LA POLÍTICA car la meva ètica cap a la defensa dels detinguts polítics. Això em va posar en contacte amb tots els partits clandestins. Després havíem de denunciar les tortures i l’aplicació de la pena de mort, que es continuava aplicant. Vaig passar la meva joventut molt a prop d’aquestes realitats tant cruels. I em va fer molt radical en temes de drets humans, i continuo. Vaig ser fundadora de Nacionalistes d’Esquerra, grup pel que vaig ser diputada al Parlament quatre anys i els militants del qual ara som a Convergència, a ERC, als socialistes...” ESQUERRANÓS JOAN FUSTER. “Em vaig trobar dins la política reformista de molt jove, perquè des de molt abans ja havia passat per tots els grupuscles que et puguis imaginar: trotskistes, maoistes... La primera manifestació a què vaig anar va ser contra el judici de Burgos, el 1970. Després vaig entrar a Convergència Socialista de Catalunya quan només tenia 19 anys.” BARRI EUGENI FORRADELLAS. “Vaig començar a vincular-me a la política i al moviment ciutadà a través de les Comissions de Barri, que eren organitzacions veïnals molt polititzades. Hi havia unes vinculades al PSUC i d’altres a Bandera Roja, dirigides per Jordi Borja. Després vaig connectar amb el PSUC, i vaig arribar a ser responsable del partit a Barcelona.” PARÍS JOSEP BUENO. “Sabia què era la democràcia perquè havia estudiat en els clàssics de Roma i Grècia, i la vaig veure exercida pels polítics francesos. A Paris, a mitjans dels 60, em vaig fer un fart d’anar a mítings. Se’m va desvetllar un gran interès per la res pública. I quan vaig tornar a Barcelona em vaig fer empresari –ho continuo sent, de diferents sectors– i a la Transició vaig prendre contacte amb uns personatges molt estimats per mi, de categoria intel·lectual molt important, com Ramon Trias Fargas i Macià Alavedra, amb el qual continuo tenint una relació estreta. Va ser amb ell que vaig intentar col·laborar, modestament, amb Esquerra Democràtica de Catalunya, el partit que va fundar Trias Fargas. Un partit connectat amb la Internacional Liberal que jo havia conegut a França.” RESPONSABILITAT JAUME ALSINA. “Cap al 1973-74, un grup d’amics ens vàrem reunir, preocupats per la situació general i la tensió política. Vam fer un estudi de tots els partits que hi havia en aquell moment i finalment decidim d’una manera responsable entrar en Unió Democràtica de Catalunya. Ens va semblar que els que estàvem al món civil –jo sóc un polític aficionat, no he deixat mai de treballar a la nostra empresa familiar–, doncs havíem de participar en política i per això vaig dedicar moltes hores de la meva vida al partit. He arribat a ser president de l’organització a Barcelona, i encara estic al Consell Nacional.” MÍTING CARLES GÜELL DE SENTMENAT. “Em diu el partit: Hem de buscar un candidat a l’alcaldia. Aleshores ja ens havíem unit amb la UCD de Suárez, i em proposen a mi com a candidat. Vaig pensar: ‘Aquesta és la meva!’ Li he de dir que, en començar, la campanya electoral va ser horrorosa. Després ja va anar millorant una mica. Tinc un record fantàstic d’aquells dies, perquè jo mateix anava coneixent millor la ciutat. Perquè, tot i que teòricament i familiarment era la meva Barcelona, vaig trobar que hi havia racons i moltes persones que no coneixia. Vaig anar a tot arreu, i en alguns casos sabent que no tindria èxit, perquè nosaltres eren de centre-dreta, i als barris hi havia més gent d’esquerres. Vaig confiar que a Sants seria diferent, que allà podríem fer el gran míting, perquè jo pensava que la gent recordaria que el meu besavi hi havia muntat indústries com el Vapor Vell, la primera gran fàbrica moderna, la qual havia donat molts llocs de treball... Però ningú no ho sabia. Ho havien oblidat. O no els importava gens ni mica. El fracàs va ser total, amb només dotze persones, o deu, escoltant el míting. Va ser, sobretot, una mica ridícul.” PARRÒQUIA ENRIC TRUÑÓ. “Vaig començar a la política a la prepolítica, en allò que es feia al franquisme, a Sant Ignasi, una parròquia molt progre del barri Sagrada Família. Ambients cristians progressistes conciliars, entorn del que havia d’esdevenir Cristians pel Socialisme. Després vaig seguir a la universitat, vaig fer enginyeria al Químic de Sarrià. Fèiem trobades amb treballadors en vaga, i amb joves. Parlàvem de ciutat i política. Quan es va crear Convergència Socialista hi vaig ser des del primer dia. Si llavors era creient? Emmmm, sí. Si encara ho sóc? Emmmm, no. La fe configura diversos valors del meu pensament, però no en sóc, de creient.” LLUM CARME SERVITJE. “A la universitat vaig participar en grups de discussió política en què hi havia en Miquel Roca. Després de la malaltia vaig tornar amb força i el 1977 vaig començar a militar a Convergència. Jo vivia al carrer Buenos Aires, a les Corts, on vam fer una cèl·lula de barri. Només eren quatre militants. Em vaig presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya, on vaig ser diputada des del 1984 fins al 1992. El 1995 em va “TINC UN RECORD FANTÀS- TIC D’AQUELLS DIES, PER- QUÈ JO MATEIX ANAVA CO- NEIXEM MILLOR LA CIUTAT” venir a buscar Miquel Roca per anar amb ell a la llista de l’Ajuntament. Quina malaltia vaig tenir? Va ser un error mèdic. Vaig passar vuit anys de la meva vida entrant i sortint de l’hospital. Vaig estar dos mesos a l’UVI, en coma. Vaig arribar a veure la separació dels cossos. Jo no sabia on era. Sentia els metges com deien a la meva família que jo no podia sentir ni escoltar res. Però no era veritat. Sentia i escoltava els metges, el meu marit, la meva mare. Era conscient de tot el que passava a aquella habitació, però no em podia moure. Jo em veia des de dalt, des de fora del meu cos estàtic. Em veia intubada, amb la respiració artificial, despullada... Veia la meva família que em feia companyia, i sentia el que deien. Quan em vaig despertar vaig demostrarlos que era veritat. Així que quan sentis a dir que les persones en coma no s’assabenten de res, ja saps que és mentida. Que si vaig veure la llum de què parla Kübler-Ross, la doctora dels moribunds? Sí, però la meva no era la llum al final de la foscor, sinó una llum enlluernadora com la que havia vist a l’Antàrtida. Si això m’ha fet creient? Jo sóc catòlica practicant. Aquesta experiència no em va modificar gens. I tot i estar en contra de l’eutanàsia, també et dic –i això ho parlo amb la meva mare, que ja és gran– que no faria res per facilitar la mort, però tampoc per allargar la vida d’una manera forçada.” • 28 29
0.3 SERVEI PÚBLIC La política, entesa com un servei o com una professió 30 31