BARCELONA

ELS ALCALDES
• Inici de les primeres festes de
la Mercé d emocràtica (1979)
d’Espanya a Moscou. I llavors vam quedar que,
si ell era elegit president pel Comitè Olímpic
Internacional (COI), aleshores en parlaríem
seriosament. És clar, el que jo volia era que ell
fos president, i ell el que volia era un Ajuntament
que jugués seriosament. Posteriorment, quan ja
és president del COI, es va fer un sopar anual del
Mundo Deportivo, i ell va amollar la idea.
I vostè què va fer?
Vaig aprofitar –després del cop d’Estat – que
vingués el Rei a Barcelona per plantejar-li. Perquè
hi havia reticències a la idea que Barcelona
programés un altre esdeveniment el 1992, un
any que ja estava concebut, molt raonadament
des de Madrid, com el del cinquè centenari del
descobriment d’Amèrica i de l’acabament de la
reconquesta espanyola. Era una data molt lligada
a la història d’Espanya, i per això va haver-hi
l’Expo de Sevilla, que ja estava decidida i aprovada
abans que ens moguéssim nosaltres. Per això
vam haver de protegir molt la nostra estratègia,
no es podia llançar l’idea sense més. No hagués
sortit. Perquè Madrid estava pensant en altres
coses, i la primera reacció hauria estat: Escolta
aquest any ja està, ja sabem el que volem fer, no
vingueu aquí amb problemes de diners i de noves
activitats, que ens distrauran.
De manera que ho van fer públic quan ja comptava
amb la complicitat del Rei.
Sí. Ho vam anunciar davant del Rei, aprofitant
que era aquí amb motiu de la diada de les Forces
Armades, un esdeveniment que va sortir bé,
i això va ajudar molt els Jocs Olímpics, encara
que la gent no s’ho pensi. Pensi que el Govern de
Madrid havia encarregat a Manuel Prado y Colon
de Carvajal que pensés i organitzés l’Expo de Sevilla
i el Vè Centenari, i que tots els que estaven
implicats en aquestes feines veien els Jocs com
un trencament molt gros de les seves expectatives.
Jo entenc que els hi costés tant d’acceptarho.
Per això s’havia de jugar fort amb el Rei i amb
les forces armades. I la qüestió és que va sortir,
i que a la pràctica va ser molt més important i
difícil que després anar a Lausana a presentar la
candidatura i treballar per guanyar-la.
Abans d’anar a Defensa va presentar el projecte
a la seu del COI.
Abans d’anar al ministeri vam tenir el Mundial
de Futbol, i amb aquest motiu ja vam preparar
un llibret, que conservo, i una moneda de plata
que era la defensa de Barcelona pels Jocs Olímpics.
I recordo que vam aprofitar la presència de
membres nacionals del COI que havien vingut
acompanyant els equips dels seus països, per
començar a fer lobby en favor dels Jocs. Els vam
entregar el document preparat per en Romà
Cuyàs, que ja li he esmentat, en què ja apareixien
els primers dibuixos de la ciutat que volien fer si
aconseguíem els Jocs.
És aquí on es comença a imaginar la nova Barcelona.
La gent no ho sap. Però la idea de fer les rondes
surt d’aquí. Estan dibuixades en aquest llibre.
Després les coses no van ser exactes, perquè
pensàvem que tindríem molt més recursos per a
una zona esportiva al costat del camp del Barça,
l’Estadi havia de ser el de Montjuïc pel que hem
dit, s’havia de recuperar el mar, la Vil·la Olímpica...,
tot això ja hi era en aquesta etapa en què
l’Ajuntament encarrega a l’arquitecte Oriol Bohigas
que vagi consultant i dibuixant, d’acord amb
el Romà Cuyàs.
O sigui que, quan Maragall li succeeix, la feina ja
està encarrilada.
Maragall parteix de la idea que s’ha de tenir una
política global de ciutat, i quelcom que
durant el primer quadrienni hauria
resultat fins i tot estrany pensar: la
concepció de l’àrea metropolitana.
Obrir-se més al món, reforçar Barcelona...
Tot això és el que agafa força
amb el primer quadrienni de Pasqual
Maragall.
Una Corporació Metropolitana avortada
per la Generalitat que vint anys
després continua sent reivindicada.
És que Barcelona no tenia metres quadrats ni
per fer un altre cementiri, això ja ho sabíem en
temps de Franco, no necessitàvem democràcia
per saber que s’havia d’arreglar. El problema de
l’eliminació dels residus de Barcelona és un altre
exemple. Més i tot, en època de Franco entitats
com el Cercle d’Economia van demanar la creació
i gestió de l’àrea metropolitana i dels problemes
comuns a tots els municipis. A partir de
conèixer com va anar aquella experiència jo crec
que ara ho tenim bé, que si ens hi posem de debò
ho aconseguirem, perquè les reticències dels
municipis són cada cop menors.
La identitat i personalitat de cada municipi de
la metròpoli s’ha consolidat molt, i els partits
utilitzen el sentiment de pertinença per guanyar
vots. Potser ara costarà més que en aquells
anys en què aquests sentiments eren difusos.
O no. És bo que els municipis hagin recuperat
una idea de personalitat pròpia, d’identitat. Perquè
això els ha generat confiança en si mateixos.
Miri l’Hospitalet. Ha cobert la Gran Via, ha fet un
eix d’oficines a la plaça Europa... i tot això en un
context metropolità, perquè qui sap que la nova
Fira de Mostres està en un municipi que no es diu
Barcelona? I l’aeroport? Això hi ha gent que no
ho sap, i menys els senyors de Milà o de Londres
AHCB -AF. PÉREZ DE ROZAS
que vénen a fer negocis a la Fira. Potser el retorn
a un concepte metropolità és més fàcil ara,
després d’aquesta injecció d’autoestima de cada
municipi.
De les coses que va fer durant la curta etapa que
va ser alcalde, de quina se sent més orgullós?
No tan curta, faltaven pocs mesos per acabar el
quadrienni. Va ser adequat al moment afrontar el
problema econòmic, perquè sinó no haguéssim
pogut fer res més. I mobilitzar alcaldes de tot
Espanya per fer pressió conjunta amb nosaltres,
perquè Barcelona sola tampoc no se n’hagués
sortit. Hi havia gent nostra que m’ho van criticar,
això. Em deien que dedicava massa temps a
altres ciutats. Però sols no ens n’hauríem sortit.
Després, crec que urbanísticament Barcelona
va saber trobar la manera de funcionar, tot i que
no hi havia recursos. Això ha estat reconegut
fora com el Model Barcelona. Un arquitecte tan
important com Richard Rogers el defineix com
saber començar amb petites actuacions i després
integrar-les en un procés general de renovació
de la ciutat, tot fent-les compatibles. L’altra cosa
que vam fer és tornar a la ciutat la sensació que
podia decidir què és el que li convenia. Fer que
les entitats ciutadanes tinguessin un diàleg diferent
amb l’Ajuntament. El que els anglesos dirien
partnership public-private. Aquesta creació de
168
169