BARCELONA

LA POLÍTICA
siempre la banca me ha utilizado para montar
cosas y luego cuando debía disfrutar de ellas,
me las ha quitado, pero bueno. Y en un momento
determinado, tenía amigos en el Partido Popular,
me llamaban y empecé a asistir a algún acto,
presentación, temas culturales que me podrían
interesar, y en un momento determinado a través
de la familia de Jorge y Alberto Fernández
Díaz me dijeron: ‘Tú tienes tiempo y tal, ¿por qué
no te metes en la comisión de Economía, y en
Interior…?’ Y nada, me entretenía mucho, porque
la verdad es interesante, siempre me ha interesado
el tema político… Te cuento una anécdota.
Estaba yo en el gimnasio por la mañana y me había
olvidado el móvil, y cuando llego a mi casa
tenía 40 llamadas del señor Alberto Fernández…
El caso, que llamo a su secretaria y pregunto qué
pasa, y me dicen que llevan toda la mañana buscándome,
me pasan con él y me dice: “Te llevo a
las municipales”. Y bueno, está bien… Yo no tenía
presente que había municipales en dos meses,
y le dije: ‘Déjame 24 horas’. Y me dice: ‘No, una
hora’. Llamo a mi mujer y me dice: ‘Ni se te ocurra’.
Llamo al abogado de la familia y me dice:
‘No me hagas esto a mí’. Pero llamo a Alberto
Fernández y le digo que sí. Pero lo mejor, es que
cuando se lo dije a mi mujer, me dice: ‘Vamos a
hacer una cosa, como son tan amables contigo y
tienes tan buena relación con ellos, diles que sí,
porque como no vais a sacar ni cinco, y tu irías
de número seis, oye pues quedas bien…’ ¡Pues
sacamos siete! Y así fue mi entrada.”
PUJOL (2)
ANTONI COMAS. “La meva trobada amb la política
comença amb l’amistat amb Jordi Pujol. Vam
començar allò del famós CC (Crist Catalunya) i
a partir d’aquí ja hem estat amics tota la vida.
En el moment que va venir la democràcia, com
moltes altres persones, vam creure que era el
moment de fer alguna cosa costés el que costés.
Però va arribar un moment que jo veia que allò
no s’acabava, que em passaria la vida corrent davant
dels grisos o anant a comissaria per qualsevol
bestiesa. Era Franco etern? Va ser quan vaig
conèixer el professor xilè Félix Schwartzmann,
que havia vingut a publicar un llibre i a través seu
vaig estar a punt d’exiliar-me. M’agradava Xile,
que en aquells moments era molt més modern
del que és ara. Xile és un país que, tot i que es
parli espanyol, perquè alguns colonitzadors ho
eren, té formació germànica. És un país prussià
d’exèrcit i de mentalitat i de tot. És un país meravellós,
el més meravellós d’Amèrica. Vaig estar a
punt d’exiliar-me, ja tenia una plaça de professor,
però es va morir en Víctor Seix en un accident de
tramvia estúpid a Frankfurt. I ell m’havia ajudat
molt. L’amistat és una de les coses més meravelloses
que hi ha. I jo no el podia trair. Així que em
vaig quedar aquí ajudant la seva família.”
PALLACH
FRANCESCA MASGORET. “No hi havia cap més
solució: si volies fer alguna cosa en aquells moments
t’havies d’organitzar. A la Universitat Autònoma
vam crear el Grup d’Investigació en Treball
Social (GITS). Va ser allà on vaig conèixer Josep
Pallach, el fundador del PSC-Reagrupament.”
BATISTA I ROCA
JOAN HORTALÀ. “Vaig tenir contactes amb gent
d’Esquerra Republicana en l’època que vaig estar
a Cambridge i a Londres, on vaig conèixer el
president de l’Anglo Catalan Society, en Batista i
Roca, qui, anys a venir, em presentaria el president
Tarradellas a Saint-Martin-le-Beau. El meu
desconeixement aleshores era total sobre el que
era Catalunya i el paper històric que aquests
personatges havien tingut. Jo era independent,
però quan el 1979 em vam proposar presentarme
per ERC vaig acceptar. Jo ja era degà de la
facultat d’Econòmiques, que havia aprovisionat
de quadres quasi tots els partits democràtics.
Em va semblar un repte. D’altra banda, si volia
fer una mica de carrera política, començar
per l’Ajuntament era del més assenyat. I per altra
banda, fer-ho per ERC en aquells moments
semblava una cosa contestatària, no?”
ROCA
JOAQUIMA ALEMANY. “Vaig estudiar Dret, tenia
de professor Manuel Jiménez de Parga, i com
que no podia dir-nos segons què, ens explicava
com funcionaven les democràcies europees.
Hi havia un altre professor que ens ensenyava
“ESTABA EN EL GIMNASIO
Y CUANDO LLEGUÉ A CASA
TENÍA 40 LLAMADAS DE
ALBERTO FERNÁNDEZ...”
la història de Catalunya, els usatges, la legislació...Era
l’època de l’ebullició política. A les facultats
de Dret i Econòmiques es feien grups, jo
no vaig participar activament a cap grup, però sí
que em vaig relacionar amb la gent que es bellugaven,
per exemple amb Miquel Roca. I bé, de
mica en mica va néixer la inquietud per fer coses
de servei. Tot això s’ha de saber. Ara estem fent
un llibre sobre la memòria històrica, hi ha una
professora que investiga. O sigui, l’any 47 i 48 el
Paco feia judicis sumaríssims, molts anys després
d’haver guanyat la guerra, matava la gent
com a mosques fins que les potències estrangeres
finalment li van dir ‘això s’ha d’acabar’. Vull
dir que vivíem en un clima de molta por, però no
teníem por, almenys jo no recordo haver-ne tingut.
És clar, el fet de ser noia em va ajudar molt,
perquè els policies no s’atrevien. En canvi, un
noi del meu curs, que no havia fet mai res, però
que era socialista, ara és casat amb una regidora
de Cornellà, fent el mateix que nosaltres,
doncs el van agafar i li van donar una pallissa i
el van tenir dos anys a València a la presó.”
ESTUDIANTIL (2)
JOSÉ CUERVO. “Em vaig polititzar als 18 anys,
en entrar a la universitat, en el moviment estudiantil
antifranquista de Santiago. Es va
crear una branca de Bandera Roja on militava
l’expresident de la Xunta de Galícia, Emilio Pérez
Touriño. Quan vaig venir a Barcelona, els
amics em van portar al PSUC, on m’hi vaig estar
fins que en una d’aquelles grans escissions
vaig marxar. Bastants anys després, quan ja treballava
a l’Ajuntament com a tècnic, Clos i Maragall
ens van demanar a uns quants que ens
afiliessin al PSC, per augmentar-ne les bases.
Que per què hi ha tants metges a la política municipal?
Som tota una generació que vam passar
del sindicalisme, per dir-ho així, a la gestió
empresarial. Els que venien de Dret o Econòmiques
feien carrera de regidors, i els metges
érem més l’alternativa democràtica a la gestió
dels hospitals. A Catalunya els d’esquerres vam
tenir menys recorregut quan va guanyar CiU,
el 1980, i això va fer que ens decantessin pels
hospitals municipals, com el del Mar, del qual
va sorgir un moviment de gestors sanitaris molt
valuós.”
PRESOS
MAGDA ORANICH. “La meva dedicació era defensar
presos polítics. A més de manifestar-me
a la facultat, quan vaig acabar Dret, vaig enfo-
26 27