BARCELONA

ELS ÈXITS
Jocs Olímpics van acaparar tota l’atenció i es
va oblidar una mica la vida als barris; les coses
quotidianes van quedar més apartades, tenien
més dificultats.”
OPOSICIÓ
CARLES GÜELL DE SETMENAT. “Què vaig fer a
l’oposició en aquell primer mandat? Doncs relativament
poc, per diverses raons. Jo no estava
habituat a fer aquella tasca, com ells tampoc
estaven acostumats a governar. Érem tots aprenents.
Per altra banda, vaig comprovar que ells
feien coses sensates, perquè en aquell moment
tothom estava molt il·lusionat –no era com ara,
que un dia es diu una cosa i a l’endemà la contrària,
només per guanyar tàcticament–. Aleshores
miràvem de fer-ho bé entre tots, perquè
la democràcia s’havia d’arrelar, i si no ho fèiem
bé, la podíem vessar. L’alcalde Serra em consultava,
perquè érem amics d’abans, del Cercle
d’Economia, i encara que jo era a l’oposició, el
tracte personal era bo. Cada un va fer el que
s’havia de fer. La situació econòmica era molt
precària. El meu problema és que no podia
votar sempre a favor de les propostes del govern
municipal. Perquè nosaltres, l’UCD, érem
l’oposició. I mentre buscava arguments per
oposar-me, finalment la solució era l’abstenció.
Llevat d’alguna cosa puntual en què deia que
no. I, paral·lelament, atès que el Govern central
em va nomenar a la darreria del 1979 president
del Port de Barcelona i al mateix temps delegat
especial al Consorci de la Zona Franca, doncs
vaig poder fer coses per la ciutat des d’aquestes
dues plataformes de poder. Quines, diu? Doncs,
per exemple, com a cap de la Zona Franca vendre
al Port 120 hectàrees d’uns terrenys estratègics,
i com a cap del Port, acceptar comprarlos.
I finalment aconseguir que la despesa la
pagués íntegrament l’Estat.” •
EN-
GRU-
NES
ABANS DELS JOCS OLÍMPICS
CARLES GÜELL DE SETMENAT. “La
nostra era una oposició constructiva.
El 1981, quan Serra ens va demanar
de recolzar la declaració de Barcelona
demanant ser seu olímpica, no ens
hi van poder negar. I va ser bonic que
tots els grups plegats demanessin una
cosa quinze anys abans que finalment
es produís. Darrere hi havia el pacte de
Serra i Samaranch. L’alcalde ja sabia
que a causa de la rotació per continents
a la cúpula del COI, Samaranch
tenia opcions de ser president i aconseguir
la designació de Barcelona per
a seu olímpica.”
LLUÍS REVERTER. “Samaranch ve
a veure l’alcalde i fan un dinar a
l’ajuntament, i li proposa, ja que té ben
bé tots el números per a ser president
olímpic, i la il·lusió de la seva vida és
fer uns Jocs Olímpics aquí, li proposa
que Barcelona jugui a fons aquesta
carta. Narcís li diu que sí des del primer
moment, que absolutament sí. I
llavors s’acorda amb Samaranch que
tots els moviments que fem a partir
d’ara en aquesta direcció ens els con-
sultarem i sempre es faran d’acord amb
ell... I així es va fer. I això es fa públic
durant la diada de les Forces Armades.
L’any 1981, el darrer diumenge de maig,
al Saló de Cent, quan Narcís demana
al Rei i al president de Govern, que era
Calvo Sotelo, permís per fer els JJOO. I
a partir d’aquí comencem la carrera, a
preparar la paperassa per a la nominació...”
JOSEP MARIA AINAUD. “La idea va ser
de Samaranch, que ha tingut sempre un
dels equips humans més competents.
Ha demostrat ser una persona preparada
com pocs. Amb una visió universal
extraordinària i en molts casos amb més
poder que el Papa. I a més ho va fer molt
bé. També voldria recordar una persona
que s’ha oblidat molt ràpid, en Rafel
Vera, el cap de la Seguretat de l’Estat,
el qual també va fer possible els Jocs a
Barcelona. Mai no hi he estat d’acord en
res, però sempre l’he valorat molt.”
46 47