0.1 <strong>BARCELONA</strong> La ciutat on vaig néixer, LA QUE ESTIMO, el lloc on vull morir 12 13
<strong>BARCELONA</strong> Hem jugat amb el tres. Fa trenta anys de la recuperació de la democràcia municipal i de la constitució –el 19 d’abril de 1979– del primer consistori democràtic. Hem entrevistat trenta exregidores i exregidors de Barcelona per rememorar els seus records i experiències durant els anys en què van estar al capdavant de la ciutat. I amb els tres alcaldes que van dirigir Barcelona durant aquestes tres dècades. Les converses han girat totes entorn d’un guió comú, sempre flexible. Hem indagat la relació dels protagonistes amb Barcelona, la forma en què es van polititzar, què entenen sobre el concepte de servei públic, com van arribar a figurar a una llista electoral, quins van ser els seus grans èxits com a regidores i quins els seus, què opinen de l’evolució de la ciutat, i cap a on hauria d’evolucionar en el futur. Les respostes, mesurades sempre per la saviesa que dóna l’experiència, són tant diferents com complementàries. El lector descobrirà que entre una regidora o un regidor que estima la ciutat des d’un extrem, i altre que ho fa des de l’extrem contrari, finalment sorgeix un espai comú –presidit sempre pels sentiments– de trobada i entesa. Però anem per parts. La primera pregunta que hem formulat és: “Què és Barcelona per a vostè?” Les respostes han estat, en general, declaracions d’amor vers “la ciutat on vaig néixer”. “La que em va acollir.” “La Barcelona de la que no he volgut marxar tot i tenir oportunitats professionals per fer-ho.” “La ciutat amb carrers, edificis i parcs que porten el nom dels meus avantpassats.” “La capital del meu país.” “La ciutat de què estic enamorat.” “El lloc on espero morir.” FAMÍLIA CARLES GÜELL DE SENTMENAT. “Què és Barcelona per a mi? És una pregunta molt maca. Jo sóc català, sóc espanyol, sóc europeu, però sobretot em sento barceloní. El meu compromís polític, social i humà és amb la ciutat de Barcelona, i això ho tinc sentint-me molt arrelat a la meva família. La vinculació vital dels meus besavis, dels avis, dels pares... és amb la ciutat. Sobretot el besavi, que va recolzar i fer –sovint contra l’opinió de la resta de la família– les obres d’en Gaudí; el palau, el parc, la colònia Güell... Per tot això, quan el 1979 vaig tenir la possibilitat de presentar-me per ser alcalde Barcelona en unes eleccions democràtiques, les primeres, després de tants anys, doncs em va fer una il·lusió extraordinària.” EL TEMA CARME SAN MIGUEL. “Els meus quatre avis eren de l’Eixample. Jo he nascut, estudiat i viscut al rovell de l’ou de la ciutat. Uns avis procedien de Valls, van anar a fer les Amèriques i en tornar es van instal·lar a Barcelona. L’altre avi era catedràtic de Geologia. Va fer els estudis geològics previs a la construcció del metro. El meu pare va ser regidor, coordinador general amb l’alcalde Enric Masó, i president de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB). Que jo, que sóc llicenciada en Física, acabés de funcionaria municipal és bastant lògic. A casa meva Barcelona ha estat sempre el tema.” BARRIS JOSEP MARIA CULLELL. “Vaig nàixer al carrer Remei, a casa, amb llevadora, em sento un urbanita. I reconec que el conjunt de la ciutat el vaig descobrir durant la campanya electoral del 1978, quan et començaves a bellugar políticament i descobria barris a què no havia anat mai.” TRANSFORMACIÓ MARAVILLAS ROJO. “Barcelona és l’espai que estimo i el lloc on identifico les persones i els records que més m’afecten personalment. La Barcelona de l’Eixample que creixia a l’entorn del passeig de Sant Joan i l’avinguda Gaudí; la de Sant Martí, on era el col·legi de les Escolàpies on vaig estudiar; la del Camp de la Bota, on vaig treballar quatre anys; la de Pedralbes, on hi ha la facultat d’Econòmiques on vaig estudiar la carrera... però sobretot està la Barcelona que ha fet una profunda transformació que jo he pogut compartir.” CLAQUES JOAN HORTALÀ. “Jo sóc d’Olot, però el fet d’estudiar a una ciutat que no és la teva permet que la coneguis molt més bé. Sí, perquè vius als col·legis majors, a pensions, a pisos d’estudiants..., la qual cosa, a començaments dels 60, era un avantatge per als que estudiàvem a les facultats de Dret o Econòmiques, perquè gaudíem de més llibertat que els estudiants que vivien amb les seves famílies a Barcelona. Nosaltres teníem un règim de llibertat més ampli per conèixer la ciutat de dia i, sobretot a la nit. Què feien a les nits, em preguntes? Doncs anar als teatres i cabarets, quasi sempre per fer de claques, que així hi entraven gratis.” INTERNAT NÚRIA CARRERA. “Jo vinc d’un poblet del costat de Ribes de Freser. Vaig arribar a Barcelona a 16 anys a estudiar en un internat de monges. Aquesta ciutat té aspectes boníssims de què t’enamores, i que varien segons la teva situació. Ara mateix, quan he recuperat més temps per a mi, en gaudeixo molt més, perquè puc passejar en bicicleta, baixar a l’Ateneu, participar en activitats diverses... Però quan havia d’anar 14 15
Change language