BARCELONA

ELS FRACASSOS
gar les factures de les festes, hi havia un cert
cansament polític del lideratge d’en Maragall...
S’havia de configurar un nou model polític. Després
de la il·lusió transformadora de la primera
etapa, d’uns governs municipals molt innocents,
una mica cumbaias... va venir l’etapa dels
Jocs Olímpics, en què tothom estava interessat,
il·lusionat... Governar era fàcil, l’oposició no
en papava ni una i els mitjans de comunicació
semblaven els del Movimiento, tots érem amics.
Però després dels Jocs, és clar, les coses van
canviar, l’oposició va fer una lluita més interessada,
i els mitjans van començar a prendre posició...
I s’arriba a la situació actual, en què a Barcelona
s’està fent la inversió més gegantina de
la història, s’està construint el metro més gran
d’Europa, que romandrà pels segles dels segles
a la ciutat... i no hi ha consciència col·lectiva, ni
mediàtica, de la importància que això té, mentre
Barcelona fa una de les obres de metro més importants
de la història de la humanitat...”
COSES RARES
ENRIC TRUÑÓ. “Vam viure molts dies dolents,
com el de la inauguració de l’Estadi Olímpic de
Montjuïc, tres anys abans dels Jocs. Se’ns escapa
rotundament de les mans, passen dues-centes
coses… El Rei arriba 45 minuts tard, algunes
persones, independentistes que tenen tot el dret
a expressar-se –jo continuo pensant en el senyor
Lluís Prenafeta, entre d’altres –, xiulen el
Rei Borbó i creen malestar, es va generant tensió,
també hi havia algunes coses que encara no
estaven acabades i era una sensació de dir: ‘Ai, ai,
ai, d’aquesta manera no ens en sortirem!’ Deus
pensar: Que bé, encara faltaven tres anys per
als Jocs. Però va ser un dia trist perquè acabem
pagant justos per pecadors. El meu company
Jordi Parpal, que havia treballat en les obres,
va haver de dimitir. Per a mi va ser un dia molt
trist. Més fracassos? Al gener del 1983, amb
el nou alcalde Pasqual Maragall, jo vaig juntament
amb Romà Cuyàs, nou secretari d’Estat
d’Esports, a Los Ángeles, per assistir a una
reunió dels comitès olímpics nacionals i veure
com es preparava la ciutat per l’Olimpíada. I en
una conferència de premsa multitudinària, plena
de periodistes, cap al final van i em pregunten
sobre les possibilitats que té Barcelona… I
a mi no se m’acut dir altra cosa que segur que
guanyarem perquè farem un dossier i una proposta
tècnicament impecable i perquè a més a
més no farem coses rares. I se’m va preguntar:
‘Què vol dir coses rares?’ Jo no hauria d’haver
dit coses rares. Però tampoc hauria d’haver
respost. Hauria d’haver dit: ‘Ai, no sé, perdona’.
Potser encara era molt jove i vaig dir: ‘Home,
no farem com els coreans, que han influït a
l’ànim d’alguns membres del COI!’ És clar, això
era una denúncia. I tu com pots pretendre caure
simpàtic al COI si vas dient que alguns dels seus
membres fan coses rares? Vaig haver de presentar
la dimissió. Per mi va ser un episodi molt
trist, perquè la meva informació era molt bona,
tot s’ha de dir. De fet anys més tard el senyor
que liderava la candidatura de Corea i que va
ser president del Comité Olímpic, va haver de
dimitir i, més tard, el vaig veure en un Telediario
com entrava emmanillat a una presó coreana.
Però és clar, jo havia d’haver seguit unes regles
de joc i no fer ni dir res que pogués perjudicar la
candidatura de Barcelona.”
ESCOLES BRESSOL
EULÀLIA VINTRÓ. “Home, sí, alguns en tinc.
Vaig viure com un fracàs no haver estat capaç
d’explicar bé la transformació que volia fer a les
escoles bressol. Volia reestructurar-les perquè
el nostre era un model que no existia a cap ciutat
del món. I perquè a Barcelona hi havia 1.700
EN-
GRU-
NES
BIBLIOTEQUES
ORIOL BOHIGAS. “Quan era regidor de
Cultura vaig fer un estudi sobre les biblioteques,
que va quedar poc ambiciós, atès
l’èxit d’aquest equipaments i tot el que
s’ha fet després, molt superior al que jo
vaig preveure. Així que més que autor del
pla de biblioteques jo em considero un incitador
del pla. Un pla que em va donar
moltes anècdotes. Una és quan vaig presentar
la idea de triplicar les biblioteques
i en el plenari va sortir un regidor socialista
dient que això era una idea antiquada,
perquè a les biblioteques i als museus no
va ningú. En Joan Francesc Marco, que havia
estat director general de Teatre a Madrid,
quan va tornar a l’Hospitalet va ser
regidor de Cultura i em va explicar que,
comparativament, anaven més persones
a les biblioteques d’aquesta ciutat que al
conjunt dels teatres d’Espanya. I l’altre dia
van donar una altra dada fantàstica, que
a Barcelona anualment va més gent a les
biblioteques i al teatre que al fútbol.”
CIVISME
JOSEP MARIA AINAUD. “Recordo que,
quan era regidor de l’Eixample, un dia
anava a peu per la rambla de Catalunya,
carrer al qual tinc predilecció, i veig un
senyor que sortia de Can Mauri menjant i
que llença el paper al terra. Jo vaig agafar
el paper i el vaig llançar a les escombraries.
I aquest senyor em va dir: ‘Vostè no
sap que hi ha gent que cobra per netejar
el carrer?’ I jo li vaig contestar: ‘I a vostè
li paguen per embrutar?’ Després em va
reconèixer i em va demanar perdó.’
134
135