BARCELONA

LA POLÍTICA
Què va portar els nostres exregidors
i exregidores a la militància
política? Els temps històric que
els va tocar viure, la participació
al moviment estudiantil o la
influència de companys universitaris que
després van esdevenir líders, haver nascut
dins d’una família ja polititzada, les influències
religioses en un època en què “creure
implicava comprometre’s”, i la curiositat i
la responsabilitat.
Cap dels que entrevistem no va entrar en el
partit pensant que faria carrera o que viuria
de la política.
PORCIOLES
ALBERT SERRATOSA. “Jo sóc enginyer de camins.
Vaig entrar com a funcionari a l’Ajuntament
el 1957. Josep Maria de Porcioles va ser designat
per a alcalde quinze dies més tard. Jo era al
servei de pavimentació, m’ocupava de Montjuïc.
En aquells anys el 42% dels carrers estaven
sense asfaltar, hi havia molta feina per fer. A la
darreria dels seixanta Porcioles em va posar a
la Comissió d’Urbanisme i Serveis Comuns, el
que després va ser la Corporació Metropolitana.
Porcioles va aconseguir que s’aprovés el pla del
1953, el segon pla urbanístic que es feia a Barcelona
després del de Cerdà. Havia passat un
segle i no s’havia fet res. I als seixanta va aconseguir
la Carta Municipal de Barcelona. Que quina
és la meva opino sobre Porcioles? Aquesta és
una pregunta que m’han fet moltes vegades. Jo
crec que era un home molt intel·ligent a què la
ciutat se li va escapar de les mans per la dèria
de l’urbanisme. Porcioles, en contra del que diguin,
no va aprovar cap ordenança que augmentés
l’edificació de l’Eixample. L’àtic el va aprovar
la República, i el sobreàtic l’alcalde anterior,
Antoni Maria Simarro. Quan va arribar Porcioles
a l’Ajuntament hi havia molt desordre, no sabien
on es podia i on no es podia edificar. Ell va
refer l’ordenança, va suprimir que hom pogués
fer sobreàtics, va ser el primer a reduir edificabilitat,
però després se l’ha interpretat malament.
Va ser l’època en què es va fer el barri de
Montbau, quan els polígons suburbials es van
disparar, i aquesta és la llàstima. Que jo ja hi era
a l’Ajuntament quan van entrar els demòcrates?
Ah, sí. I també hi era Pasqual Maragall. Ens vam
conèixer com a funcionaris. Ell estava al gabinet
de Programació, perquè amb Porcioles, per
primer cop, es programava. Sap que vam ser el
primer organisme públic de Barcelona a utilitzar
un ordinador? El primer que vam fer-hi va ser
un inventari del paviment, de les clavegueres i
dels carrers de la ciutat. L’alcalde va quedar entusiasmat
amb els resultats.”
FAMÍLIA
CARLES GÜELL DE SENTMENAT. “Jo no sóc polític,
en el sentit en què ho és en Jordi Pujol,
per exemple, que ho porta a la sang; jo sóc una
persona amb una responsabilitat social referida
a la ciutat. La història de la meva família
és un estímul en aquest sentit, i sento la responsabilitat
de no trencar la tradició dels Güell
amb Barcelona. Això és un sentiment personal.
Els meus cinc germans segurament no tenen
aquesta mateixa sensació. El fet que hagi estat
diputat, regidor, president del Port, del consorci
de la Zona Franca... fa que jo sigui el Güell que
surt als diaris, que no vol dir el més intel·ligent,
sinó el que té aquesta dimensió pública. El meu
pas per la política comença de jove, quan anava
a la universitat. Vaig estudiar Enginyeria Química
amb en Carlos Ferrer Salat. Fèiem reunions
amb els historiadors Jaume Vicens Vives i Josep
Benet, els quals, ja veu, em van explicar la
importància de la meva família, d’alguns avantpassats
meus, com Joan Güell Ferrer, que va
defensar la indústria catalana als anys 50. Teníem
la sensació que Franco duraria sempre i
que nosaltres viuríem sempre isolats. Teníem
la necessitat de sortir fora, sense salconduits i
veure com eren els sistemes europeus de llibertats.
Per això vàrem crear a la fi dels 70 el Cercle
d’Economia, per debatre com podria ser una societat
lliure. L’any de la mort de Franco les jornades
del Cercle portaven el títol España en su
economía ante un contexto democrático, perquè
vegi. Per Sant Feliu de Guíxols, que és on les
organitzàvem, van passar persones que després
serien essencials per a la transició democràtica,
com Boyer, Pujol, Fernández Ordóñez, Calvo
22 23