BARCELONA

ES ÈXITS
lions que, comparats amb els que van anar a esdeveniments
semblants, com l’Expo de Sevilla,
doncs estava prou bé. Però, pel que sigui, es va
voler dir que va ser un fracàs. Jo recordo haver
anat a un debat sobre inseguretat en què es parlava
de les bandes llatines, i he de dir que, quan
aquestes bandes van aparèixer a Barcelona, nosaltres
ja teníem suficient coneixement sobre
com abordar-les i tractar-les gràcies a aquell
debat. Ara s’han integrat socialment, com una
associació més, i si això s’ha superat amb èxit
ha estat gràcies al Fòrum.”
EUGENI FORRADELLAS. “Nosaltres teníem algunes
reserves sobre la manera com s’estava
desenvolupant, però un cop embarcats tampoc
no podíem desmarcar-nos. Segurament es van
cometre errors d’enfocament, perquè la idea no
era tant dolenta, sinó la manera com es va explicar.
Va ser un error cobrar entrada, limitant
l’accés a la gent de la ciutat que tenia curiositat
per veure què s’havia fet en aquella zona que
ha superat el seu caràcter marginal i ha experimentat
una gran transformació. Respecte als
continguts, eren molt interessants, però no es
van trobar els mecanismes de comunicació per
atreure una ciutadania que expressa un distanciament
envers els esdeveniments que tenen
lloc a la ciutat. El Fòrum, més posteriorment
l’enfonsament del Carmel, –un esdeveniment en
què l’Ajuntament no té cap responsabilitat–, van
crear una sensació de final d’etapa. Els barcelonins
tenen un alt grau d’exigència, en tots els
camps –serveis, neteja, il·luminació...- i aquestes
coses no es toleren. Si tu viatges pel món i
veus com funcionen les ciutats, dius: Quin nivell
té Barcelona!. Però vist des d’aquí, l’exigència
sempre és major.”
JOSÉ CUERVO. “Me siento también muy orgulloso
de la prorrogación de la incineradora, que
está justo al lado de los yates de lujo que atracan
en el puerto de Sant Adrià, y que son los únicos
amarres que funcionan. Y de los hoteles de
lujo que se han construido en aquella zona. Y del
edificio corporativo de Telefónica en Barcelona.
Y del centro de convenciones. Y del sistema que
combina oficinas y viviendas. En la incineradora
y en la depuradora nos la jugamos al apostar
por poner unos filtros que no iban a molestar a
nadie, y que si lo hacían iban a fastidiar por igual
a los pobres que a los poderosos. El riesgo no
era molestar a los de la Mina, claro, sino a los
grandes inversores. Si llega a salir mal nos crucifican.
Pero ahí está. Funcionando al 97% de su
capacidad. El problema es que no supimos comunicarlo.
Cometimos muchos errores. En política
no se está para tener reconocimientos ni
agradecimientos. Y después está lo del Carmel.
Yo también viví lo de la aluminosis en el Turó de
la Peira. En fin, que el año final del mandato fue
para nosotros bastante amargo. Había que acabarlo
con dignidad, y así lo hicimos. Pero éramos
un equipo que nos teníamos que ir.”
BARCELONA ACTIVA, UN MOTOR
MARAVILLAS ROJO. “Del que em sento més orgullosa,
col·lectivament, perquè no es una sensació
individual, és la transformació que vam
dur a terme a l’empresa municipal Barcelona
Activa, la qual es va reconvertir en una agència
de desenvolupament local. Aquells canvis
realitzats deu anys després de la constitució
de l’empresa van portar a multiplicar exponencialment
les usuàries i els usuaris i també la
tipologia d’activitats i projectes. Barcelona Activa
és avui un motor d’ocupació, d’innovació de
projectes, és un estímul per a la gent jove de
la ciutat i a més a més és un referent interna-
cionalment conegut que ha contribuït a posar
Barcelona en el mapa de la creació d’ocupació
d’empreses. Estic contenta d’haver incorporat,
més enllà de conceptes, serveis específics com
el portal i el centre d’emprenedors, que és un
referent d’innovació, haver multiplicat el viver
d’empreses i haver aconseguit que sigui un espai
de creació de qualitat, haver creat el Cibernarium
com un punt per a l’alfabetització
digital primer i després per a la capacitat digital.
L’espai Porta22, un dels millors sistemes
d’orientació professionals que hi ha a Europa,
o Barcelona Emprèn, crec que són alguns dels
referents que evidentment són palpables en els
seus resultats i que demostren que a més de
parlar és possible fer aquests serveis –amb rigor
i amb molt risc– i obtenir resultats.
LIMPIEZA Y AMISTAD
JOSÉ CUERVO. “En 1999 me llamó Clos y me
dijo que me quería en la lista. Y yo le dije que
para lo que quisiera. Y me puso de encargado
de la limpieza, los servicios municipales, que
era lo que yo menos pensaba. Porque había
que atajar al señor Madueño de La Vanguardia
y a su equipo de fotógrafos guerrilleros dedicados
a fotografiar todas las cagadas de perro
y la mierda que, objetivamente, se acumulaba
en las aceras. Sucedía que después de la crisis
postolímpica habíamos hecho una reducción
brutal de la plantilla de contrata. Y ¿qué ocurre
luego? Pues que entramos en un ciclo de
expansión, la ciudad empieza a crecer, los comercios
y los negocios también, la gente se enriquece
y se mete una mascota en casa, y crece
la basura que generan unos y otros, hasta que
el sistema entra en crisis antes de las elecciones.
Clos tenía un problema y llamó a su amigo
Cuervo para que se lo solucionara. Me dijo
que me encargaría del medio ambiente, eso sí.
Total, que hubo que hacer una nueva contrata,
cuadruplicar los recursos, introducir el reciclaje
–que hasta entonces no se había abordado
seriamente–, pelearse con algún restaurador
importante del centro de la ciudad que no entendía
que la basura no podía estar en el contenedor
del paseo de Gràcia durante todo el día,
que tenía que guardarla en casa y sacarla por la
noche. En fin, tuvimos que ganar una durísima
batalla, pero acabamos bastante bien, cambiamos
el modelo, no arruinamos al Ayuntamiento
y la batalla cívica del reciclaje se introdujo y se
cumple razonablemente bien.”
“ME SIENTO ORGULLOSO DE
LA DEPURADORA QUE ESTÁ
AL LADO DE LOS YATES DE
LUJO DE SANT ADRIÀ”
IMMIGRACIÓ, PROBLEMA I ESPERANÇA
NÚRIA CARRERA. “Vam fer el pacte per la
immigració. No va ser fàcil, perquè eren els
mesos posteriors al tancament d’immigrants
a l’església del Pi [juny 2001], poc després de
l’acampada a la plaça de Catalunya, de la pressió
del PP que ens acusava de voler donar papers a
tothom. Ara, sortosament, veiem la immigració
d’una manera més normalitzada, com una altra
manera de somriure, de tocar, de fer botigues,
de fer comerç: és la barreja. Però aleshores
aquesta percepció no hi era. En aquells temps
encara no sabíem que les ciutats no tenen barreres.
I si defensaves els valors positius de
la immigració eres acusada de bonisme. Pen-
62
63