BARCELONA

LA POLÍTICA
Sotelo, jo mateix... Tots temíem que, un cop mort
Franco, podrien passar moltes coses, que podia
sortir l’exèrcit per un cantó i l’Església per l’altre,
i per això havíem de ser moderats i responsables.
Vam valorar sempre que el Partit Socialista
Unificat de Catalunya (PSUC), els comunistes,
que eren l’oposició real que hi havia, perquè els
socialistes no hi eren, doncs valoràvem el paper
modèlic que el partit va fer durant la Transició. I
en aquest context, la nostra gent, el meu grup de
sempre, vam dir que s’havia de fundar un partit
català no nacionalista, i vam crear el Centre Català.
A les eleccions del 1977 jo n’encapçalava la
”JO SÓC CRISTIÀ, PECADOR,
VAIG ESTAR A LA
PRIMERA PROMOCIÓ DE
L’ESADE, ELS JESUÏTES...”
llista, no per res, els companys ho van considerar
així. Jo en aquests moments tenia una bona
posició econòmica, per la família, és clar, el cas
és que em van proposar i jo vaig acceptar.”
FAMÍLIA (2)
MIQUEL BONILLA. “Jo diria que la meva entrada
a la política va estar bastant clara, tenint present
que al meu pare i a la meva àvia els van aplicar
represàlies, i per tant tenia una tradició de família
perseguida políticament pel franquisme. A
més de les influències familiars també va influir
l’entorn econòmic i social, que fa que hi hagi el to
de rebel·lia en aquella joventut i a partir d’aquí
t’adones que l’única manera de fer-ho des d’una
perspectiva positiva és mitjançant un enquadra-
ment polític i, és clar, a l’acabament dels anys
seixanta no hi havia un enquadrament polític que
no fos dintre de les files del PSUC a les zones
perifèriques de la ciutat.”
CRISTIÀ, PECADOR
JOSEP MARIA CULLELL. “Ja ho saps tu això. Sóc
cristià, pecador, vaig estar a la primera promoció
d’Esade, el jesuïtes... Saps que a mi em va casar
en Joan Nepomuceno García Nieto? És clar,
és l’època en què Alfonso Carlos Comín publica
Qué hacer. I el canonge González Ruiz, el llibre
Creer es comprometerse. I nosaltres crèiem que
havíem de construir ‘un cel i una Terra nova’. I
tot això em va portar a la política. Jo vaig dubtar
molt, estava molt a prop dels socialistes, em
declarava socialdemòcrata en una època en què
això era poc menys que un delicte de traïció. La
veritat és que no hi havia gaires diferències entre
els partits, perquè els objectius immediats eren
comuns: llibertat, amnistia, estatut d’autonomia.
Roca i Serra eren intercanviables, van anar a un
lloc o altre, com jo, que vaig optar per Convergència.”
PUJOL
JOSEP MARIA AINAUD. “Jo estava posat a la clandestinitat
des del començament del franquisme.
Mai no vaig adoptar una postura gaire radical. Vaig
entrar per una bona amistat amb Jordi Pujol, la
veritat és que he tingut molt bona amistat amb
tots els polítics, per un motiu, i és que crec que de
tot s’aprèn. Però vaig veure que el més preparat
era Pujol, sens dubte. Tot i que en política municipal
a Barcelona no hagi tingut encerts, potser perquè
no li fessin ombra, diguem-ho tot. Jo recordo
el debat si el candidat havia de ser Miquel Roca o
Ramon Trias. Per a mi Ramon podria haver estat
un bon alcalde, però no era un bon candidat. Era el
mateix problema que tenia en Miquel Roca.”
SALOMÓ
JOSEP MARIA CULLELL. “A les memòries de
Trias Fargas s’explica tot això. Davant del dilema
de qui es presenta el 1979, si Trias Fargas
o Miquel Roca, Pujol fa de Salomó i ni l’un
ni l’altre. Durant unes hores, potser un cap de
setmana, vaig ser jo. Però jo encara era massa
rojillo, suposo, i Qui Mana va decidir que fos en
Xavier Millet, qui, per cert, es va portar molt bé,
perquè era conscient que presentant-se evitava
una baralla al partit, i per això va tenir una actitud
molt prudent.”
LEGISLADOR
MIQUEL ROCA. “Formo part d’una generació
que mai no va fer una decisió conscient i
reflexiva d’anar a la política. Ens vam trobar
sotmesos per l’ambient familiar, per haver
crescut a l’exili, molt polititzats, etc. Per haver
corregut davant de la policia durant molts
anys, participat en la resistència universitària,
i després a la política i militant... Però mai no
havies pensat a dedicar-t’hi com a exercici
quasi professionalitzat, estaves en el món de la
política com a contestació al sistema, com un
desig de llibertat, de progrés, etc. L’activitat
legislativa era la que s’adeia més amb el meu
caràcter, la meva manera professional de ser.
Al Parlament es té una gran distància amb la
ciutadania.
Tu legisles i fins al cap de molts anys no veus
quina eficàcia ha tingut la llei en el problema
que volies resoldre o enfocar. En canvi,
en la vida ciutadana tot és molt més ràpid. Si
fas una obra, una ordenança, prens una decisió
administrativa, de seguida es nota. Hi
havia un cert desig per part meva, després
de molts anys d’activitat política legislativa,
d’aterrar en aquesta vida més immediata que
és l’Ajuntament.”
GERMANOR
ORIOL BOHIGAS. “Estem parlant dels primers
anys de la democràcia, encara marcats per
l’oposició clandestina al franquisme, que era fonamentalment
una oposició d’esquerres i d’àmbit
socialista. Per tant, sense pertànyer a cap partit,
el món en el qual em movia, per contactes personals,
era pròxim al Partit Socialista. Després de
la mort de Franco hi va haver un abocament de
molts intel·lectuals a la política, va ser un moment
brillant de la democràcia, perquè va donar
gent intel·ligent a la política i entusiasme a la població.
Va haver-hi un moment de germanor i entusiasme
entre polítics i intel·lectuals. En aquest
sentit jo vaig trobar un àmbit polític on em trobava
còmode i bé. Era sense correspondència ideològica,
perquè era un entusiasme molt general.
Ara que tothom està tant desil·lusionat ja no ens
en recordem, que la gent estava entusiasmada
amb la política i confiava en els polítics! Llàstima
que això va durar tan poc, i que els politics hagin
desprestigiat la política indegudament.”
ESTUDIANTIL
EULÀLIA VINTRÓ. “Vaig entrar en política a la
universitat, on estudiava Filosofia i Lletres, especialitat
clàssiques i grec. Recordo la primera
confrontació del sindicat democràtic contra el
sindicat del Movimiento. Vaig estar al moviment
estudiantil sense afiliació política concreta, fins
que vaig entrar a Bandera Roja i després al
PSUC, l’any 1972.”
BANQUER
XAVIER BASSO. “Yo entré por casualidad, yo
trabajaba en la banca, hace 25 años monté Caja
Madrid en Cataluña, y en un momento determinado
estuve de consejero delegado de la corporación,
que eran todos los negocios que también
había que montar aquí en Cataluña. A mí casi
24 25