BARCELONA

DES DE LLAVORS FINS ARA
Barcelona era la capital comercial i industrial
d’Espanya, i avui això ja és més que discutible.
Et posaré l’exemple de la Fira, de la qual jo vaig
ser vicepresident. La Fira de Madrid era ínfima
per comparació a la de Barcelona, i ara ens fa la
competència en tots els camps. Barcelona no ha
estat mai la capital econòmica d’Espanya, però
durant molts anys, el comerç i la industria passaven
per aquí. Ara ja no passa. Hem perdut part
de la força d’influència que teníem a Espanya en
el camp industrial.”
PRIMER LES PERSONES
MIQUEL BONILLA. “La dècada dels vuitanta va
servir perquè reflexionéssim sobre el model de
ciutat que volíem, especialment perquè teníem
una fita que ens obligava, els Jocs del 1992. Era
un model que a més de l’urbanisme, de les infraestructures,
s’ocupava d’imaginar com volíem
que visqués la gent de la ciutat, i això és el que
va suposar un salt qualitatiu. Perquè ni abans ni
ara no hauríem d’oblidar que la ciutat és per a
la gent, perquè hi visqui la gent. Les persones
han d’estar sempre al capdavant de totes les reflexions
sobre com ha de ser la ciutat.”
CIUTAT APARADOR
JOSEP MARIA CULLELL. “Hi ha hagut un canvi
impressionant, a aquesta i a totes les ciutats. A
Barcelona els JJOO li van donar un canvi de rasant.
La crítica que se li pot fer amb el decurs
dels anys és que tendeix a ser una ciutat per
veure més que no pas una ciutat per viure. Per
viure continua havent-hi algunes mancances pel
que fa al viure quotidià de la gent. Durant una
època l’Ajuntament va estar obsessionat per la
ciutat aparador. I es va oblidar de la gent.”
PROFESSIONALITZACIÓ
JOAN HORTALÀ. “Barcelona és molt cosmopolita,
i els JJOO li van donar una gran projecció,
alhora que una gran remodelació. Potser abans
era més poble i ara més una gran ciutat, i per
això la cooperació es fa ara molt més difícil.
Als anys vuitanta hi havia una estructura social
més classista; el que és la igualtat ciutadana
ha millorat sensiblement, perquè abans les diferències
eren molt considerables en tots els
aspectes, començant per la disponibilitat dels
recursos. Els pressupostos municipals eren
molt esquifits, per comparació als que ara es
tenen. És evident que l’Ajuntament ha canviat
molt. També les relacions. Abans eren més entranyables;
ara estan més professionalitzades.
La primera ciutat de la democràcia s’assembla
poc a la d’ara.”
ANCIANS
ANTONI COMAS. “Veig que, llevat de persones
com Eulàlia Vintró, que han estat encertades,
en l’aspecte social, en general, no es
té l’esperit que es tenia amb el primer ajuntament
democràtic. La Francesca Masgoret, el
mateix Josep Miquel Abad i la gent que venia
del PSUC tenien un sentit de construir país,
de fer ciutat, que no és ben bé el d’ara. Ara
moltes vegades hi ha fantasies, però aquest
no és el país que m’agrada construir. Un país
de faramalla i d’elits. Un país ha d’intentar ser
tan just com es pugui, ha de facilitar totes les
possibilitats de promoció que es pugui, el que
Pujol diu ascensor social. Si jo hagués nascut
a Andalusia a la meva època, no hauria pogut
passar d’obrer a editor, o a conseller de
la Generalitat. Això no passa a Barcelona, o no
passa tant. Va ser el que nosaltres vam intentar
construir als barris. Que no fos únicament
pintar les façanes i millorar el pis; volien vigoritzar
les entitats, el món associatiu, crear
teixit social. I si no n’hi havia, crear-lo. Si no
hi ha entitats, associacions, trama social, no
hi ha barri. Després crec que hem de reflexionar
sobre el fet que Barcelona és una ciutat
envellida, que s’han de fer geriàtrics i equipaments
per a les persones grans. Si no tenim
cura dels nostres vells, quina mena de país
farem? Aquest tema m’enerva una mica. Cal
construir centres de dia per als ancians. És
un problema molt greu al qual no donem una
resposta adequada. Tampoc no responem a les
exigències dels malalts mentals, que deixem
al carrer quan molts d’ells necessiten atenció.
I em temo que, des que persones com la Lali
Vintró ho van deixar, en aquests temes falta
més preocupació.”
JOAQUIMA ALEMANY. “Aquí hi ha molta gent
que viu sola, que té problemes, i que no es té
en compte. Aquest districte té aquest problema.
Hi viu molta gent gran. Quan jo era la regidora
de l’Eixample va venir un senyor gran,
un metge del carrer Còrsega, a demanar-me
ajuda perquè els fills volien ingressar-lo a una
residència. Jo vaig intentar parlar amb els fills,
però no hi havia res a fer. El van ingressar. Després
d’intentar escapar-se tres cops, l’home
es va suïcidar. Ara continuen passant fets com
aquest, però el regidor no se n’assabenta, perquè
no té capacitat, o perquè no hi ha relació
humana. Ara funciona d’una altra manera,
sense la relació directa amb la gent.”
IMPERSONAL
FRANCESCA MASGORET. “Com ha canviat
Barcelona entre la meva època i la d’ara? S’ha
tornat més sorollosa, que és quelcom que
em molesta molt. Ara és més bonica i propera,
oberta al mar, hi pots passejar, el transport
públic ha millorat moltíssim. Però sobren
cotxes aturats, els carrers estan envaïts pels
cotxes, i a les voreres hi ha tantes coses que
quan hi vas amb els néts no pots ni caminar.
Als carrers estrets t’enganxen els cotxes, i als
grans hi ha tant soroll... que fan que la ciutat
no la sentis teva. De vegades et sents que vius
a una ciutat molt bonica, però impersonal. Trobo
també que la gent ara és molt conformista,
consumista i massificada. I que col·lectivament
hem perdut valors importants i bàsics. El sentit
de les coses, l’amistat... Potser la crisi ens
ajudarà a sortir de tot això, a reaccionar-hi i
buscar altres coses.”
CULLELL: “BARCELONA
TENDEIX A SER UNA CIUTAT
PER VEURE, MÉS QUE
NO PAS PER VIURE”
MILLOR QUE MAI, PERÒ ALERTA!
ORIOL BOHIGAS. “Jo veig la ciutat actual bastant
diferent. Hem millorat en l’acumulació de
coses bones. Les coses que s’han fet després
han estat positives. Estic d’acord amb Triadú i
altres que sostenen la idea que el XX és el segle
d’or de Catalunya. I és veritat. Malgrat la guerra
civil i el franquisme mai Catalunya havia estat
tan bé, tan rica, tan esplendorosa, tan potent
culturalment. I això també es nota a la nostra
ciutat. Barcelona mai no havia estat tan bé com
ara. En el camp urbanístic s’ha produït, això sí,
una defallença en l’autoritat administrativa.
S’ha relaxat enfront de les pressions privades,
que comparativament ara manen més que el
que manaven durant l’Olimpíada. M’agrada explicar
el cas de la Vila Olímpica com un exem-
144
145