que anava de l’Eixample al Raval.
Sí. En dèiem Del Seminari al Liceu, i tot i que
arrossega 30 anys d’execució encara falten dues
o tres peces perquè es completi. S’ha fet el
CCCB, el Macba, la facultat de Geografia i Filosofia,
la plaça dels Àngels... i s’està fent la neteja
dels voltants de l’edifici del dispensari antituberculós
de Sert, la construcció d’un edifici nou a
l’església que dóna a la plaça Joan Coromines,
que pertany a la Casa de la Misericòrdia, i després
queda –que era una gran idea del pla – acabar
el mercat de la Boqueria i acabar d’endreçar
la plaça de la Gardunya. Tot això el que fa pensar
és en la importància que els projectes estiguin
ben pensats. Com aquest, que continua vigent
trenta anys després i plenament vàlid.
Dels càrrecs públics que ha tingut, el d’alcalde és
el que més enyora?
Sí, sens dubte. És el més gratificant, sense cap
dubte.
I de la Barcelona que va deixar a la d’ara, aquest
creixement o evolució que s’ha produït, el troba
encertat? Corregiria alguna cosa?
És espectacular el que s’ha fet. Posat a ser just
tant amb els predecessors com amb els successors,
s’ha de dir que és molt important l’esforç que
va fer en Joan Clos pel Fòrum 2004, i el que ha
significat per Barcelona obrir aquella zona. Jo veig
una Barcelona que en aquest sentit sap on va. Ara
caldria veure si entre tots construïm una plataforma
ciutadana, persona a persona, que de veritat
sigui un motor per a la transformació que necessitem
per superar aquesta crisi que ho és del model
productiu; no podem seguir creixent fent hostaleria
i construcció. Hem de donar més valor afegit al
que fem. Amb serveis de més intensitat, més competitivitat
i més qualitat. I la millor plataforma per
pensar-ho i dur a terme que tenim –i que no tenen
altres països – es diu Barcelona. En aquest sentit
jo crec que Barcelona, els seus ciutadans, els seus
empresaris, el seu teixit social, tenen un repte i
una responsabilitat.
Doncs no veig jo que els líders polítics alerten
suficientment en aquesta línia.
Però aquest país va ser capaç de fer els pactes de
la Moncloa. Uns acords que van deixar apart les
baralles polítiques per aprovar unes reformes sense
les quals no ens n’hauríem sortit. És un exercici
que com a país ja ho hem fet fa 30 anys. I ara no
tenim les circumstàncies de gravetat ni dramatis-
170
171