BARCELONA

ELS ÈXITS
La memòria de la ciutat retindrà la
celebració dels Jocs Olímpics de
1992 com l’esdeveniment central
dels quasi 15 anys que Pasqual
Maragall va estar al capdavant de
l’alcaldia. Perquè, tot i que a la ciutat es van
fer moltes altres coses i van succeir fets
importantíssims, l’entusiasme pels Jocs
Olímpics va ser tan gran, les seves imatges
tan potents, i la complicitat –social,
econòmica i política– que va crear, tan intensa,
que hauran de passar molts anys i
moltes èpoques per tornar a viure quelcom
de semblant. És el que palesen les opinions
de les exregidores i els exregidors que van
viure en primera persona aquest període en
què, a més dels anys olímpics (1986-92), la
ciutat va recuperar per a usos públics edificis
de gran valor patrimonial, va descentralitzar
la gestió creant i dotant amb poder
els districtes municipals, va dignificar
el barris –“monumentalitzar la perifèria”–,
va remodelar i dignificar els mercats i va
millorar el transport públic, entre moltes
altres coses.
Si el mandat de Narcís Serra va ser el de la
recuperació i la il·lusió, el de Pasqual Maragall
podria qualificar-se com el de les gran
transformacions i l’autoestima desbordada.
Barcelona va pujar tan alt, que després
d’allò ja no podia sinó començar a baixar.
JOCS OLÍMPICS: MÉS COMPLICITAT QUE MAI
ENRIC TRUÑÓ. “Els Jocs Olímpics són fàcils
d’explicar: Barcelona va esdevenir moderna i
avançada. Vam entendre que teníem una oportunitat
per fer ciutat, per recuperar els anys perduts,
per equilibrar el territori, per obrir la ciutat
al mar, per posar Barcelona en el mapa, per agafar
una altra dinàmica, i a més a més vam tenir
molt lideratge en el millor sentit de la paraula:
la capacitat de donar contingut al projecte, i capacitat
d’aportar molta gent, d’implicar-la. Això
va ser molt potent. De fet, El Periódico, dos dies
abans que ens donessin els Jocs, a l’octubre del
1986, va fer una enquesta on es veia que el 92%
dels barcelonins estaven a favor del projecte. Hi
ha hagut altres moments en què això no ha passat.
Mira l’època del Fòrum. És a dir, la ciutat ‘no
traga con todo’ ni de bon tros. En aquella època
ens vam explicar molt i clarament. Va quedar
clar que nosaltres no fèiem una ciutat per
als Jocs, sinó que aprofitàvem els Jocs Olímpics
per fer ciutat. Paral·lelament vam comprendre
que havíem de ser lleials i agraïts amb el
fenomen esportiu olímpic que ens permetia
gaudir d’aquesta gran oportunitat. Perquè si
l’organització dels Jocs hagués anat malament,
la cosa se’ns hagués tirat a la cara negativament.
Que si els Jocs representen el meu moment de
glòria com a regidor? Hi ha més coses. Vaig gaudir
molt el dia de juny de 1985, en què, amb el
Saló de Cent de gom a gom, es va celebrar un
consell plenari extraordinari dedicat a aprovar
la política municipal juvenil, el Projecte Jove. I,
evidentment, el dia més feliç sens dubte va ser
el 25 de juliol de 1992, quan es van inaugurar
els Jocs; va ser terriblement emocionant. Sentir
Pasqual Maragall parlar en català per al món en
el seu discurs inaugural, i totes les banderes –la
de la ciutat, la de Catalunya, la d’Espanya i les
de la resta del món– col·locades a l’entrada de
l’estadi... és un dels dies en què probablement
la ciutat ha ocupat més àmpliament l’escenari
mundial.”
ORIOL BOHIGAS. “Els JJOO van ser una cosa
d’una complexitat organitzativa molt forta,
des del tema purament urbanístic, econòmic,
d’organització dels jocs, de relació amb el COI,
amb el govern de Madrid... Jo vaig participar en
l’urbanístic, i, davant les propostes de fer les intervencions
en llocs més allunyats i barats, nosaltres
vam aconseguir imposar la nostra idea,
que hi era contrària, és a dir, defensàvem que
s’havia de fer en un lloc difícil i car, perquè era
l’ocasió de resoldre un tema difícil i car, com era
l’obertura de la ciutat al mar, que si no s’hagués
fet aprofitant l’impuls dels Jocs, encara estaríem
intentant-ho ara.”
JOAN TORRES. “Des del punt de vista de les
emocions, el 25 de juliol de 1992 va ser un dia
molt emocionant. I de les coses que em sento
més satisfet és d’haver aconseguit en el termini
de 24 hores –a partir d’una alegalitat, però també
d’una gran complicitat política i cívica–, que
abans dels Jocs Olímpics a Barcelona tothom
circulés amb moto portant casc. Perquè la gent
no ho sap, això, però a partir d’aquest canvi, que
acabava amb una pràctica que cada any provocava
un munt de morts, vam deixar de ser ciutat
exportadora d’òrgans vitals per transformarnos
en ciutat importadora. Que per què dic alegalitat?
Bé, ho vam fer d’una manera dràstica.
Si circulaves amb casc, fos homologat o fos una
boina, és igual, doncs cap problema. Però si anaves
sense, lligàvem la moto amb cadenes i no la
tornàvem fins que el propietari venia a recollir-la
amb casc. Era una mesura estricta, però ho vam
aconseguir dins de 24 hores, i ara som exemple
de comportament cívic en aquest aspecte.”
50 51