BARCELONA

SERVEI PÚBLIC
de les conviccions (que havíem practicat durant
els anys de la resistència) i l’ètica de la
responsabilitat, és a dir, el que importa ja no
és què penses, sinó què ets capaç de fer pels
altres, que seria el servei públic. I per tant, a
més de dedicació i convicció també és important
l’eficiència i l’eficàcia com a mesures del
teu treball. Tot això ho vaig descobrir estant a
l’Ajuntament, que per a mi va ser un gran magisteri.”
JOSEP MARIA AINAUD. “Jo he entès la política
com un servei a una comunitat, a unes
persones. Mai com un instrument de poder o
de domini. La dedicació a la política l’entenc
només com un temps, una etapa de la vida, i
després t’has de retirar. No he entès mai la
política com una activitat professionalitzada.
Els càrrecs polítics han de tenir una limitació,
perquè, quan la política esdevé una professió,
s’enquista, i redueix les seves possibilitats de
renovació i de canvi. Si tot això és aplicable
també a la política municipal? És clar. Recordo
una anècdota que em va explicar l’Antoni Farrés.
Un dia una senyora el va saludar al carrer
i li va amollar: “Vostè és l’alcalde de Sabadell!”
I el li respon: “No, no, jo sóc l’administrador de
Sabadell”. Doncs és això. El que fem els regidors
és administrar els drets i els deures dels
ciutadans, i procurar que es compleixin. Els
regidors defensem la ciutat pel bé de tothom.”
JOAN FUSTER. “La política s’ha convertit en
una activitat professional, i és com ha de ser.
Nosaltres veníem d’un món capgirat, d’una situació
de resistència, i vam arribar a la política
a partir d’un compromís ètic. Però en una
situació de normalitat democràtica, la política
ha de ser una activitat professional com qualsevol
altra. Amb una alçada moral més alta,
si vols, però amb el compromís ètic que és
exigible a tothom en la seva professió, als periodistes,
per descomptat; als empresaris, per
descomptat, i als banquers... o no és la manca
d’ètica a la seva feina el que ens ha portat la
crisi que vivim?”
MIQUEL ROCA. “No sé si, en professionalitzarse,
la política ha perdut valors, no m’hi vull ficar,
però no hauria de ser així, perquè la política
sempre ha de ser una vocació. Sempre.
Una vocació servida professionalment, perquè
des que t’aixeques fins que et vas a dormir, en
el cas de la política municipal clarament, tu hi
estàs treballant... Però si perd el seu to vocacional,
la seva raó de ser, llavors la política es
converteix en una cosa molt perversa.”
JAVIER BASSO. “A la política –hay excepciones,
por supuesto– hay que dedicarse cuando ya no
se tiene que vivir de la política. Cuando ya has
hecho algo profesionalmente, lo que sea. Has
montado un negocio, has sido técnico, empleado,
funcionario... y te apetece aportar lo que ya
sabes para solucionar los problemas. Es entonces
cuando has de hacerte político.”
JOSEP BUENO. “Jo vaig haver de renunciar a
part de la meva activitat empresarial en favor
de l’activitat política i pública. He aportat, modestament,
el meu granet de sorra al servei de
Barcelona. I fins i tot una mica més enllà de la
meva ciutat, perquè durant dotze anys vaig ser
diputat provincial...”
JAUME ALSINA. “L’esperit de servei surt de
conviccions religioses, més aviat. La responsabilitat
en aquella època inicial estava de moda i
els cristians havíem de participar a la política i
a la vida social per millorar el que hi havia. Pre-
EN-
GRU-
NES
LES FORMES IMPORTEN
LLUÍS REVERTER. “Per què
considero les formes tan importants?
Això té més a veure
amb l’estètica que amb l’ètica.
Perquè les formes, el protocol,
els rituals, considero que són
molt importants. Al principi,
quan vam organitzar la presa
de possessió del primer Ajuntament
[19 d’abril del 1979] ho
vam fer de manera totalment
contrària al que s’esperava de
nosaltres, perquè la gent pensava
que els d’esquerres acabaríem
amb tot aquest rotllo
de les cerimònies. Doncs no.
Ho vam fer amb la Guàrdia Urbana
vestida de gala, amb música
i amb els regidors guarnits
amb bandes. I en acabar vam
anar tots en processó a saludar
el president de la Generalitat,
Josep Tarradellas. En
Maragall recorda al seu llibre
de memòries que el vaig obligar
que es comprés i es posés
una corbata, i com vaig pactar
amb els regidors que si no volien
portar corbata, almenys
portessin aquells jerseis de
coll alt.”
OPINIÓ PÚBLICA
ORIOL BOHIGAS. “Més que sobre servei públic
m’agradaria reflexionar sobre l’opinió pública i els
serveis públics. És quelcom sobre què s’ha discutit
molt i a mi em sembla que amb termes molt equivocats.
És evident que l’opinió pública és fonamental.
Però l’opinió i la participació pública només són
eficaces quan realment són possibles. Per exemple,
no crec que l’opinió pública sigui la que ha de decidir
sobre quins han de ser els usos i la circulació a
la Diagonal. Jo em considero incapaç de saber com
s’han de regular els fluxos circulatoris en aquesta
avinguda, i crec que això només ho pot determinar
un gran especialista en trànsit, dels quals a Espanya
poden haver-hi tres o quatre, com a molt. I al
món deu o dotze. Vull dir que és evident que això
no ho pot decidir l’opinió popular. El poble no té
l’obligació de conèixer com són els fluxos circulatoris
de la Diagonal, ni com s’ha de fer per a regularlos
millor. Em pregunta si deixant tot en mans dels
tècnics no correm el risc de caure en el despotisme
il·lustrat? Crec que no, perquè amb una democràcia
és impossible. Hi ha molts elements que garanteixen
que es té en compte l’opinió del poble. Les
eleccions ho garanteixen, els partits polítics, encara
que sigui amb mala traça, ho garanteixen també;
hi ha els processos de participació, la capacitat
de manifestar-se al carrer, ho garanteixen moltes
coses. Però això no vol dir que totes les decisions
hagin de passar per un criteri de decisió col·lectiva,
sobre tot quan hi ha una complexitat tècnica important”.
34 35