BARCELONA

ELS ALCALDES
Quan se li va acudir ser alcalde de Barcelona?
Molt poc abans de les eleccions. Modestament,
a mi no se’m va acudir. A mi em
feia molta il·lusió el que ja feia. Era el conseller
de Política Territorial i d’Obres Públiques en el
govern de Josep Tarradellas. La idea de presentar-me
a les eleccions no va ser meva. Va ser
sobretot en Joan Raventós [primer secretari del
PSC] qui va pensar que jo podia anar de candidat
a l’alcaldia. Honradament, va ser una decisió que
em va sobtar. Seria mentida si dic que m’hi vaig
resistir, però em va sobtar molt que pensessin en
mi. Sobretot perquè jo estava ficat en l’altre tema.
Em va semblar molt difícil, però molt engrescador
poder ser alcalde de la meva ciutat.
Jo havia imaginat que vostè, de petit, en un àpat
familiar, hauria dit: “Quan sigui gran, vull ser
alcalde de Barcelona”…
No, no. Li diré: al Govern Tarradellas vaig entrar
amb molta il·lusió, però pensant que era un cosa
transitòria. M’havia costat molt guanyar la càtedra.
Vaig deixar de fer classes pensant que passats
dos anys tornaria a la Universitat Autònoma.
Aquell era un moment històric. Hi havia la necessitat
de posar-se a treballar perquè començava
la Transició... Però jo estava absolutament convençut
que tornaria a la universitat, no imaginava
que faria una carrera política llarga. Tampoc no
volia ser ministre de Defensa. I em va tocar anar
a Madrid. Aquí sí que em vaig resistir. Però les
coses van anar com van anar.
Com van preparar aquella primera campanya, la
del 1979?
Al començament tenia molt més clares les idees
amb relació als problemes que tenia cada barri,
que no a la política que s’havia d’aplicar al conjunt
de Barcelona com a ciutat. En la candidatura hi
havia gent que venia d’associacions de veïns, gent
que havia estat en grups diferents, de cristians,
d’acció… El que recordo millor de la campanya
és que vam dividir Barcelona en barris, i vam fer
uns fulletons molt barats –no hi havia diners –,
amb el plànol general de la ciutat i el que corresponia
al barri, i allà hi col·locàvem les promeses
electorals: un centre cívic, obrir un carrer... Si ara
agaféssim tot allò veuríem que hi ha una suma de
punts, però no hi havia un projecte. Ni en teníem
ni en tenia cap partit polític. El primer que va
formular un projecte global, precisament perquè
hi ha un esdeveniment que ja està pràcticament
decidit i que el reclama, és Pasqual Maragall.
Alguns dels regidors que hem entrevistat diuen
que el primer que té una idea global de la ciutat
és vostè; que Maragall va executar els plans que
vostè va deixar.
Nosaltres vam fer moltes coses, però, modestament,
la suma, el projecte global al començament
no el teníem. El primer disseny el vaig fer amb
Oriol Bohigas i Romà Cuyàs, l’any 1982, quan
fèiem una publicació defensant la candidatura
olímpica en ocasió dels Campionats Mundials
de Futbol. Érem al 1979. Si la Transició comença
amb el nomenament d’Adolfo Suárez, doncs
només havien passat tres anys. En aquest període
l’alcalde de Barcelona havia estat designat
pel règim anterior en una societat que s’estava
transformant ràpidament en democràtica. Això
dificultava prendre decisions i portava molts
problemes. El que va passar és que Barcelona va
incórrer en un dèficit brutal, enorme. I no hi havia
tranquil·litat política a Madrid, ni aquí, com per
agafar aquest tema i encarrilar-lo. El Govern de
Madrid va cobrir el dèficit donant-nos un crèdit
bancari, del qual, s’havien de pagar les anualitats
i els interessos, i tornar el capital.
Així quan van entrar a l’Ajuntament aquest esta-
va totalment entrampat.
El dèficit era molt gros. Durant aquest tres anys
i mig el deute va pujar moltíssim, i era una època
amb els tipus d’interès alts. L’Ajuntament tenia
uns ingressos que a l’any següent d’haver entrat
nosaltres no servirien ni per pagar les quotes
dels seus deutes. Ja no et dic les quotes per
pagar al personal! De manera que va ser això,
aconseguir que es pogués pagar el dia a dia,
l’assumpte que ens va absorbir més atenció i
activitat. L’alcalde accidental, Manuel Font Altaba
[es va fer càrrec de l’Ajuntament en dimitir Josep
Maria Socías Humbert], ens va informar de tot,
i amb l’interventor, ens va dir: “Hem passat
comptes i deixem diners suficients per la nòmina
d’aquest mes”. Al mes següent de la nostra
entrada no hi havia diners per a pagar la nòmina!
En aquesta situació era molt difícil fer projectes
globals de ciutat. Ens vam dedicar a organitzar el
moviment d’alcaldes, proposar al Govern central
sistemes de finançament, maneres d’aconseguir
nous ingressos... però quines solucions urbanístiques
podíem pensar?
Tot i així es van fer coses, recordo una foto seva
rodejat de milers de veïns en una festa al solar
de l’escorxador.
Podíem fer intervencions puntuals que fossin
molt barates i que donessin molt rendiment. És a
dir, intervencions petites i puntuals que, no obstant
això, en alguns casos canviaven la vida d’un
barri. Recordo que vam fer una plaça a un lloc
tancat on sempre es llançaven escombraries.
Enjardinar uns quants metres quadrats i posarhi
quatre arbres va suposar un canvi espectacular.
Va passar igual a la plaça de la Mercè, on
vam enderrocar una casa i obrir la plaça actual.
Temps després, a mesura que els temes financers
es van anar encarrilant, aquestes actuacions
puntuals havien d’estar integrades en
alguna construcció general. D’aquí van sortir les
idees, allò que avui diríem un pla estratègic. Però
això tampoc no resultava fàcil, perquè aleshores
es vivia una consciència d’inestabilitat. L’intent
de cop d’Estat, el 23-F, és el 1981, just dos anys
després de les municipals. En aquella situació
necessitàvem un pretext que ens obligués a formular
aquest pla global i de futur.
I van ser els Jocs Olímpics.
“ENJARDINAR UNS QUANTS
METRES I POSAR-HI QUA-
TRE ARBRES VA SUPOSAR
UN CANVI ESPECTACULAR”
Sí, efectivament, van ser els Jocs Olímpics.
De qui sorgeix la idea de fer els Jocs a Barcelona?
Vostè ho suggereix a Samaranch o és Samaranch
qui ve al seu despatx i li ho proposa?
La idea dels Jocs –i qui tenia al cap que es podrien
fer a Barcelona – sens dubte és d’en Samaranch.
El que passa és que es van donar una sèrie
d’esdeveniments que a nosaltres ens van fer
pensar. Li diré un exemple petit, però il·lustratiu.
Va caure un tros de la coberta de la tribuna de
l’estadi de Montjuïc, però no hi havia diners per
reparar-la, perquè s’havia de refer tot. Així vam
tancar l’estadi i només s’utilitzava com a lloc
d’entrenament d’atletes. En castellà diríem que
se juntaron el hambre con las ganas de comer.
En Samaranch em va venir a veure per preguntarme
si ho havia pensat. Va ser un estiu, i la trobada
va ser molt discreta, perquè ell era ambaixador
166
167