BARCELONA

BARCELONA
corrents a la feina, portar els nens al col·legi...
la percepció és molt diferent.”
LLENGUA
JOSÉ CUERVO. “Vaig venir a 25 anys, a fer
l’especialitat mèdica. Podia triar plaça entre
Madrid o Barcelona i vaig decidir conèixer-les
primer. Vaig començar per Barcelona, i quan
vaig descobrir el mar, el sol, l’ambient, una arquitectura
i una llengua diferent de què no ens
havien parlat mai... Passats cinc dies ja tenia
clar que em quedaria aquí... fins ara.”
TRESOS
ALEXANDRE PEDRÓS. “Vaig néixer a Gràcia.
Fins als set anys vaig anar a un parvulari municipal
que hi havia molt a la vora de casa, en la
que abans era la plaça de la Unificació i ara de
la Revolució. Vaig sortir molt content i tan ben
preparat que, quan vaig anar a La Salle, vaig entrar
directament al segon curs. El meu pare era
funcionari municipal a l’àrea d’Hisenda, i mestre
nacional, o sigui que jo he seguit una mica
la seva carrera. Una carrera per cert marcada
pels tresos. El 1963 vaig fer un estudi sobre les
finances de Barcelona. El 1973 vaig ser delegat
d’Hisenda amb l’alcalde Enric Masó per intentar
reparar, refer i liquidar el deute municipal absolutament
desordenat que va deixar l’alcalde
Porcioles. I el 1983 em vaig presentar a les eleccions
municipals com a cap de llista per Aliança
Popular.”
MILITANS
MIQUEL BONILLA. “Jo sóc andalús, originari de
Còrdova capital. El meu pare, per raons polítiques,
va haver de marxar d’allà el 1955. Vam
anar a parar a Catalunya, a Sant Cugat del Vallès,
fins al 1968, en què ens vam traslladar a
Ciutat Meridiana. A casa vivíem directament la
lluita política clandestina, el pares militàvem al
PSUC. La meva formació, les meves vibracions,
els meus problemes, els meus actes clandestins,
les meves festes, els guateques, l’escola,
les carreres davant la policia... tot això s’ha produït
a Barcelona.”
PA
JOAQUIMA ALEMANY. “Per a mi Barcelona és
la capital del meu país. Vaig néixer al passeig
de Sant Joan a la cantonada amb Provença. Recordo
la postguerra. El pare tornant del front
fent esforços perquè no el fiquessin a la presó,
presentant-se cada quinze dies als militars. Era
una cosa horrorosa que la gent no es pot ni tan
sols imaginar. I el pa groc. Recordo aquell pa fet
amb blat de moro.”
PROTOTÍPIC
ORIOL BOHIGAS. “Jo sóc un barceloní típic i prototípic,
de l’esquerra de l’Eixample, de la classe
mitjana, amb una tradició barcelonina, amb un
pare que tenia una biblioteca bastant important
de coses d’història de Barcelona i de política
urbana, i per tant, preocupat pels temes de la
meva ciutat; si hi afegeixes que he estudiat Arquitectura,
s’entén que fos delegat d’urbanisme.
La meva trajectòria és normal, no gens forçada,
la d’una persona que s’interessa per l’origen de
la ciutat com qualsevol ciutadà, i acaba tenint
una possibilitat d’intervenció concreta gràcies a
l’entesa amb dos alcaldes.”
ASFALT
EULÀLIA VINTRÓ. “Aquí he viscut sempre i no
n’he volgut marxar mai. Vaig esperar a fer oposicions
fins que van sortir places a Barcelona.
Sóc una dona d’asfalt. Vaig néixer i viure fins als
30 anys a Sant Andreu. La meva visió de la ciutat
és la dels anys 50 i 60, d’una construcció molt
dura. He vist com es formava el districte de Nou
Barris, on només hi havia edificat el col·legi dels
Salesians. El meu pare espantava el meu germà
dient-li que si es portava malament l’internaria
allà! Era la Barcelona dels carrers sense asfaltar,
la que es va trobar l’Ajuntament el 1979. Per
raons ideològiques, en aquell moment encara
religioses, recordo com els diumenges al matí
anava al Paral·lel, a fer classes d’alfabetització
als adults.”
URBANITA
MIQUEL ROCA. “Jo vaig néixer a França, sóc
fruit de l’exili casual, tant de la banda Roca
com de la banda Junyent. Els Roca són molt urbans.
L’avi Junyent venia de Piera, però també
vivia a Barcelona. Per tant, jo sóc barceloní per
tots costats. Barcelona és la meva ciutat. A mi
m’agrada dir que sóc molt urbanita, però el que
vull dir en realitat és que sóc molt de Barcelona.
A mi no m’agrada el fútbol; m’agrada el
FC Barcelona. Doncs amb la ciutat em passa el
mateix. Sóc urbanita perquè m’agrada Barcelona.”
ANARQUISTA
ANTONI COMAS. “Jo vaig néixer a Sants. M’hi
he passat tota la vida. Els meus germans van
passar un temps durant la guerra al poble de
la meva mare, a l’Aragó, però jo vaig passar-la
aquí, amb els pares. A casa meva érem una família
molt humil. Al meu pare, que era un gran
home, però anarquista, el van mig acusar després
de la guerra. Era ferroviari, treballava a
la Renfe. Ho vam passar molt malament. Als 13
anys vaig haver de treballar perquè a casa meva
ho necessitaven. El pare va fugir un temps,
però sempre estava vigilat i un dia el van posar
a la presó. Sort del capellà de Sants, que es va
desfer fins que el va treure. Érem a la platja,
al Masnou, i va passar la processó del Corpus,
i el meu pare en comptes de sumar-s’hi es va
quedar amb nosaltres, a la sorra. Van venir uns
policies i se’l van portar emmanillat. Imagina’t,
jo tenia tres o quatre anys. Eren moments molt
difícils.”
VOCACIÓ
FRANCESCA MASGORET. “He nascut, viscut,
estudiat, m’he casat, he tingut els fills... a
l’Eixample, al passeig de Gràcia, cantonada amb
Diagonal. Que d’on trec la vocació social havent
nascut a l’epicentre de la ciutat burgesa? Bé, no
hi té res a veure, sempre l’he tinguda. Transformar
la ciutat, lluitar per una vida millor, creure
que un altre món és possible. Vaig estudiar per
assistenta social en acabar l’escola, i cada vegada
que he viatjat per Europa ha estat per conèixer
experiències i projectes d’organització de serveis
que després es poguessin aplicar aquí.”
ADROGUER
LLUÍS REVERTER. “Jo vaig començar a la drogueria
familiar, prop de la plaça de Sarrià, la
rebotiga de la qual va ser als anys 60 un centre
d’agitació antisistema i el lloc de dispensació
d’esprais per pintar les pancartes i parets. Vaig
començar amb els moviments parroquials, he
estat secretari del Consell Consultor dels Bisbes,
militant a Justícia i Pau, i vaig estar a Convergència
Socialista després que em convencés
Joan Raventós, que era veí del barri. Aquí
vaig passar a fer activitats amb l’associació de
veïns, que era de les que anomenaven bombillaires,
perquè només es mobilitzaven per posar
bombetes per guarnir els carrers durant la
festa major del barri; els seus membres eren
bona gent. Després vaig ser vicepresident de la
Federació d’Associacions de Veïns, i tot això em
va aplegar molt a Barcelona. Quan era alcalde
16 17