BARCELONA

ELS FRACASSOS
progressista. Vostè dirà, amb raó, que és una
broma. Però li sóc sincer. No em va agradar.”
PECADOR
ANTONI COMAS. “Em penedeixo –i tot i que vaig
demanar disculpes al seu moment, torno a dirho
ara – d’haver fet dues crítiques sobre uns fets
que no es van produir, que no eren tota la veritat.
Em penedeixo de no haver estat més curós,
de no haver analitzat les coses més a fons. Tot i
que sempre vaig tenir cura de fer bé d’oposició,
i de fer-la tan dura com semblés que s’havia de
fer, aquell cop no la vaig encertar. Vaig demanar
perdó al ple. Els que som creients som pecadors,
ja ho sé, però quan falles des del punt de
vista ètic sap molt greu. Que a mi també em van
ANTONI COMAS: “ELS
CREIENTS SOM PECADORS;
PERÒ QUAN FALLES ÈTICA-
MENT SAP MOLT GREU”
atacar quan era conseller denunciant que jo regalava
talons als barris? Bé, això ja està oblidat.
El que més m’atacava, en Josep Maria Sala, va
tenir després els problemes que va tenir. Va ser
molt injust el que li va passar. Que per què va
ser injust? Home, perquè Sala va ser un beneit,
ell es va trobar... no es va beneficiar gens en
l’àmbit personal del que feia. Sap què? Sala va
escriure un diari de presó mentre va ser a Can
Brians, que després va publicar amb el títol Escrito
en la cárcel, en el qual em dedica dues pàgines.
Va ser molt generós amb mi, i de resultes
d’això ara som molt amics.” [Josep Maria Sala
va ser condemnat el 1997 pel Tribunal Suprem
per l’anomenat cas Filesa, sobre finançament
irregular del PSOE. El 2001 el Tribunal Constitucional
va anul·lar la sentència.]
DONES MALTRACTADES
FRANCESCA MASGORET. “Un fracàs –i una decepció
– va ser haver de fer entendre als meus
companys la diferència que hi havia entre assistència
i serveis socials, entre caritat i justícia.
Es veu que la gent tan d’esquerres que havien
entrat a l’Ajuntament tenien mares de l’Acció
Catòlica. Quan vam inaugurar el primer centre
de dia, al carrer Erasme de Janer, vam agrupar
tots els serveis d’ajuda a les famílies, als nens,
als avis... que fins aleshores estaven dispersos
pel barri. Un dels serveis que vam portar era
el centre d’informació i atenció a les dones en
situació de maltractament, que, per cert, va ser
el primer d’aquestes característiques que es va
fer a Espanya. El dia de la inauguració, tant els
regidors com els periodistes –també l’alcalde–
van fer brometes sobre quan faríem un centre
pels homes maltractats. Ara que coneixem
les xifres de dones assassinades i maltractades
veiem com eren de desencertats aquells
comentaris. Un altre fracàs –decepció– va ser
haver d’amagar aquests serveis –les cases
d’acolliment de dones maltractades –, per temor
que ens les traguessin dels pressupostos.”
INDEPENDENT
ORIOL BOHIGAS. “Les dues vegades que he
treballat amb Pasqual Maragall, com a delegat
d’Urbanisme [primer mandat] i com a regidor de
Cultura [1991-1994], he plegat abans d’hora, i en
ambdós casos pel mateix motiu. Per una manca
de resposta política, perquè no és fàcil ser independent
en un Ajuntament on tothom pertany
a un partit polític. Aquesta autonomia, que a mi
em va semblar un avantatge, amb el temps es
va tornar una dificultat. Perquè era molt difícil
intervenir en les decisions sobre els pressupostos,
que venien fets des del carrer Nicaragua
[on hi ha la seu del Partit Socialista]. No
hi havia ni la possibilitat de reordenar el propi
servei, ni de dirigir els diners cap un cantó o
cap a l’altre, perquè venien molt marcats, la
qual cosa impossibilitava la llibertat d’acció. A
la fi la reacció va ser molt forta i, com passa
sempre, la màquina va guanyar i va ser quan
vaig decidir marxar... Per altra banda, després
de tants anys de teoria, vaig veure la possibilitat
de dedicar-me exclusivament a la Vila Olímpica,
i la vaig aprofitar. Em feia il·lusió treballar
en una cosa concreta, ja com a arquitecte autònom.
Com a regidor de Cultura? El mateix,
vaig marxar per la impossibilitat de canviar el
pressupost, que era molt baix, i així continua.
De la cultura, ningú no se’n recorda. Vaig pensar
que havia de deixar-ho per escrit i vaig fer
una publicació, un llibret que es titula Gràcies i
desgràcies culturals de Barcelona. Defensava
l’educació per damunt de la cultura. És a dir, el
que s’ha de fer per la cultura és educar el públic
perquè sigui capaç d’absorbir i d’utilitzar i
fer i reprendre la vida cultural.”
POSITIVA
SARA BLASI. “Jo sóc una persona molt positiva,
m’agrada la participació i treballar en equip. En
l’aspecte negatiu sé que la responsable sóc jo,
però també, com que ho he fet tot en consens i
amb participació, doncs tampoc ara no sabria
dir-te coses concretes meves molt negatives.”
MESQUITES
JOAN FUSTER. “No venia preparat per parlar
de fracassos. Suposo que en tot el procés
d’intervenció a la Ciutat Vella n’hem fet molts,
d’errors i desencerts. Hi ha coses que no
m’agraden, per exemple, com va acabar de formalitzar-se
la plaça Joaquim Xirau [al costat
de la Universitat Pompeu Fabra de la Rambla].
Em sembla pobre. Tampoc no m’agrada com ha
quedat la plaça Maria Aurèlia Capmany. Hi havia
l’oportunitat de crear un nou carrer al centre
històric, i és una llàstima la seva pobresa
de llenguatge arquitectònic. En altres àmbits
no urbanístics es podria dir que va ser, si no un
fracàs, sí una imprevisió l’arribada de la primera
onada d’immigrants. Em sembla que es
podria haver previst amb més intel·ligència, tenir
preparades unes polítiques per afrontar-la
millor... crec que vam badar una mica. Malgrat
tot, Barcelona es revela com un exemple de
convivència extraordinari, i el Raval especialment.
Què hauria fet jo, dius? Doncs vam fer
coses innovadores i imaginatives, que ara, bastants
anys després, es consideren en la pionera
llei de Centres de Culte que farà el Parlament.
Per exemple, vam legalitzar totes les mesquites
que hi havia al Raval, després d’ajudar
els promotors a tenir les condicions mínimes
previstes en els serveis públics, especialment
pels temes de seguretat. En el cas de la mesquita
del carrer Hospital, vam comprar la casa
de darrere perquè el centre tingués una sortida
d’emergència.”
ESPERIT
JOAN TORRES. “El meu fracàs serà morir! Alguna
cosa més, dius? La pèrdua de l’esperit
d’equip que hi havia al govern municipal, i com
aquest esperit es va anar degradant, segurament
perquè no hi havia més remei, perquè un
cop acabats els Jocs, és a dir, d’haver tocar el
cel, d’haver estat a la lluna, tornar a aterrar al
dia a dia era molt, molt difícil. Hi havia la crisi
econòmica del 1993 a l’aguait, s’havien de pa-
132
133