0.2 LA POLÍTICA Filles i fills d’una època i d’un temps de compromisos 20 21
LA POLÍTICA Què va portar els nostres exregidors i exregidores a la militància política? Els temps històric que els va tocar viure, la participació al moviment estudiantil o la influència de companys universitaris que després van esdevenir líders, haver nascut dins d’una família ja polititzada, les influències religioses en un època en què “creure implicava comprometre’s”, i la curiositat i la responsabilitat. Cap dels que entrevistem no va entrar en el partit pensant que faria carrera o que viuria de la política. PORCIOLES ALBERT SERRATOSA. “Jo sóc enginyer de camins. Vaig entrar com a funcionari a l’Ajuntament el 1957. Josep Maria de Porcioles va ser designat per a alcalde quinze dies més tard. Jo era al servei de pavimentació, m’ocupava de Montjuïc. En aquells anys el 42% dels carrers estaven sense asfaltar, hi havia molta feina per fer. A la darreria dels seixanta Porcioles em va posar a la Comissió d’Urbanisme i Serveis Comuns, el que després va ser la Corporació Metropolitana. Porcioles va aconseguir que s’aprovés el pla del 1953, el segon pla urbanístic que es feia a Barcelona després del de Cerdà. Havia passat un segle i no s’havia fet res. I als seixanta va aconseguir la Carta Municipal de Barcelona. Que quina és la meva opino sobre Porcioles? Aquesta és una pregunta que m’han fet moltes vegades. Jo crec que era un home molt intel·ligent a què la ciutat se li va escapar de les mans per la dèria de l’urbanisme. Porcioles, en contra del que diguin, no va aprovar cap ordenança que augmentés l’edificació de l’Eixample. L’àtic el va aprovar la República, i el sobreàtic l’alcalde anterior, Antoni Maria Simarro. Quan va arribar Porcioles a l’Ajuntament hi havia molt desordre, no sabien on es podia i on no es podia edificar. Ell va refer l’ordenança, va suprimir que hom pogués fer sobreàtics, va ser el primer a reduir edificabilitat, però després se l’ha interpretat malament. Va ser l’època en què es va fer el barri de Montbau, quan els polígons suburbials es van disparar, i aquesta és la llàstima. Que jo ja hi era a l’Ajuntament quan van entrar els demòcrates? Ah, sí. I també hi era Pasqual Maragall. Ens vam conèixer com a funcionaris. Ell estava al gabinet de Programació, perquè amb Porcioles, per primer cop, es programava. Sap que vam ser el primer organisme públic de Barcelona a utilitzar un ordinador? El primer que vam fer-hi va ser un inventari del paviment, de les clavegueres i dels carrers de la ciutat. L’alcalde va quedar entusiasmat amb els resultats.” FAMÍLIA CARLES GÜELL DE SENTMENAT. “Jo no sóc polític, en el sentit en què ho és en Jordi Pujol, per exemple, que ho porta a la sang; jo sóc una persona amb una responsabilitat social referida a la ciutat. La història de la meva família és un estímul en aquest sentit, i sento la responsabilitat de no trencar la tradició dels Güell amb Barcelona. Això és un sentiment personal. Els meus cinc germans segurament no tenen aquesta mateixa sensació. El fet que hagi estat diputat, regidor, president del Port, del consorci de la Zona Franca... fa que jo sigui el Güell que surt als diaris, que no vol dir el més intel·ligent, sinó el que té aquesta dimensió pública. El meu pas per la política comença de jove, quan anava a la universitat. Vaig estudiar Enginyeria Química amb en Carlos Ferrer Salat. Fèiem reunions amb els historiadors Jaume Vicens Vives i Josep Benet, els quals, ja veu, em van explicar la importància de la meva família, d’alguns avantpassats meus, com Joan Güell Ferrer, que va defensar la indústria catalana als anys 50. Teníem la sensació que Franco duraria sempre i que nosaltres viuríem sempre isolats. Teníem la necessitat de sortir fora, sense salconduits i veure com eren els sistemes europeus de llibertats. Per això vàrem crear a la fi dels 70 el Cercle d’Economia, per debatre com podria ser una societat lliure. L’any de la mort de Franco les jornades del Cercle portaven el títol España en su economía ante un contexto democrático, perquè vegi. Per Sant Feliu de Guíxols, que és on les organitzàvem, van passar persones que després serien essencials per a la transició democràtica, com Boyer, Pujol, Fernández Ordóñez, Calvo 22 23