0.4 ELS ÈXITS MANDAT PASQUAL MARAGALL Els anys en què Barcelona es va obrir al mar i va tocar el cel 48 49
ELS ÈXITS La memòria de la ciutat retindrà la celebració dels Jocs Olímpics de 1992 com l’esdeveniment central dels quasi 15 anys que Pasqual Maragall va estar al capdavant de l’alcaldia. Perquè, tot i que a la ciutat es van fer moltes altres coses i van succeir fets importantíssims, l’entusiasme pels Jocs Olímpics va ser tan gran, les seves imatges tan potents, i la complicitat –social, econòmica i política– que va crear, tan intensa, que hauran de passar molts anys i moltes èpoques per tornar a viure quelcom de semblant. És el que palesen les opinions de les exregidores i els exregidors que van viure en primera persona aquest període en què, a més dels anys olímpics (1986-92), la ciutat va recuperar per a usos públics edificis de gran valor patrimonial, va descentralitzar la gestió creant i dotant amb poder els districtes municipals, va dignificar el barris –“monumentalitzar la perifèria”–, va remodelar i dignificar els mercats i va millorar el transport públic, entre moltes altres coses. Si el mandat de Narcís Serra va ser el de la recuperació i la il·lusió, el de Pasqual Maragall podria qualificar-se com el de les gran transformacions i l’autoestima desbordada. Barcelona va pujar tan alt, que després d’allò ja no podia sinó començar a baixar. JOCS OLÍMPICS: MÉS COMPLICITAT QUE MAI ENRIC TRUÑÓ. “Els Jocs Olímpics són fàcils d’explicar: Barcelona va esdevenir moderna i avançada. Vam entendre que teníem una oportunitat per fer ciutat, per recuperar els anys perduts, per equilibrar el territori, per obrir la ciutat al mar, per posar Barcelona en el mapa, per agafar una altra dinàmica, i a més a més vam tenir molt lideratge en el millor sentit de la paraula: la capacitat de donar contingut al projecte, i capacitat d’aportar molta gent, d’implicar-la. Això va ser molt potent. De fet, El Periódico, dos dies abans que ens donessin els Jocs, a l’octubre del 1986, va fer una enquesta on es veia que el 92% dels barcelonins estaven a favor del projecte. Hi ha hagut altres moments en què això no ha passat. Mira l’època del Fòrum. És a dir, la ciutat ‘no traga con todo’ ni de bon tros. En aquella època ens vam explicar molt i clarament. Va quedar clar que nosaltres no fèiem una ciutat per als Jocs, sinó que aprofitàvem els Jocs Olímpics per fer ciutat. Paral·lelament vam comprendre que havíem de ser lleials i agraïts amb el fenomen esportiu olímpic que ens permetia gaudir d’aquesta gran oportunitat. Perquè si l’organització dels Jocs hagués anat malament, la cosa se’ns hagués tirat a la cara negativament. Que si els Jocs representen el meu moment de glòria com a regidor? Hi ha més coses. Vaig gaudir molt el dia de juny de 1985, en què, amb el Saló de Cent de gom a gom, es va celebrar un consell plenari extraordinari dedicat a aprovar la política municipal juvenil, el Projecte Jove. I, evidentment, el dia més feliç sens dubte va ser el 25 de juliol de 1992, quan es van inaugurar els Jocs; va ser terriblement emocionant. Sentir Pasqual Maragall parlar en català per al món en el seu discurs inaugural, i totes les banderes –la de la ciutat, la de Catalunya, la d’Espanya i les de la resta del món– col·locades a l’entrada de l’estadi... és un dels dies en què probablement la ciutat ha ocupat més àmpliament l’escenari mundial.” ORIOL BOHIGAS. “Els JJOO van ser una cosa d’una complexitat organitzativa molt forta, des del tema purament urbanístic, econòmic, d’organització dels jocs, de relació amb el COI, amb el govern de Madrid... Jo vaig participar en l’urbanístic, i, davant les propostes de fer les intervencions en llocs més allunyats i barats, nosaltres vam aconseguir imposar la nostra idea, que hi era contrària, és a dir, defensàvem que s’havia de fer en un lloc difícil i car, perquè era l’ocasió de resoldre un tema difícil i car, com era l’obertura de la ciutat al mar, que si no s’hagués fet aprofitant l’impuls dels Jocs, encara estaríem intentant-ho ara.” JOAN TORRES. “Des del punt de vista de les emocions, el 25 de juliol de 1992 va ser un dia molt emocionant. I de les coses que em sento més satisfet és d’haver aconseguit en el termini de 24 hores –a partir d’una alegalitat, però també d’una gran complicitat política i cívica–, que abans dels Jocs Olímpics a Barcelona tothom circulés amb moto portant casc. Perquè la gent no ho sap, això, però a partir d’aquest canvi, que acabava amb una pràctica que cada any provocava un munt de morts, vam deixar de ser ciutat exportadora d’òrgans vitals per transformarnos en ciutat importadora. Que per què dic alegalitat? Bé, ho vam fer d’una manera dràstica. Si circulaves amb casc, fos homologat o fos una boina, és igual, doncs cap problema. Però si anaves sense, lligàvem la moto amb cadenes i no la tornàvem fins que el propietari venia a recollir-la amb casc. Era una mesura estricta, però ho vam aconseguir dins de 24 hores, i ara som exemple de comportament cívic en aquest aspecte.” 50 51
Change language