BARCELONA

ELS ÈXITS
DECEPCIÓ POLÍTICA I MAI MÉS
ALEXANDRE PEDRÓS. “Jo vaig ser regidor només
dos anys. Em vaig presentar el 1983, com
a cap de llista, i vaig plegar el 1985, cansat pels
disgustos interns que em va donar el partit. La
Coalició Popular que es va presentar el 1979 va
treure zero regidors. I jo en vaig treure sis. El
que passa és que l’11 d’octubre de 1983 –aquesta
és una data molt important per a mi–, jo ja
estava a l’Ajuntament, en el moment que Joan
Gaspart va renunciar a anar a les autonòmiques
del 1984. Aleshores a mi m’ofereixen quedarme
al partit, i m’agafen en una situació personal
molt delicada, perquè la meva dona s’estava
morint, i jo tinc cinc filles que aleshores tenien
entre u i set anys. I, és clar, abans que no sabés
com evolucionaria la salut de la meva dona, jo
no podia dir si acceptava o no acceptava, i aleshores
es comença a dir que en Pedrós vol marxar
a Convergència. A la política passen coses
molt rares. I s’embussa el tema, i em disgusto,
i plego de l’Ajuntament el 30 de setembre de
1985, me’n vaig a casa i no he tornat a la política
activa mai més. Va ser una gran decepció
personal. Com va ser l’experiència de regidor?
Maca i divertida. Vam haver de resoldre temes
financers de manera interessant, amb les batalles
que teníem amb l’alcalde Pasqual Maragall
i el regidor Joaquim de Nadal. Però vaja, en general
satisfacció fins i tot en algun tema delicat
que vam trobar, referent a la liquidació del deute
de l’epoca porciolística.” •
EN-
GRU-
NES
MÀFIA
JOSÉ CUERVO. “Per mirar de resoldre
el problema de l’abocador del Garraf,
que s’havia de tancar, jo arribo a parlar,
sense saber-ho, amb els mafiosos que
ara surten al llibre Gomorra. Tot i que el
que em proposaven per Barcelona superava
el que explica el llibre. Van venir a
veure’m representants d’unes empreses
italianes per proposar-me fer el mateix
que a Nàpols, és a dir, que creméssim a
Alemanya les escombraries que produeix
Barcelona. Jo no m’ho podia creure. Però
anava així. Els fems napolitans s’envien
en tren a Alemanya mentre a la ciutat no
s’acaba una incineradora que és en construcció
des de fa dècades. La UE subvenciona
la incineradora, i la solució provisional
és cremar-ho fora mentre no s’acaba
de construir. Els italians ens proposaven
que Barcelona fes el mateix. Fer un contracte
a una empresa d’ells per construir
una incineradora nova i mentrestant demanar
ajuts a Brussel·les per anar a cremar-les
a Alemanya, on la consciència
ecològica és tan gran, que tenen infraestructures
per acabar amb les escombraries
pròpies i alienes. Mentrestant els
italians pessigaven comissions d’aquí i
d’allà mentre promovien campanyes contra
les incineradores i els abocadors, per
justificar que es cremessin fora.”
56 57