BARCELONA

ELS ÈXITS
rant la visita a Barcelona, Solana va proposar de
fer una xarxa d’auditoris a tot l’Estat, i es va decidir
construir-ne un a la nostra ciutat. Després vam
passar anys debatent si aquest era l’equipament
que més necessitàvem, però finalment i de cara
a les Olimpíades vam aconseguir que es firmés el
conveni per construir-lo. I ara, una dècada després
de ser inaugurat, l’equipament ja necessita
ser ampliat, cal construir una nova sala, traslladar
la biblioteca... L’Auditori va ser per a mi una cosa
molt personal, perquè a mi m’interessa la música,
i la cultura, i m’hi vaig implicar molt. Vam reunir
Oriol Martorell i altres directors d’orquestra
per conèixer les seves propostes, i amb un altre
company, arquitecte com jo, vam elaborar la idea.
No havia de ser un auditori sols, sinó tres sales
d’audició, més un espai per al museu de la Música,
i una altra per a l’Escola Superior de Música
de Catalunya. I això és avui aquest equipament, un
lloc ple de vida cultural, on es fa promoció musical
i on la demanda creixent demostra que la seva
construcció estava justificada i va ser un encert.”
CLAVEGUERAM
ALBERT SERRATOSA. “Miquel Roca em va proposar
d’anar a la llista de CiU. Jo no tenia ganes de
ficar-me en política. Però es tractava d’anar a les
primers eleccions municipals de la democràcia, i
ja vaig veure-ho d’una altra manera. Va donar la
casualitat que en aquells moments Narcís Serra
era el conseller de Política Territorial i Obres
Públiques al govern de Tarradellas, i m’acabava
d’oferir el càrrec de gerent de l’Institut Català del
Sòl, que s’havia de crear. Total, que m’estava rumiant
totes dues ofertes. Entretant em crida Serra
al seu despatx per preguntar-me si ja ho havia decidit.
I al cap de tres minuts d’entrevista, entra la
secretària per comunicar-li que tenia una trucada
de Miquel Roca. Jo em vaig aixecar com un llamp
per marxar, perquè imaginava com aniria la conversa.
Però Serra em va dir: ‘No te’n vagis’. I a Roca
li va preguntar: “Miquel, què hem de fer amb Serratosa?
Bé, ara ja se sap què se’n va fer. Em vaig
presentar a la llista de CiU que encapçalava Xavier
Millet, i vaig sortir elegit. Vaig ser regidor d’Obres
Públiques i Patrimoni al primer govern de coalició
[el Pacte de Progrés de PSC, PSUC, CiU i ERC]. La
meva era la regidoria amb més diners i pressupost,
cosa que li vaig agrair a l’alcalde Serra, per
la confiança que em donava. Vam donar preferència
al sistema de clavegueram. Barcelona encara
s’inundava cada vegada que plovia, i sobretot a Poblenou,
Ciutat Vella, Horta i Sants. Vam aconseguir
que un alcalde es passegés per les clavegueres i
entengués així la importància d’afrontar-ne la reparació.”
REGIDOR-DIPUTAT
JOSEP MARIA CULLEL. “Els meus encerts com
a regidor, dius? El meu moment de glòria va ser
quan com a tinent d’alcalde i diputat a Madrid vaig
defensar en nom de Minoria Catalana, però també
de Barcelona, el pacte de finançament dels ajuntaments.
La llei d’hisendes locals que va eixugar
els dèficits dels ajuntaments. Aquell dia l’únic regidor
de l’Ajuntament que podia fer-ho a la tribuna
del Congrés dels Diputats era jo. Hi ha una segona
cosa que subratllo com a molt gratificant. L’actitud
de dos regidors del PSUC, en Justinià Martínez i
en Miquel Bonilla, que tot i que la seva ètica de
les conviccions els tirava cap a baix, cap al carrer,
on els seus companys de partit o sindicat es manifestaven,
finalment van optar per l’ètica de la
responsabilitat i es van quedar asseguts i al costat
del govern de la ciutat, de què formaven part. I
una tercera cosa, va, deixa’m dir-te-la: aprendre a
negociar fins a les tantes de la nit. Gloriosa escola
aquella en què aprenies a negociar en interminables
debats que es perllongaven fins a altes hores
de la matinada.”
SOLVÈNCIA
JOSEP BUENO. “Com a empresari d’acció i en actiu,
m’interessava introduir criteris empresarials,
i vaig organitzar el departament d’Hisenda i Patrimoni.
Vaig fer una cosa curiosa: valorar els actius
de la ciutat, una cosa que no s’havia fet mai, ni
s’ha tornat a fer. Vam relacionar des dels monuments
–Colom per exemple– fins als edificis de
propietat municipal, i en vam sumar el valor. No
recordo la xifra resultant, però era molt important.
I no ho vaig fer per caprici, sinó per a saber
el grau de solvència de l’Ajuntament. Quan vam
haver de demanar un crèdit sindicat internacional,
com a sortida per a afrontar la crisi de tresoreria
que patíem, jo vaig presentar als directius
del banc francès que va liderar l’operació aquells
documents amb la valoració dels actius immobiliaris.
I es van quedar molt impressionats. Aquesta
dada no va ser determinant del tot per obtenir
el crèdit, però va contribuir a aconseguir-ho.”
FUNCIONARIS
ANTONI COMAS. “Estic satisfet de l’ordre que vam
imposar a la hisenda municipal. Després de molts
esforços vam arribar a aclarir les coses, i exposar
al govern central les peticions que havíem
de fer. Perquè l’Ajuntament era al començament
com la Generalitat, que pagava uns equipaments
–hospitals, escoles, museus...– que en realitat
corresponia pagar a l’Estat. No em cansaré mai
de dir que els funcionaris ens van ajudar moltíssim,
alguns van fer una gran tasca amb un gran
esperit de servei. Jo em vaig fer un fart d’anar a
les associacions de veïns a explicar que estàvem
entrampats. Però, és clar, eren moments molt
convulsos. Els líders anteriors estaven al govern
municipal, i els nous es pensaven que es podien
fer les mateixes reivindicacions. No havien entès
que ara, en democràcia, les coses s’havien de fer
de manera diferent.”
NEÒFITS
JOAN HORTALÀ. “Realment tots els que vam
entrar a aquell primer Ajuntament érem neòfits,
llevat de Maragall, que era funcionari. Vull dir
que apreníem a mesura que anàvem fent, no es
va produir cap relleu ni intercanvi de carteres
ministerials. Allà anaves de nou completament,
havies de parlar amb els funcionaris, amb la
gent, i anar fent, veure els problemes i imaginar
com es podria administrar, tot plegat amb
un context de gran austeritat. A les reunions de
l’equip de govern es parlava molt, eren trobades
llargues i extenses, on cada neòfit explicava
el que feia i on ja hi havia en Reverter, que era el
cap de cerimònies. Ho feia amb molta gràcia.”
SERVEIS SOCIALS
FRANCESCA MASGORET. “T’he citat al centre
de serveis socials Erasme de Janer perquè és
al Raval i perquè és el primer que es va fer. Ara
hi ha una xarxa a tots els districtes i a molts barris,
però al començament era insòlit. La satisfacció
d’haver estat regidora en aquells primers
anys era comprovar l’entusiasme, l’alegria, la
il·lusió que generava la inauguració d’un casal
d’avis, d’un centre de serveis... Vaig ser regidora
del Raval en els primers anys, quan els
taxistes et preguntaven si estava segura de
voler anar sola al carrer Sant Jeroni. Però els
problemes es contraposaven a l’entusiasme de
la gent. Un cop vam fer una campanya de neteja
al cap de setmana, per escombrar i netejar
els carrers, i els veïns hi participaven amb un
gran entusiasme. Així durant els anys que vaig
ser a l’Ajuntament (1979-1989) jo no vaig fer una
gran cosa, sinó petits serveis de barri que em
van donar moltes petites satisfaccions. De fet,
crec que es pot generalitzar i dir que els dos
primers mandats van ser els de la il·lusió. Després
d’aquests anys inicials, la preparació dels
44 45