ELS AMAZICS Una història silenciada una llengua viva

Col·lecció Prisma - 15
ELS AMAZICS
Una història silenciada,
una llengua viva
HASSAN AKIOUD
EVA CASTELLANOS

Aquesta obra ha estat editada amb el suport de:
Generalitat de Catalunya
Institut Català
de les Indústries Culturals
Primera edició: gener del 2007
© Hassan Akioud, Eva Castellanos
© Cossetània Edicions
Edita: Cossetània Edicions
C/ de la Violeta, 6 • 43800 Valls
Tel. 977 60 25 91
Fax 977 61 43 57
cossetania@cossetania.com
www.cossetania.com
Disseny i composició: Imatge-9, SL
Impressió: Romanyà-Valls, SA
ISBN: 978-84-9791-254-9
Dipòsit legal: B-4.193-2007

PRÒLEG
L’obra que acaben de publicar Eva Castellanos i
Hassan Akioud contribueix a augmentar el nombre
de publicacions en català sobre la llengua i la cultura
amazigues. Una tendència que està coneixent un desenvolupament
evident des de finals dels anys noranta
amb la presentació aleshores del primer manual d’aprenentatge
Rifeny-Català.
Avui dia, quasi deu anys després, el desig expressat
en el pròleg de l’obra en qüestió de veure multiplicar-se
aquesta mena de publicacions, sembla realment en vies
de realització.
Aquesta evolució reflecteix sens dubte el desenvolupament
d’una consciència d’identitat entre la comunitat
amaziga que —no ho oblidem— forma la major
part de la immigració d’origen marroquí a Catalunya.
Un nombre que continua creixent i que quasi s’ha
triplicat en aquests darrers cinc anys, i que ha passat
de 60.000 a més de 170.000 persones oficialment
enregistrades. Catalunya coneix, de fet, la concentració
més elevada de residents d’origen marroquí de tot
l’Estat espanyol.
L’arribada d’aquests nous immigrants indueix
transformacions socioculturals importants en la
societat d’acollida que s’ha d’adaptar a aquesta nova
situació. Ara bé, aquests processos no deixen de portar
7

8
Mohand Tilmatine
problemes. Prejudicis, temors, sentiment d’inseguretat
i fins i tot incomprensió impregnen sovint les relacions
entre la població autòctona i els nouvinguts.
Per la seva banda, la població immigrada d’origen
amazic que arriba a Catalunya ha d’afrontar, com en
tot procés similar, múltiples problemes d’integració. En
aquest cas, però, s’hi afegeixen dificultats suplementàries:
el desarrelament d’una població que arriba ja amb
els greus estigmes d’una política d’ostracisme i d’exclusió
identitària que ha patit i continua patint en el seu
país d’origen.
En efecte, els règims nord-africans practiquen, d’ençà
que són independents, la mateixa política d’arabització
i d’islamització forçada tot negant als amazics
una existència i una visibilitat, més que legítimes, en la
vida social, cultural i política.
Aquesta negació persisteix malgrat la consecució i el
desenvolupament d’un important moviment identitari
que naixerà a Tizi Ouzou, a la Cabília, amb els esdeveniments
de la famosa Primavera Amaziga del 1980,
abans de propagar-se a d’altres zones berberòfones,
principalment al Marroc.
Instal·lats en contextos europeus, els amazics s’han
assimilat fins ara a entitats supranacionals i s’han identificat
en funció de les orientacions oficials dels països
d’origen com àrabs, musulmans, magribins o en el millor
dels casos com algerians, marroquins, etc., però
mai com a poble amazic, amb una llengua i una cultura
realment pròpies.
Els immigrants reviuen en la immigració la mateixa
frustració identitària que van conèixer en els
països d’origen. No és, doncs, sorprenent que els mateixos
processos de defensa i de construcció identità-

Pròleg 9
ria es reconstitueixin a Europa tot creant una mena de
prolongació del Moviment Cultural Amazic en terra
d’immigració. En aquest cas també, els primers passos
es van fer al si de la comunitat cabilenca a França,
abans de passar a d’altres països i estendre’s a d’altres
comunitats amazigòfones, entre les quals, des de fa alguns
anys, hi ha Catalunya.
És important establir aquest marc històric, perquè
determinarà les orientacions ideològiques d’aquestes
comunitats que es basen —tant en els països d’origen
com en els països d’acollida— en formes de societats
pluralistes, modernes, laiques i en els valors universals
de llibertat, d’igualtat i dels Drets de l’Home.
Per això seria tan important que totes dues comunitats,
la catalana autòctona i l’originària de la
immigració recent magribina, avancessin en el sentit
d’una mútua coneixença. Per això, també, seria tan
recomanable que es fomentessin iniciatives d’acostament
recíproc, per tal com molt sovint els prejudicis
i sobretot el desconeixement de l’altre són a l’origen
de molts conflictes socials entre els individus i els
grups.
Crec personalment que la publicació d’aquesta obra
s’inscriu plenament en aquesta dinàmica. Els autors tenen
l’objectiu de donar a conèixer el poble amazic, la
seva cultura i la seva llengua, tot allunyant-se de les descripcions
folklòriques, simplistes i de nombrosos clixés
que sovint acompanyen els discursos sobre els berbers.
Esperen proporcionar així alguns elements que puguin
ajudar a fer comprendre més fàcilment alguns aspectes
conflictius que aquests darrers anys afecten l’Àfrica del
nord i que es refereixen a les qüestions d’integració de
la comunitat nord-africana.

10
Mohand Tilmatine
Un dels objectius declarats de l’obra és, doncs, despertar
la curiositat del lector acostant-lo a la cultura amaziga
i qüestionant el clixé d’un “Magrib” arabomusulmà,
imatge distorsionada d’una Àfrica del nord presentada
com una realitat homogènia àrab sota el vel de l’islam.
Els autors de l’obra, Eva Castellanos i Hassan
Akioud, són joves investigadors que formen part del que
podríem anomenar, en aquests moments, un moviment
amazic a Catalunya.
La seva participació en el Grup d’Estudis Amazics
els ha permès teoritzar els seus coneixements i d’aprofundir
la seva reflexió sobre les realitats culturals, històriques,
lingüístiques i socials de la immigració d’origen
rifeny i berber en general, i també de posar en evidència
les grans llacunes, pel que fa al coneixement sobre
l’Àfrica del nord, per part de la població catalana autòctona.
Presents des del primer moment, han seguit des
de dins l’evolució i el desenvolupament de la comunitat
amaziga de Catalunya.
Amb aquesta obra, fonamentalment de divulgació,
els autors han ajuntat els seus esforços per presentar als
lectors catalans un treball que contribueix a transmetre
informacions sobre la cultura i la llengua amazigues, i
també a omplir un buit, o almenys a reduir-ne la pobresa
en el camp bibliogràfic en llengua catalana.
Tots dos autors han intentat d’abordar diferents
camps que afecten els amazics, tot procurant de mantenir
un rigor científic tant en el procés de recollida de
dades com en la redacció.
L’obra tracta, en primer lloc, de la marginalitat històrica
del fet amazic dels orígens a l’època contemporània,
abans de passar, en una segona part, a la importància de
l’islam en la situació actual dels amazics.

Pròleg 11
El llibre aborda després alguns aspectes del que és
també, en la identitat amaziga, un fet diferencial per
excel·lència: la llengua.
Una tercera part està dedicada a algunes consideracions
sobre els nous reptes que es presenten a aquesta
llengua i cultura i es destaquen també alguns factors
de marginalitat d’aquesta cultura com l’estatut precari
d’una llengua no reconeguda oficialment pels governs
centrals dels països d’origen, la seva absència gairebé
total dels mitjans de comunicació públics, l’èxode rural,
l’emigració o el bilingüisme amazic-àrab.
L’obra aborda també la situació en els països d’origen,
que es caracteritza actualment per un inici de reconeixement
que sembla que ha començat amb la creació
d’institucions estatals encarregades de la promoció
d’aquesta llengua i cultura així com amb projectes d’introducció
de l’ensenyament de la llengua en el sistema
educatiu.
Saludem, doncs, la publicació d’aquesta obra que ve
a enriquir la llista, dissortadament massa migrada, de les
obres sobre la llengua i la cultura amazigues. Finalment,
apuntem el fet que la publicació sigui en llengua catalana.
Gest no fortuït i de gran valor simbòlic que s’inscriu
perfectament en els objectius d’aquest moviment
d’acostament i de coneixement mutu que fa que les dues
comunitats, catalana i amaziga, puguin (re)descobrir-se
sense haver de passar per una tercera llengua i fer-ho
directament utilitzant la pròpia llengua.
Mohand Tilmatine
Professor de llengua amaziga, Universidad de Cádiz
Grup d’Estudis Amazics, Barcelona

INTRODUCCIÓ
Els habitants originaris de l’Àfrica del nord són els
amazics, també coneguts com a berbers. Els àrabs, arribats
d’Aràbia en el segle vii per conquerir i islamitzar
la zona, van anomenar la població indígena berbers.
Aquest terme, que té connotacions negatives, ve etimològicament
del llatí barbari, que significa ‘fora de
la cultura clàssica, no romanitzats, no civilitzats’. Tot
i que encara se’ls coneix força pel nom de berbers, ells
s’autoanomenen amazics, mot al qual se li atribueix
com a significat ‘homes lliures’. 1
Actualment els estats africans on hi trobem més població
amaziga són el Marroc i Algèria. Tanmateix cal
tenir en compte que la realitat sociocultural amaziga
es mostra fragmentada i dispersa, i s’ubica històricament
en els següents estats: el Marroc (el Rif, l’Atles i
el Sus), Algèria (l’Aurès, la Cabília, el Mzab i l’Ahaggar),
Tunísia (l’illa de Jerba, Matmata i altres zones del
sud), Líbia (majoritàriament al djebel Nefussa), Egipte
(oasi de Siwa), Mali (nord-est), Níger (nord-est) i fins
1
Amazics és la versió catalanitzada del terme original amazigh.
L’origen etimològic del terme s’hauria d’estudiar amb més profunditat.
Actualment s’ha popularitzat aquesta explicació del seu significat,
segurament pel contingut simbòlic que implica.
13

14
Hassan Akioud; Eva Castellanos
i tot Mauritània (tribus assentades a les rodalies de
Nouakchott), el Txad (algun espai nòmada imprecís
en la zona fronterera amb Líbia i Níger) i Burkina Faso
(només una ínfima franja al nord).
Bona part de la comunitat amaziga no té una consciència
clara de formar part d’una identitat lingüística,
ètnica o històrica comuna. Més aviat s’identifiquen amb
la seva regió d’origen. Podem posar com a exemple els
rifenys del Marroc o els cabilencs d’Algèria. En canvi,
els arabòfons, tot i l’extensió i l’existència de diferents
variants dialectals, en general, tenen consciència de
formar una unitat lingüística. S’ha de tenir en compte
que els amazics, tot i haver fundat grans dinasties a
l’edat mitjana, no han pogut arribar a mantenir cap
estat amazic durador amb una consciència col·lectiva
comuna, ni fixar una llengua escrita única. A excepció
de l’època de Massinissa (rei amazic des del segle iii aC
fins al segle ii aC) i la de l’imperi Almohade segle xii
(dinastia d’origen amazic), els amazics han estat sempre
dividits per fronteres tribals i geogràfiques, ja sigui per
part de potències estrangeres (fenicis, romans, vàndals,
bizantins, àrabs, turcs i europeus), o pels estats actuals
en els quals no tenen un reconeixement oficial. És per
això que s’han produït evolucions molt divergents.
Malgrat les dificultats, actualment el moviment
amazic defineix la seva identitat centrant-se en la llengua.
La presència de la llengua amaziga avui dia encara
és important però és difícil d’avaluar amb exactitud. El
motiu d’aquesta dificultat és la manca de dades fiables
procedents dels països on es parla aquesta llengua. Segons
les estimacions més fiables (Chaker, 1989), la llengua
amaziga és parlada al Marroc per un 40%-50% de
la població i a Algèria per un 20%-30% i és en aquests

Els amazics 15
territoris on existeixen les zones de poblament de
llengua amaziga més compacte.
L’amazic pertany a la mateixa gran família de llengües
afroasiàtiques que l’àrab. Aquesta família de
llengües s’estén per l’Orient Mitjà i el nord d’Àfrica:
d’est a oest des de Mesopotàmia i Aràbia, per tota
Àfrica del nord fins a l’Atlàntic, i vers el sud fins el límit
meridional de Sàhara, i a la zona de l’Àfrica oriental.
Es tracta d’una família lingüística que està formada per
diversos grups clarament diferenciats: semític, amazic,
egipci, cuixític i txadià. La tendència moderna és designar
aquesta gran família lingüística amb el nom d’afroasiàtica.
De fet, l’amazic té característiques semblants
a l’àrab i l’hebreu en aspectes fonètics i d’estructura
morfològica, tot i que és bastant diferent pel que fa al
lèxic i els morfemes. D’altra banda, és una llengua que
ha estat influenciada per l’àrab i, fins i tot, pel llatí.
Els principals parlars amazics a la zona del nord
són el rifeny (tarifit) al nord del Marroc i el cabilenc
(taqbaylit) al nord d’Algèria. Més al sud hi trobem fonamentalment
el parlar anomenat tamazigt, parlat al
nord de l’Atles marroquí, i el parlar taixelhit (del sud
del Marroc), designat també (en grafia francesa pels
noms àrabs) xelha/xleuh. Finalment, el tuareg (tamasheq)
es parla al desert del Sàhara entre Algèria, Mali i
Níger.
Aquest llibre pretén donar a conèixer el poble
amazic, la seva llengua i la seva cultura. Un poble que
en bona part té en la llengua pròpia la base de la seva
identitat col·lectiva, un poble que es caracteritza per
haver conservat durant molt de temps la seva cultura
tradicional. Tot i això, la nostra intenció és allunyar-nos
de descripcions folklòriques i simplistes per

16
Hassan Akioud; Eva Castellanos
aproximar-nos a una cultura viva i dinàmica. És només
d’aquesta manera que el coneixement del poble amazic
fins i tot ens pot arribar a donar les claus per entendre
alguns aspectes relacionats amb qüestions de gran actualitat
com la situació dels països islàmics, el paper de
la dona i l’islam o la immigració a Europa.
Es tracta més aviat d’una obra de divulgació amb la
intenció de despertar la curiositat per conèixer el poble
amazic i la seva cultura. Aproximar-nos a la cultura
autòctona del nord d’Àfrica ens permet trencar el tòpic
d’un Magrib 2 arabomusulmà. Sovint tenim una imatge
distorsionada del nord d’Àfrica, s’entén com una uniformitat
cultural àrab sota el vel de l’islam. La nostra
intenció és donar veu a una llengua i a una cultura que,
tot i que han estat constantment silenciades, es mantenen
tossudament vives.
2
Aquest mateix terme en àrab, Al-Magrib, significa ‘l’Occident’ de
l’islam per distingir-lo d’Al-Mashriq, l’Orient.

1. UNA HISTÒRIA SILENCIADA
En la majoria dels casos, la història dels amazics ha
estat escrita per altres cultures, no pas per ells mateixos.
Ens trobem amb una història escrita pels invasors,
pels diferents pobles que els han dominat, sobretot els
romans, els àrabs i els francesos. És per aquest motiu
que se’ls ha arribat a considerar “als marges de la
història” (Camps, 1998), ja que no han tingut gaires
oportunitats d’escriure la seva pròpia història, sinó que
s’ha escrit sobre ells a partir de les perspectives i dels
temes que interessaven a altres.
Podríem posar com a exemple els historiadors francesos.
En el segle xix, amb la conquesta d’Algèria per
part dels francesos, es va despertar un nou interès
per estudiar aquestes poblacions nord-africanes de tipus
mediterrani. Des del colonialisme francès interessava
dividir la població; és per això que es va arribar a
plantejar que històricament els amazics eren d’alguna
manera europeus dominats pels àrabs. Aquest argument
el justificaven tot i posant èmfasi en la presència
dels romans al nord d’Àfrica en l’Antiguitat. En aquest
tipus de descripcions els amazics apareixien en segona
fila, sense iniciativa pròpia, ni capacitat per tenir un
funcionament autònom. Es parlava d’ells a través de
la romanització o l’arabització. Eren considerats com
actors secundaris en un escenari en el qual es dividia la
17

18
Hassan Akioud; Eva Castellanos
població a partir d’un dualisme que resulta simplificador.
Al llarg de la història, no ens trobem amb aquest
dualisme sinó més aviat amb una gran complexitat. Els
amazics, en diferents períodes i/o diferents zones han
estat més o menys assimilats, més o menys refractaris
a processos com la romanització i l’arabització. La població
no queda simplement dividida entre romans i
amazics, o entre àrabs i amazics. El que ens trobem són
diferents respostes amazigues al procés aculturitzador
que va suposar la romanització i l’arabització.
Per tant, cal fer un esforç per recuperar la història
dels amazics a través de la seva pròpia perspectiva. Cal
donar un paper més actiu als amazics i d’aquesta forma
redescobrir la història del nord d’Àfrica. Aquesta
reformulació fins i tot pot aportar nova llum a l’estudi
de qüestions com el període de l’Àndalus o de la descolonització
del nord d’Àfrica. Un dels exemples interessants
a tenir en compte és el que es coneix com la
conquesta àrab de la península ibèrica, de fet aquesta
ocupació va ser essencialment obra d’amazics. La
primera expedició va ser conduïda per l’amazic Tariq
i l’Àndalus va ser colonitzat per nombroses tribus
amazigues com les zenates, hawwares, masmadianes i
sahadianes.
D’altra banda, les tropes que es van enfrontar més
a la conquesta colonial, tant a Algèria com al Marroc,
estaven compostes per amazics. Al nord d’Algèria l’última
regió a sotmetre’s va ser la Cabília el 1857, més
d’un quart de segle després de la conquesta d’Alger.
Al Marroc els últims que van resistir van ser també
les zones amazigues, els Ait Atta no es van rendir
fins després dels combats de Bon Gafeer (Jbel Sarho),
l’any 1934. Diferents moviments d’insurrecció es van

Els amazics 19
desenvolupar en zones amazigues, com les cabílies de
Mokrani, el 1871, i el Rif d’Abd el-Krim, des del 1921
fins al 1926. Pel que fa a les guerres d’alliberament, no
cal dir que a Algèria, la Cabília i l’Aurés van ser protagonistes
dels combats.
Una breu aproximació a la història del poble amazic
ens permetrà conèixer una història que ha estat silenciada,
i massa sovint analitzada des de fora per altres
pobles i cultures. D’altra banda, cal tenir en compte
que ens trobem amb la dificultat d’analitzar la història
d’un poble que s’ha desenvolupat en un territori que
no ha tingut uns límits fixos i clarament delimitats.
L’origen del poble amazic
Des de la més remota antiguitat han circulat diferents
teories sobre l’origen dels habitants del nord
d’Àfrica. S’ha arribat a dir que els amazics tenen un
origen oriental, que descendien dels cananeus (expulsats
de Palestina pels jueus), dels fenicis, del Iemen, de
l’Índia, i fins i tot, entre altres hipòtesis, s’ha arribat a
argumentar que provenien de la península ibèrica.
Actualment, tenint en compte que les restes
ar que o lògiques al nord d’Àfrica són nombroses i de
gran qualitat, podem afirmar que els amazics estan presents,
des de la més remota antiguitat, en el territori on
els trobem actualment. Per tant, podem considerar els
amazics com la població autòctona del nord d’Àfrica.
Les nombroses manifestacions d’art rupestre així
com altres testimonis, ens donen informació de la població
que va habitar el nord d’Àfrica, a l’oest del Nil,
fa aproximadament més de 6.000 anys. Sembla que es
tractava de pobles o ètnies amb un substrat cultural
comú, que s’ha denominat, sobretot des del punt de

20
Hassan Akioud; Eva Castellanos
vista lingüístic, substrat libicoberber o protoberber.
Darrere d’aquest concepte hi trobaríem diversos pobles
de l’antiguitat: els libicoamazics entre Egipte i Líbia, els
garamants i atarants del Sàhara, els gètuls i els númides
d’Algèria i Tunísia, els guanxes de les illes Canàries, els
zenates i sanhadja entre el Marroc, Algèria i Mali, etc.
Això explicaria la gran varietat de trets físics entre la
població actual. Sembla que aquesta varietat ja és una
característica de l’època prehistòrica, ja que els moviments
de població més importants que van anar a parar al nord
d’Àfrica serien del final del paleolític i del neolític.
La geografia i els ecosistemes de la meitat nord
d’Àfrica han conegut, en els últims 100.000 anys, importantíssims
canvis. Així, per exemple, entre el 70000 aC
i el 12000 aC, el Sàhara passa per un període molt àrid.
Després d’uns mil·lennis de transició, entre el 8000 aC i el
5000 aC, aquesta zona gaudeix d’un clima més amable.
És en aquest moment que gran part d’aquest espai
nord-africà i saharià comença a ser recorregut per
grups humans, caçadors recol·lectors, que tenen una
vida semisedentària. Aquest període (aproximadament
entre el 4500 aC i el 5500 aC) s’anomena neolític humit,
en aquell període l’actual desert era una immensa
estepa. Posteriorment, durant el que es coneix com el
postneolític àrid (entre el 2500 aC i el 1000 aC) s’accentua
la desertització, i s’aïllen molts grups humans
en autèntics oasis culturals.
Els regnes amazics i les cultures clàssiques
del Mediterrani
Podríem dir que els fenicis introdueixen els amazics
a la història, tot i que ha de quedar clar que ja existien
centres de poder local abans de l’arribada dels fenicis.

Els amazics 21
Al Marroc les primeres colònies dels fenicis daten del
segle vii aC. En molts casos es produeix una assimilació
dels númides i els maures a la cultura púnica, sobretot a
la part oriental. Val a dir que la cultura púnica va persistir
fins a tres segles després de la destrucció de Cartago.
De fet, són els grecs els primers autors que parlen
dels habitants de l’Àfrica del nord, i els anomenen libis
o númides, és a dir, nòmades. 3 Alguns d’aquests pobles
protoberbers utilitzaven per traslladar-se carros tirats
per cavalls i eren coneguts per aquesta característica.
Heròdot, en el segle v aC, afirmava que els antics libis
havien ensenyat als grecs els avantatges de la quadriga
(carros tirats per quatre cavalls). Existeixen nombrosos
testimonis de gravats i pintures que representen
aquests carros, coincidint amb el mateix territori on
podem trobar inscripcions libicoamazigues. Tot i això,
no se sap gaire cosa de la llengua líbica. Sembla que les
inscripcions són contemporànies a l’època de Cartago
i fins a la romanització. Els signes s’assemblen al tifinagh,
l’alfabet actual dels tuaregs.
Cartago, fundada pels fenicis el 814 aC, va arribar
a exercir la seva influència sobre l’actual Tunísia, va
esdevenir una gran potència a la Mediterrània occidental,
i va oposar-se a l’expansió de Roma. Tres figures
amazigues destaquen en el final del període cartaginès i
l’inici de la dominació romana: Sífax, rei dels masesilis;
el seu competidor i vencedor Massinissa, príncep dels masilis
i fundador del regne de Numídia; i Jugurta, nét del segon.
Sífax va ser el sobirà més poderós de les terres amazigues
durant la Segona Guerra Púnica. Les seves relacions
3
L’origen etimològic de Númida és el terme nòmada, però de fet
bona part de la població hi era sedentària.

22
Hassan Akioud; Eva Castellanos
amb Roma i Cartago van ser complexes i ambigües.
Aliant-se amb Cartago, va aconseguir dominar també
els masilis, tribu de la part més oriental. D’altra banda,
Massinissa, que durant un període havia estat també fidel
a Cartago, va passar a oferir els seus serveis a Roma,
i amb el suport dels romans va acabar aconseguint la
victòria davant de Sífax. Massinissa va conquerir tota
la Numídia i la va organitzar en un sol regne, que va
perdurar fins al segle i dC. El més excepcional d’aquest
regnat va ser la seva llarga durada. Massinissa va regnar
des del 202 aC fins al 148 aC, i el seu fill i successor
Micipisa, des del 148 aC fins al 118 aC. La successió
de Micipisa va ser disputada. Finalment va aconseguir
el poder Jugurta, que va arribar a enfrontar-se als
romans, i van fer retrocedir el seu territori cap al sud
i a l’oest.
La transmissió del poder va ser sempre, en el regne
númida, una font de conflictes i d’inestabilitat i la base
de la seva debilitat. És per aquest motiu que podem
afirmar que aquests regnes no estaven associats a través
d’un estat d’una forma estable en el temps.
Aprofitant les disputes de successió de les dinasties
amazigues, els romans van vèncer finalment els cartaginesos,
i van establir progressivament el protectorat
sobre la Numídia, 4 que havia quedat reduïda a la zona
que ocupa actualment Algèria, i Mauritània. La resta
del territori formava una confederació de tribus que
mantenien la seva independència amb revoltes freqüents.
L’ocupació de les terres de la plana i la reduc-
4
Des del 208 aC fins al 148 aC, Numídia ocupava bona part de
l’actual Algèria al nord del Sàhara.

Els amazics 23
ció de nombroses poblacions a l’esclavatge per cultivar
els grans dominis, va suscitar la revolta dels reialmes
berbers, com és el cas de Jugurta, que va regnar des del
118 aC fins al 105 aC.
Després del regnat de Juba I i Juba II, l’any 42 dC,
Mauritània es va quedar dividida en dues províncies
romanes: la Mauritània cesariana, corresponent aproximadament
al territori actual d’Algèria, amb capital a
Cesarea (actualment Xerxel), i la Mauritània tingitana,
corresponent aproximadament a l’actual Marroc, amb
capital a Tànger.
En aquest període, sota la dominació de l’imperi
romà, a les ciutats va haver-hi una profunda aculturació,
i fins i tot es va produir la llatinització d’una
part important de la població. Podem afirmar que la
influència romana va ser més forta a la província d’Ifriqiya,
l’actual Tunísia.
La romanització va posar sota el mateix domini
les dues ribes de la Mediterrània, entre les quals es va
desenvolupar un notable tràfic comercial i intercanvis
culturals significatius. A partir del segle i dC, podem
parlar de diferents iniciatives de cristianització del
nord d’Àfrica. A la costa catalana actual es va produir
la cristianització per part d’evangelitzadors provinents
del nord d’Àfrica com sant Cebrià, sant Pacià, sant
Feliu i sant Cugat. De fet, Àfrica va donar a la cultura
llatina escriptors com Apuleu i pensadors del naixent
cristianisme com Tertulià i sant Agustí. Això sí, va quedar
ocult tot un altre món: la cultura amaziga.
A partir del segle iv, les dificultats de la colonització
romana es van accentuar, no tan sols per les insurreccions
amazigues, sinó també de l’agitació de la població
romanitzada, que protestava contra l’exportació a

24
Hassan Akioud; Eva Castellanos
baix preu del blat, el vi i l’oli per cobrir les necessitats
de la capital de l’Imperi. Les lluites pel poder davant de
la caiguda de Roma van repercutir a la costa sud del
Mediterrani. Aquest període és interessant perquè, a
causa de la debilitació de la cultura llatina, la cultura
amaziga va tenir un cert renaixement. Alguns regnes
berbers cristians van subsistir fins a la conquesta àrab
a la segona meitat del segle vii (Camps, 1998:27). Després
de les invasions germàniques, la caiguda de l’Imperi
ja va ser definitiva (segle v). El 533 els bizantins
van aconseguir el control de la majoria de territoris que
havien estat dominats per Roma, i malgrat la resistència
de les tribus amazigues, van restablir l’esclavatge i
els impostos, i van intentar imposar el cristianisme.
L’expansió de l’islam: assimilació i resistència
En el segle vii, amb l’arribada dels àrabs es va iniciar
la islamització del nord d’Àfrica. Tot i això, cal tenir en
compte que la islamització i l’arabització són dos processos
que han seguit ritmes molt diferents; el primer
fa referència a la religió i el segon implica canvis tant
culturals com lingüístics. La islamització va durar uns
dos segles a partir de l’arribada dels primers conqueridors
àrabs en el segle vii, mentre que l’arabització
encara segueix el seu curs després de més d’una desena
de segles. Això sí, la islamització i la primera arabització
van ser inicialment urbanes. L’any 670 el primer
conqueridor àrab del Magrib, Sidi Okba, va fundar
Kairouan, la nova capital prop de l’actual Tunis.
L’expansió de l’islam va produir-se de forma molt
desigual i amb reaccions molt diverses per part de la
població autòctona. L’islam va ser rebut per alguns
com un alliberament, sobretot pels esclaus i també

Els amazics 25
per aquells que hi veien una religió més tolerant que
el cristianisme bizantí. Però també podem dir que va
haver-hi resistència i revoltes. Kusayla, príncep de la
tribu amaziga Àwriba, va liderar la lluita contra els
àrabs en el segle vii. Un altre exemple de resistència el
trobem en Dihya, una dona a la qual els àrabs anomenaven
Al-kahina (terme que significa ‘bruixa’), que va
ser líder de la revolta amaziga de l’Aurès. Va morir en
combat vers l’any 700. Aquest fet, tot i que no va posar
fi als conflictes, va marcar el final de la conquesta del
Magrib.
Podem dir que la conversió dels amazics a l’islam va
ser lenta i acompanyada d’una sèrie de cismes. Un dels
principals, lligat a la qüestió de la successió del profeta
Mohamed, va fer sorgir el kharijisme. S’ha de tenir
en compte que alguns dels conqueridors àrabs van fer
mostra d’un poder despòtic i això va provocar una gran
revolta, entre l’any 740 i el 780, contra la dominació
àrab. Tanmateix, aquesta revolta era més una resposta
contra els conqueridors àrabs i el seu abús de poder,
que no pas una resposta en contra de l’islam com a
religió. De fet, paral·lelament a la revolta va créixer el
kharijisme. Aquesta versió de la religió musulmana tenia
una tendència més igualitària i puritana. Va arribar
a tenir molts seguidors amazics i va anar acompanyada
de conflictes durant bona part del segle viii, en què
s’arribaren a crear regnes o emirats.
Durant l’ocupació arabomusulmana, les comunitats
amazigues van mantenir una dinàmica semblant
a la que ja hem comentat durant la romanització. La
negociació d’aliances, així com el sorgiment de conflictes,
van ser abundants. Algunes tribus donaven
suport al govern islàmic per tal de no entrar en conflic-

ÍNDEX
Pròleg ......................................................................................... 7
Introducció .............................................................................. 13
1. Una història silenciada ...................................................... 17
L’origen del poble amazic ............................................................ 19
Els regnes amazics i les cultures clàssiques del Mediterrani ......... 20
L’expansió de l’islam: assimilació i resistència ............................. 24
Els imperis almoràvits i almohades ............................................. 28
L’imperi otomà i la colonització europea del nord d’Àfrica ......... 29
El període postcolonial i el renaixement de la cultura amaziga .... 35
2. La cultura amaziga sota el vel de l’islam ......................... 41
Islamització i arabització ............................................................ 41
Més enllà de la identitat lingüística ............................................. 46
L’arquitectura amaziga ................................................................ 51
La religió popular i la relació amb l’islam .................................. 54
Les dones amazigues i l’estructura familiar ................................. 59
L’emigració a Europa ................................................................. 71
3. Una llengua viva ................................................................... 75
Origen i evolució de la llengua amaziga ...................................... 75
Característiques generals de la llengua amaziga .......................... 83
El parentiu amb altres llengües ................................................... 89
L’escriptura ................................................................................. 93
Les variants lingüístiques ............................................................ 95
Factors de marginació de la llengua ............................................ 99
La situació actual ...................................................................... 102
4. Els reptes del futur ............................................................. 109
Bibliografia ............................................................................... 113
187

188
Hassan Akioud; Eva Castellanos
Annex I: Cronologia ................................................................ 117
Annex II: Noms propis amazics ............................................... 119
Annex III: Refranys amazics ................................................... 121
Annex IV: Vocabulari català–amazic–àrab ............................ 125
Annex V: Centres d’estudi i associacions amazigues ............. 127
Annex VI: Glossari de termes historicoculturals nordafricans
...................................................................................... 129