BARCELONA

DES DE LLAVORS FINS ARA
ple de política socialdemòcrata no realitzada
abans des de l’època de la socialdemocràcia
alemanya. Per fer un barri sencer l’Ajuntament
compra –no expropia– els terrenys, encarrega
a uns urbanistes i arquitectes la urbanització
general i la construcció dels edificis i quan
ho té tot, ho passa a l’explotació pública, però
sempre sota les condicions econòmiques que
estableix l’Ajuntament. També la iniciativa privada
es va limitar a construir uns projectes que
havia fet l’Ajuntament i quan està tot acabat es
posa a la venda, a la mercantilització pública.
Es podrà discutir si això podria haver estat més
protegit des del punt de vista social. Però la
realitat és que el barri el van fer els privats,
però sempre sota el criteri i comandament de
l’administració pública.”
PROS I CONTRES
JOAN ALSINA. “Han canviat moltes coses i en
general hem millorat, però aquest orgull de la
ciutat contenta de si mateixa és un error, perquè
ens impedeix ser crítics... Aquest és l’error
primer dels socialistes. Són molt poc crítics
amb la manca de civisme, amb la neteja, amb
l’educació, la forma de vestir... I la inseguretat,
que és molt greu. El que sí que valoro dels governs
socialistes és la rehabilitació dels barris,
especialment a la Ciutat Vella, on s’ha actuat
molt bé, tot i ser una cosa molt arriscada i
molt difícil.”
BON RECORD
JOSEP MARIA AINAUD. “Tinc de la política un
bon record, i de les meves companyes i els
meus companys, també. I no és que ho idealitzi
i que pensi que no va passar res, és que realment
vaig tenir una època de convivència, una
època d’il·lusió pel que fèiem. I la inauguració
dels JJOO van suposar una situació única.”
CANVI GENERACIONAL
JOAN FUSTER. “Ara la política s’ha convertit
en una activitat més professionalitzada i més
normalitzada. Una altra cosa important és que
a l’Ajuntament s’està produint un relleu generacional,
i no només en els quadres polítics,
també en els tècnics. Això és difícil de fer, atès
que l’Ajuntament és l’empresa més gran de la
ciutat. Hauríem de tenir una mica de paciència
per a veure els resultats. Els demòcrates vam
entrar el 1979, i els canvis no es van dur a terme
fins al 1985-86. En aquest cinc anys es van
forjar els equips i van sorgir els directius, tant
en l’àmbit polític com en el tècnic. Ara passa
quelcom de semblant.”
LÍDER DE TOT
JOAN TORRES. “Abans inauguraves una placeta
insignificant, i era la glòria. Sortia a tots
els mitjans. Ara construeixes la línia de metro
més llarga d’Europa, la inversió més important
de la història de Barcelona, un tren sense
conductor, amb la tecnologia més avançada...
i només és notícia si es descobreix algun
error, si passa alguna incidència. La societat
ha canviat molt, certament. Els politics també
han canviat. Ja no hi ha espontaneïtat. Tothom
està atent a les enquestes. El polític ha perdut
llibertat. I alegria. Ja no pot dir el que pensa
espontàniament. Les seves respostes són professionals.
Ja no es poden fer maragallades.
Hi ha una altra conseqüència de l’acció mediàtica:
l’alcalde és ara el líder de tot, l’equip
no existeix. En canvi, a la nostra època, els regidors
vulguem o no érem referents a la ciutat,
en diferents graus: Oriol Bohigas, Jordi Borja,
Maria Aurèlia Capmany, Marta Mata... Saps el
nom d’un enginyer, d’un arquitecte rellevant al
govern o a l’equip tècnic d’ara? Els temps han
canviat.”
EL TURISME, UN DRET
ENRIC TRUÑÓ. “Després de fer els JJOO jo pensava
que ja no hi hauria cap repte que se’ns resistís.
A partir d’ara serem capaços de tirar-ho
tot endavant. Per això no entenc que triomfi tant
el desànim, el menfotisme. Quan, fora d’aquí,
se’ns continua valorant moltíssim. A la Barcelona
del 2009 s’està invertint més que durant
qualsevol dels anys de l’etapa olímpica. Així, per
què desànim? No estem tan malament, estem
resolent els problemes de les urbs mundials.
Una altra cosa. La innovació. El coneixement. En
una dècada hem avançat, hem assolit un gran
nivell. Mireu el Parc de Recerca Biomèdica. Està
ple d’investigadors europeus feliços de viure a
Barcelona, pel clima, però també pel nivell tecnològic
i l’ambient de treball que existeix. Mirem
ara en perspectiva i preguntem-nos quantes
ciutats en el món s’han recuperat en un temps
rècord, com aquí, en el termini de 10, 15 anys?
Hem oblidat com estava la façana marítima, una
claveguera, sense platges, plena de contenidors,
amb les vies del tren...? Ara tenim el turisme,
sobre el qual hi ha un neguit permanent. Que ens
desdibuixa la ciutat, que farem un parc temàtic,
que suposa un impacte massa gran, que només
serveix perquè guanyin calés quatre... Ponderem
les coses. Vejam què succeeix a Londres, a
París, a Roma... D’altra banda, el turisme, avui,
s’ha democratitzat. És un dret de la ciutadania
moure’s lliurament dins l’àmbit de la Unió Europea.
Amb el turisme hem de fer com en altres
problemes que hem tingut, discutir-los, buscar
fórmules, apliquem un suport extra de neteja, de
vigilància, posem punts d’informació turístics. Si
en algun lloc no caben més hotels, no en posem
més. Però, és clar, hem d’entendre que la gent
d’altres llocs vol conèixer les nostres icones culturals,
el Park Güell, la Barcelona Gòtica, la Boqueria...
i hi tenen tot el dret.”
DIFICULTAT I SORT
EULÀLIA VINTRÓ. “Nosaltres vam tenir alhora
una gran dificultat i també una gran sort. Dificultat,
durant el primer mandat per posar en marxa
una ciutat governada de manera molt deficient
i per cobrir necessitats primàries molt elementals:
sanejar els deutes, asfaltar i il·luminar els
carrers, construir clavegueram... saber quanta
gent treballava a l’Ajuntament, que es va haver
de deixar de pagar la nòmina per poder calcular-ho!
Jo vaig entrar al segon mandat; em va
agafar l’etapa de les grans demandes. N’hi havia
tantes en relació amb la capacitat de resposta
que necessitaves prioritzar-les. La gran sort és
que hi havia una gran complicitat amb el teixit
associatiu, i en general el moviment veïnal.
L’operació dels Jocs Olímpics no s’hauria pogut
fer sense aquesta complicitat. Hi pot haver
crítiques sobre qüestions puntuals, però probablement
el model dels Jocs Olímpics contrastat
amb el del Fòrum de les Cultures demostra
un canvi d’actitud de tothom. Hi havia una gran
il·lusió per les transformacions que s’anaven
veient. Quan anaves a inaugurar una escola, un
centre cívic o un poliesportiu, no hi havia la festa
pagada, sinó la mobilització ciutadana contenta
per haver aconseguit una cosa per la qual havien
lluitat. Com que necessitàvem moltes coses,
estàvem disposats a jugar i a arriscar-nos.
Estàvem més disponibles per treballar per a la
comunitat. Ara que hem assolit aquest grau de
benestar és més difícil mantenir la mobilització.
Probablement això hauria d’haver obligat a
fer uns canvis d’estratègia d’uns i altres –però
la responsabilitat primera és de qui té les eines
i la gestió – i aquí no hem sabut estar a l’alçada.
La meva generació venia de la lluita clandestina,
antifranquista, i estava formada per gent
amb un gran component ideològic. En situació
de democràcia normalitzada aquestes caracte-
146
147