BARCELONA

LA POLÍTICA
car la meva ètica cap a la defensa dels detinguts
polítics. Això em va posar en contacte amb tots
els partits clandestins. Després havíem de denunciar
les tortures i l’aplicació de la pena de
mort, que es continuava aplicant. Vaig passar la
meva joventut molt a prop d’aquestes realitats
tant cruels. I em va fer molt radical en temes de
drets humans, i continuo. Vaig ser fundadora de
Nacionalistes d’Esquerra, grup pel que vaig ser
diputada al Parlament quatre anys i els militants
del qual ara som a Convergència, a ERC, als socialistes...”
ESQUERRANÓS
JOAN FUSTER. “Em vaig trobar dins la política
reformista de molt jove, perquè des de molt
abans ja havia passat per tots els grupuscles
que et puguis imaginar: trotskistes, maoistes...
La primera manifestació a què vaig anar va ser
contra el judici de Burgos, el 1970. Després vaig
entrar a Convergència Socialista de Catalunya
quan només tenia 19 anys.”
BARRI
EUGENI FORRADELLAS. “Vaig començar a vincular-me
a la política i al moviment ciutadà a
través de les Comissions de Barri, que eren organitzacions
veïnals molt polititzades. Hi havia
unes vinculades al PSUC i d’altres a Bandera
Roja, dirigides per Jordi Borja. Després vaig connectar
amb el PSUC, i vaig arribar a ser responsable
del partit a Barcelona.”
PARÍS
JOSEP BUENO. “Sabia què era la democràcia
perquè havia estudiat en els clàssics de Roma
i Grècia, i la vaig veure exercida pels polítics
francesos. A Paris, a mitjans dels 60, em vaig
fer un fart d’anar a mítings. Se’m va desvetllar
un gran interès per la res pública. I quan vaig
tornar a Barcelona em vaig fer empresari –ho
continuo sent, de diferents sectors– i a la Transició
vaig prendre contacte amb uns personatges
molt estimats per mi, de categoria intel·lectual
molt important, com Ramon Trias Fargas i Macià
Alavedra, amb el qual continuo tenint una
relació estreta. Va ser amb ell que vaig intentar
col·laborar, modestament, amb Esquerra Democràtica
de Catalunya, el partit que va fundar Trias
Fargas. Un partit connectat amb la Internacional
Liberal que jo havia conegut a França.”
RESPONSABILITAT
JAUME ALSINA. “Cap al 1973-74, un grup d’amics
ens vàrem reunir, preocupats per la situació general
i la tensió política. Vam fer un estudi de
tots els partits que hi havia en aquell moment
i finalment decidim d’una manera responsable
entrar en Unió Democràtica de Catalunya. Ens va
semblar que els que estàvem al món civil –jo sóc
un polític aficionat, no he deixat mai de treballar
a la nostra empresa familiar–, doncs havíem de
participar en política i per això vaig dedicar moltes
hores de la meva vida al partit. He arribat a
ser president de l’organització a Barcelona, i encara
estic al Consell Nacional.”
MÍTING
CARLES GÜELL DE SENTMENAT. “Em diu el
partit: Hem de buscar un candidat a l’alcaldia.
Aleshores ja ens havíem unit amb la UCD de
Suárez, i em proposen a mi com a candidat. Vaig
pensar: ‘Aquesta és la meva!’ Li he de dir que,
en començar, la campanya electoral va ser horrorosa.
Després ja va anar millorant una mica.
Tinc un record fantàstic d’aquells dies, perquè
jo mateix anava coneixent millor la ciutat. Perquè,
tot i que teòricament i familiarment era la
meva Barcelona, vaig trobar que hi havia racons
i moltes persones que no coneixia. Vaig anar a
tot arreu, i en alguns casos sabent que no tindria
èxit, perquè nosaltres eren de centre-dreta,
i als barris hi havia més gent d’esquerres. Vaig
confiar que a Sants seria diferent, que allà podríem
fer el gran míting, perquè jo pensava que
la gent recordaria que el meu besavi hi havia
muntat indústries com el Vapor Vell, la primera
gran fàbrica moderna, la qual havia donat molts
llocs de treball... Però ningú no ho sabia. Ho havien
oblidat. O no els importava gens ni mica. El
fracàs va ser total, amb només dotze persones,
o deu, escoltant el míting. Va ser, sobretot, una
mica ridícul.”
PARRÒQUIA
ENRIC TRUÑÓ. “Vaig començar a la política a la
prepolítica, en allò que es feia al franquisme, a
Sant Ignasi, una parròquia molt progre del barri
Sagrada Família. Ambients cristians progressistes
conciliars, entorn del que havia d’esdevenir
Cristians pel Socialisme. Després vaig seguir a
la universitat, vaig fer enginyeria al Químic de
Sarrià. Fèiem trobades amb treballadors en
vaga, i amb joves. Parlàvem de ciutat i política.
Quan es va crear Convergència Socialista hi vaig
ser des del primer dia. Si llavors era creient?
Emmmm, sí. Si encara ho sóc? Emmmm, no. La
fe configura diversos valors del meu pensament,
però no en sóc, de creient.”
LLUM
CARME SERVITJE. “A la universitat vaig participar
en grups de discussió política en què hi havia
en Miquel Roca. Després de la malaltia vaig tornar
amb força i el 1977 vaig començar a militar a
Convergència. Jo vivia al carrer Buenos Aires, a
les Corts, on vam fer una cèl·lula de barri. Només
eren quatre militants. Em vaig presentar a les
eleccions al Parlament de Catalunya, on vaig ser
diputada des del 1984 fins al 1992. El 1995 em va
“TINC UN RECORD FANTÀS-
TIC D’AQUELLS DIES, PER-
QUÈ JO MATEIX ANAVA CO-
NEIXEM MILLOR LA CIUTAT”
venir a buscar Miquel Roca per anar amb ell a la
llista de l’Ajuntament. Quina malaltia vaig tenir?
Va ser un error mèdic. Vaig passar vuit anys de
la meva vida entrant i sortint de l’hospital. Vaig
estar dos mesos a l’UVI, en coma. Vaig arribar a
veure la separació dels cossos. Jo no sabia on
era. Sentia els metges com deien a la meva família
que jo no podia sentir ni escoltar res. Però
no era veritat. Sentia i escoltava els metges, el
meu marit, la meva mare. Era conscient de tot
el que passava a aquella habitació, però no em
podia moure. Jo em veia des de dalt, des de fora
del meu cos estàtic. Em veia intubada, amb la
respiració artificial, despullada... Veia la meva
família que em feia companyia, i sentia el que
deien. Quan em vaig despertar vaig demostrarlos
que era veritat. Així que quan sentis a dir
que les persones en coma no s’assabenten de
res, ja saps que és mentida. Que si vaig veure la
llum de què parla Kübler-Ross, la doctora dels
moribunds? Sí, però la meva no era la llum al
final de la foscor, sinó una llum enlluernadora
com la que havia vist a l’Antàrtida. Si això m’ha
fet creient? Jo sóc catòlica practicant. Aquesta
experiència no em va modificar gens. I tot i estar
en contra de l’eutanàsia, també et dic –i això ho
parlo amb la meva mare, que ja és gran– que no
faria res per facilitar la mort, però tampoc per
allargar la vida d’una manera forçada.” •
28 29