BARCELONA

DES DE LLAVORS FINS ARA
Quines diferències veu entre la
Barcelona per la qual vostè va
treballar i la d’ara? La ciutat ha
evolucionat adequadament? Les
respostes són ben variades i enriquidores.
A partir d’una constatació comuna,
dins aquest 30 anys ningú no pot discutir
que la ciutat ha anat a més i ha millorat. En
això no hi ha dubtes. Tothom ho comparteix.
Òbviament amb diferents graus. Hi ha qui
defensa que per a Barcelona i Catalunya
aquests anys –del segle XX– han estat els
millors i més esplendorosos de la seva història.
I qui entén que a vegades sembla que
hem fet una Barcelona per veure i no per
viure-hi. A l’anvers de la moneda els entrevistats
anoten la rehabilitació dels barris,
l’obertura al mar i les operacions olímpiques,
la millora i qualitat del transport públic,
l’encert d’avançar-se en la promoció
de la recerca i la innovació –el districte 22@
i el Parc de Recerca Biomèdica –, l’èxit del
turisme... Al revers de la moneda apareixen
les conseqüències no desitjades de l’èxit:
més trànsit, contaminació ambiental i sonora,
creixement fora de mida i defallença
de l’autoritat administrativa, ruptura dels
equilibris interns que permeten la convivència,
sensació d’inseguretat...
Des de llavors fins ara han canviat també
els polítics –l’Ajuntament viu un relleu generacional
– i les formes de fer política –es
perd espontaneïtat; l’alcalde ocupa el centre
de tot i els equips són invisibles –. També la
ciutadania és una altra. S’ha tornat conformista
i consumista, i han perdut valors importants.
El teixit associatiu es dilueix. La
complicitat amb els gestors públics és en
ocasions en benefici propi. La ciutat es torna
impersonal, es deshumanitza.
ÀREA METROPOLITANA
ALEXANDRE PADRÓS. “La ciutat del 1992 era
més neta, i la d’ara torna a estar molt bruta. Als
anys 80 Barcelona era menys intervencionista;
ara tenint tot prohibit o tot permès, el trànsit
entenc que és un disbarat. No sabem ben bé on
anem. Els mateixos que van treure els tramvies
són els que els van fer regressar, i ara els volen
allargar, no se quin forat ens faran a la Diagonal.
En aquesta avinguda sempre han passat coses
particulars, per exemple no es podia girar des
del centre, excepte al carrer Casanova, que és
on vivia un determinat personatge. Jo penso que
hi ha massa carrils per a bicicletes, i que estan
poc utilitzats. A mi m’agradaria un altre tipus de
ciutat. Tot i que reconec que hi ha coses que són
interessants. Jo si soc partidari d’alguna cosa
és de reduir municipis. Ara a Barcelona es parla
de crear un consorci per a l’àrea metropolitana.
El 1974 l’àrea metropolitana no es va reconèixer.
I després la política va dir no, perquè sinó tot
Barcelona i la seva àrea estarien en mans de
l’esquerra. A mi em preocupa relativament poc,
això. El que importa es fer ben fetes les coses,
i tenir un espai complet amb menys despeses,
fent actuacions més eficients. Després de 35
anys ara s’ha de fer un altre pas, però costarà
molt la integració amb Barcelona, perquè les
grans ciutats com l’Hospitalet, Badalona, Cornellà,
etc, tenen ara una personalitat i una identitat
realment important. Fins i tot alguns dels
seus alcaldes són políticament més importants
que l’alcalde de Barcelona. Que si penso en el
ministre Corbacho? I en el president Montilla.”
ASSOCIACIÓ CONSELL DE CENT
JOSEP BUENO. “L’associació Consell de Cent, de
la qual sóc cofundador juntament amb Germà
Vidal, va néixer com a òrgan consultiu i assessor
de l’Ajuntament. El nom el vaig proposar jo, com
a historiador, i es va discutir molt, és una cosa
com d’antics alumnes: tots els exregidors que
hem servit a la ciutat, agrupats en una entitat.
Finalment jo vaig proposar aquest nom i es va
aprovar per unanimitat. A través de l’associació,
que ara presideix Carme San Miguel, fem activitats
i tenim actuacions de tota mena, des de les
urbanístiques a les culturals. D’alguna manera
l’associació ens permet estar vinculats permanentment
a la feina feta quan nosaltres hi érem
i a la que es fa ara: al passat i al present.”
LA CRISI
GERMÀ VIDAL. “Paguem les causes d’un creixement
desorbitat, d’un disbarat. Crec que ens
haurem d’estrènyer el cinturó entre tots. Si la
crisi s’aprofita per reconsiderar el que s’ha de
fer, i s’analitza fredament quins equipaments
fan falta i quins no, quins habitatges necessitem
i quins no, la transformació de la ciutat es podrà
endegar. Ara és un moment boníssim per ferho.
Gestionar una crisi és molt més difícil que
gestionar una bonança; és ara quan es veu si
són prou bons els equips.”
TURISME SI, INDÚSTRIA NO
LLUÍS REVERTER. “La Barcelona actual no
s’entén sense els Jocs Olímpics, l’esdeveniment
més important que ha viscut la ciutat en el segle
XX. Bé, després de l’Exposició Internacional del
1929. Nosaltres vam crear Turisme de Barcelona,
i vam aconseguir com a conseqüència d’això que
la ciutat fos també una capital turística mundial.
Fins aleshores la gent volava a Barcelona per
estar-s’hi durant la setmana, venia a les fires, o
per motius de treball, i els caps de setmana els
hotels feien menús especials per atreure gent
de la ciutat, perquè no tenien clients. Jo ho trobo
un canvi molt positiu. Per contra s’ha produït
un altre canvi molt negatiu en el mateix període.
142
143