La guerra civil i la repressió del 1939 a 62 pobles del Camp de Tarragona

• Col·lecció El Tinter - 64 •
La guerra civil
i la repressió
del 1939 a 62 pobles
del Camp de Tarragona
Albert Manent

Amb la col·laboració de:
Primera edició: abril del 2006
© Albert Manent
© Cossetània Edicions
Edita: Cossetània Edicions
C. de la Violeta, 6 • 43800 Valls
Tel. 977 60 25 91
Fax 977 61 43 57
cossetania@cossetania.com
www.cossetania.com
Disseny i composició: Imatge-9, SL
Fotografia de la coberta: Enterrament, a Torredembarra,
de Batista Roig Montull, l’any 1936 (Foto Chinchilla)
Impressió: Romanyà-Valls, SA
ISBN: 84-9791-068-0
Dipòsit legal: B-5074-2006

Índex
Pròleg ................................................................................................................... 7
Aiguamúrcia ....................................................................................................... 15
L’Albiol ............................................................................................................... 21
L’Aleixar ............................................................................................................. 24
Alforja ............................................................................................................... 38
Alió ..................................................................................................................... 45
Almoster ............................................................................................................ 48
Altafulla ............................................................................................................ 51
Arbolí ................................................................................................................. 55
L’Argentera ........................................................................................................ 58
Les Borges del Camp ......................................................................................... 59
Botarell ............................................................................................................. 64
Bràfim ................................................................................................................. 66
Cabra del Camp ................................................................................................. 71
Capafonts ........................................................................................................... 74
Castellvell del Camp ........................................................................................ 77
El Catllar .......................................................................................................... 80

Albert Manent •
Colldejou .......................................................................................................... 85
Creixell .............................................................................................................. 88
Duesaigües ......................................................................................................... 91
La Febró .............................................................................................................. 93
Figuerola ............................................................................................................ 95
Els Garidells ..................................................................................................... 98
La Masó ............................................................................................................ 100
Maspujols ......................................................................................................... 103
El milà .............................................................................................................. 105
Montbrió del Camp ........................................................................................ 107
Montferri ........................................................................................................ 112
Mont-ral .......................................................................................................... 114
Mont-roig del Camp ....................................................................................... 116
El Morell ......................................................................................................... 124
La Mussara ....................................................................................................... 131
La Nou de Gaià ................................................................................................ 134
Nulles ............................................................................................................... 137
Els Pallaresos .................................................................................................. 141
Perafort/Puigdelfí .......................................................................................... 144
La Pobla de Mafumet ...................................................................................... 148
La Pobla de Montornès .................................................................................. 152
El Pont d’Armentera ...................................................................................... 156
Prades ............................................................................................................... 160
Pratdip .............................................................................................................. 164
Puigpelat .......................................................................................................... 167
Querol .............................................................................................................. 171
4

• Índex
Renau ................................................................................................................ 174
La Riba .............................................................................................................. 176
La Riera de Gaià .............................................................................................. 179
Riudecanyes ..................................................................................................... 182
Riudecols/Les Irles ......................................................................................... 185
Roda de Berà .................................................................................................... 190
Rodonyà ........................................................................................................... 195
El Rourell ....................................................................................................... 198
Salomó .............................................................................................................. 200
La Secuita ......................................................................................................... 204
Torredembarra ................................................................................................ 209
Vallmoll ........................................................................................................... 216
Vandellòs ......................................................................................................... 220
Vespella de Gaià .............................................................................................. 227
Vilabella .......................................................................................................... 228
Vilallonga del Camp ...................................................................................... 232
Vilanova d’Escornalbou ................................................................................. 238
Vilaplana .......................................................................................................... 242
Vila-rodona ..................................................................................................... 246
Vinyols i els Arcs ............................................................................................ 252
5

• La guerra civil i la repressió del 1939 a 62 pobles del Camp de Tarragona
Pròleg
Durant molts anys la guerra civil era un tabú en moltes famílies. Els fills
desconeixien que l’avi, el pare o l’oncle havien fet la guerra o que havien
estat perseguits per un o l’altre dels bàndols enfrontats. I avui alguns encara
tenen por d’aquella època tràgica i no volen que llur nom es publiqui
entre els que he entrevistat.
Tant els republicans com els franquistes van plantejar la lluita fratricida
com un combat a mort entre bons i dolents. Per això era tan difícil alinearse
amb la tercera via durant la guerra, la de la pau civil, per exemple, que
preconitzava una entesa. Per aquesta divisió entre bons i dolents a totes
dues zones hi va haver terror i els vencedors van imposar la llei implacablement
a través de tribunals militars i no civils.
L’alçament militar del 19 de juliol del 1936 va desencadenar una autèntica
revolució a la zona republicana on van predominar, sobretot a
Catalunya i al País Valencià, els anarquistes que mataven gent pel sol fet
d’ésser de dreta, carlins, de la Lliga, de la CEDA, capellans o simples catòlics
i s’acarnissaren en el patrimoni de l’Església i així a Catalunya van
ésser molt pocs els edificis parroquials que no foren incendiats o buidats de
retaules, imatges i objectes de culte, que sovint eren cremats a la plaça.
Cal subratllar que especialment la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i
el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) van adoptar una posició no
sols anticlerical, sinó antireligiosa. Així, l’editorial de Solidaridad Obrera,
òrgan de la Confederación Nacional del Trabajo (CNT), el 15 d’agost del
1936 escrivia: “La iglesia ha de desaparecer para siempre […]. No existen
covachuelas católicas. Las antorchas del pueblo las han pulverizado […].
Los obispos y cardenales han de ser fusilados.”
Un comitè revolucionari va néixer amb urgència en cada poble i es va
fer l’amo de la situació. La majoria dels membres anaven armats i desbancaren
l’ajuntament com a poder o simplement el substituïren. En gran part
els comitès eren moderats i procuraven que no hi hagués víctimes mortals
entre la gent del poble, però alguns es destacaren com a sanguinaris. Recorrien
la comarca cercant gent de dreta o d’arrel catòlica per assassinar-los
i també exigien als comitès locals que cremessin els altars i els objectes religiosos
de la parròquia, altrament ells, forasters, incendiarien tot l’edifici.
7

Albert Manent •
Per aquesta pressió s’explica que fos destruït el patrimoni artístic (i de
vegades documental) de les esglésies del Camp de Tarragona en un noranta
per cent. 1
També hi va haver comitès locals que van fer un pregó perquè la gent
lliurés tots els objectes religiosos privats que tenien per tal que fossin destruïts.
Com a més sanguinaris i que coaccionaven els pobles es destacaren
els comitès de Reus, Salomó, Valls o Vila-rodona i els grups armats de
Tarragona. Quan s’enduien algú i el comitè local no volia lliurar-lo, de vegades
s’enfrontaven pistola en mà amb els comitès forasters. Acostumaven
a matar-los en un o altre lloc, generalment a les cunetes de les carreteres o a
les tàpies dels cementiris, de vegades amb complicitat del comitè local.
En total he comptabilitzat 108 assassinats del 1936 al 1938.
Cal esbrinar l’arrel d’aquest odi contra la gent de dreta i l’Església dels
comitès, actius en els crims i en la destrucció de patrimoni. Hi havia propietaris
que eren autèntics cacics i abusaven en matèria de salaris o de contractes
dels parcers i els jornalers. També algun prevere —bé que pocs—,
especialment d’origen carlí o integrista, havia predicat des de la trona amb
esperit apocalíptic contra la República o certes organitzacions d’esquerra.
L’anticlericalisme, que tenia portaveus en revistes prou conegudes, es
convertí en odi antireligiós i així desembocà en els assassinats, de vegades
després de torturar o mutilar la víctima abans de matar-la.
Cal dir també que molts comitès locals procuraren que se salvessin el
rector i el vicari, si n’hi havia, generalment marxant del poble. No obstant
això, en més d’un cas acabaren assassinant-los en el lloc on s’havien refugiat.
Ridículament, en molts pobles despenjaren les campanes per fondreles
com a material de guerra.
Com a conseqüència de l’esperit anarquista i de la força dels rabassaires,
en molts pobles es van confiscar cases dels principals propietaris i sobretot
terres d’hisendats que convertiren en una col·lectivitat agrària; o el comitè
simplement va dir als parcers o mitgers que es quedessin tota la collita perquè
els amos havien fugit, estaven atemorits o els havien assassinats.
Però un altre capítol tràgic fou el dels homes que hagueren d’anar a
la guerra. Una part va morir al front, on es van donar casos d’afusellats
perquè des del poble els denunciaven com a pertanyents a la dreta o com
a catòlics. En total he comptabilitzat 863 morts al front, en hospitals o a
la retirada.
Van anar al front, de fet, els nascuts aproximadament entre 1904 i 1920,
la lleva del biberó, que fou la més sacrificada, ja que els enviaren a les sagnants
batalles de l’Ebre i del Segre. Joves inexperts, mal equipats, van patir
1
Jaume Massó, a Patrimoni en perill (Centre de Lectura de Reus, 2004) informa
com els comissaris de la Generalitat van poder salvar una petita part, però significativa,
de l’art de les parròquies.
8

• La guerra civil i la repressió del 1939 a 62 pobles del Camp de Tarragona
una carnisseria i per això són la gran majoria en les llistes de víctimes del
front que hem recollit.
Es calcula que uns trenta mil catalans moriren en combat o en hospitals
de rereguarda. Ja no hi comptem els ferits i els mutilats! De vegades
morien dos germans o els pares es quedaven sense hereu. Qui portarà les
terres? Quantes vídues joves i quants fills petits sense pare! Durant la guerra
moltes dones es dedicaren a conrear la terra i als anys quaranta, amb
restriccions, gana i estraperlo, hom passava com podia. Sort que hi havia
solidaritat als pobles.
Durant la retirada també moriren soldats en combats dispersos o a
causa de l’aviació que bombardejava les columnes republicanes. Algunes
volaven ponts i d’altres, com la brigada Líster, s’enduien també gent que
no eren solament els emboscats i els liquidaven. Per exemple, l’alcalde de
Querol, que era d’ERC, i no se’n va saber mai més res. Un i altre bàndol
afusellaven presoners o els d’un bàndol remataven els propis ferits, com els
republicans ho feren a la Febró. Mentre que a l’Albiol els moros van matar
sense contemplacions una dotzena de soldats republicans, que s’havien
rendit, i els colgaren allí mateix.
L’exili fou una altra tragèdia. Milers de civils i militars en corrua i patint
bombardeigs anaven cap a la frontera a peu, en carro o vehicles militars.
He comptabilitzat 370 exiliats dels seixanta-dos pobles.
I en aquella terrible postguerra no oblidem les víctimes dels qui manipulaven
bombes de mà o bé obusos. Ho hem fet constar sempre que ens
ho han contat. La majoria de les víctimes eren nens. Encara fa pocs anys ha
mort algú que aplegava xatarra i li ha explotat un obús rovellat.
El 1939, amb la victòria total del franquisme sobre la República i el
catalanisme, s’imposà un altre terror que es vehiculava sobretot mitjançant
tribunals militars que actuaven incansablement. El meu avi, Domènec
Segimon i Artells, de la Lliga Catalana, n’estava horroritzat. Havia estat a
punt d’ésser assassinat per la FAI a Tarragona el 1936, però quan el van
anar a buscar era fora. Un dels membres de la tarragonina família Prat, el
pare del qual fou assassinat el 1936 i que era carlí, fou nomenat d’ofici defensor
dels processats republicans o “rojos”, com se’ls anomenava. Doncs
bé, l’advocat Prat, que venia de l’Espanya franquista, explicava al meu avi
que la tarda abans rebia l’expedient de dotze inculpats que serien jutjats
l’endemà i que durant el judici disposava de dos minuts i mig per defensar
cada encausat. Ens trobem, doncs, davant uns processos sense garanties i
que sovint feien cas de qualsevol denúncia. Ens fixarem també que les penes
són gairebé sempre molt altes i desproporcionades, ja que abunden les
condemnes a vint i trenta anys de presó. La majoria dels que havien participat
en crims havien fugit a França, tot i que n’hi havia que es van quedar
i ho pagaren. Però en força casos es jutjaven qüestions ideològiques, com
pertànyer a partits o sindicats d’esquerra o haver tingut actituds molt prorepublicanes
o fins i tot haver participat en col·lectivitzacions. Ara bé, allò
9

Albert Manent •
que feia monstruosa la justícia franquista era que s’acusés els encausats
d’auxilio a la rebelión, quan els qui s’havien alçat en armes, els rebels, eren
els “nacionals”. De vegades els militars s’adonaren que algunes denúncies
eren falses o motivades per la venjança i absolien el suposat reu, però ningú
no els compensava pels mesos de presó que havien patit.
Fins a l’estiu del 1939 es multiplicà el nombre de detinguts i la severitat
de les penes. Però hem constatat que a la tardor minvaren molt les
penes de mort. Segons Josep Recasens, es va deure a les pressions del
ministre de Justícia, Iturmendi, carlí, davant del mateix Franco, que era
qui ratificava o no les sentències de mort.
Per preparar les llistes dels empresonats el 1939, ens hem servit dels
extraordinaris inventaris de Josep Recasens i Llort, montblanquí que viu
a Tarragona, que gentilment ens ha proporcionat tots els noms i les circumstàncies
processals dels que patiren consell de guerra a l’Alt Camp,
el Baix Camp i el Tarragonès. Recasens ha publicat cinc volums sobre la
repressió a les ciutats de Tarragona i Reus i a les comarques de la Conca
de Barberà, la Ribera d’Ebre i el Baix Camp i treballa sobre la resta de
comarques de la província de Tarragona. El seu inventari és una aportació
excepcional i es basa en més de vint mil expedients conservats de la presó
de Tarragona i també en una part dels de la Model de Barcelona.
Escadusserament, les persones que ens han ajudat a completar l’enquesta
recorden algun cas que no figura al repertori de Resasens, segurament
perquè s’ha extraviat algun expedient. L’hi fem constar.
He comptabilitzat 1.040 empresonats el 1939 (i pocs anys després),
dels quals 66 afusellats. És una xifra altíssima d’agafats i, llevat de la Febró
i de Vespella i Renau, en tots els altres municipis hi va haver gent detinguda.
La repressió volia convertir-se en un escarment per als vençuts, per tal que
la victòria franquista es consolidés per molts anys. I és evident que, llevat
de minories polititzades, patriòtiques i valentes, ningú no gosava d’alçar el
cap. Falange imposava els criteris del nou règim als ajuntaments i cercava
afiliats, però cal dir que es desinflaren aviat. Les fotografies de l’època ens
palesen que en els actes públics es cantava el Cara al sol, himne falangista,
i amb el brazo en alto, la salutació feixista.
Fixem-nos que el 1943 la majoria dels condemnats als ergàstuls franquistes
sortien en presó atenuada o en llibertat condicional. Era evident
que el règim no podia alimentar centenars de milers d’empresonats.
És sorprenent que en uns pocs casos la influència d’algun personatge
o l’actitud benvolent dels nous ajuntaments franquistes aconseguien
que els membres dels comitès o alcaldes, que havien evitat morts i collectivitzacions,
s’estiguessin a la presó pocs mesos i de vegades ni passaren
per consells de guerra. Tal és el cas, per exemple, dels comitès o alcaldes de
Capafonts, els Garidells i Montferri.
S’han publicat alguns llibres testimonials de persones que van patir la
presó de Pilats de Tarragona, com Joan Ventura i Solé, de Valls, o Josep
10

• La guerra civil i la repressió del 1939 a 62 pobles del Camp de Tarragona
Subirats, de Tortosa. Pèssimes condicions higièniques, mal alimentats,
amuntegaments, condemnats a mort que s’estaven mesos en capella, la
incertesa del futur, el drama de les famílies… tot plegat abonava el clima de
repressió contra el poble català.
M’he de referir novament als exiliats, alguns dels quals tornaren a casa
aviat i de vegades foren empresonats. És una temàtica específicament poc
estudiada i que als nostres vells interlocutors, que van viure aquella tragèdia
doble del 1936 i del 1939, els ha costat de recordar. En pobles grans
se’n trobaran a faltar alguns en el nostre inventari. La majoria marxaren
a França i una bona part tornaren, però d’altres hi arrelaren i han tornat
esporàdicament o a l’estiu als seus pobles.
Algunes dotzenes d’exiliats acabaren morint als camps d’extermini nazis.
Algú es preguntarà perquè només he triat 62 poblacions del Camp de
Tarragona i me n’he deixat deu. La raó és ben senzilla: sis pobles ja compten
amb estudis, sovint extensos, sobre la guerra civil i amb pinzellades o
intents de recopilació de la postguerra. Són Alcover, 2 Cambrils, 3 la Canonja,
4 Constantí, 5 Riudoms, 6 la Selva 7 i Vila-seca. 8 Del Pla de Santa Maria
Antoni Gavaldà i Torrents esmenta un treball inèdit, que li fou lliurat per
un exiliat. 9 Hauria estat excessiu que jo hagués intentat resumir els treballs
ja editats, encara que hi afegís alguna novetat. Resten les tres ciutats,
Tarragona, Reus i Valls, sobre les quals hi ha treballs parcials però cadascuna
mereix un llibre: Tarragona el té de la guerra amb l’obra de Jordi Padró
2
Andreu Barbarà i Josep Maria Roig i Rosich, “La guerra civil a Alcover i la repressió
franquista de postguerra” dins Butlletí del Centre d’Estudis Alcoverencs, núm. 11,
juliol–setembre del 1980, p. 19–25.
3
Josep Bertran i Cuders, Cambrils, Dictadura i República (1923–1939). Ajuntament
de Cambrils, 1989.
Josep Bertran i Cuders, El franquisme a Cambrils. Ajuntament de Cambrils, 2003.
4
Josep Llop i Tous, De la segona República a la primera postguerra. La Canonja,
1930–1944. La Canonja: Centre d’Estudis Canongins Ponç de Castellví, 2001.
5
Montserrat Duch i Anna M. Giné, “Constantí durant la guerra civil”, dins Estudis
de Constantí, núm. 3. ps. 94–127. Ajuntament de Constantí, 1987.
6
Diversos autors, “La guerra civil a Riudoms”, dins Lo Floc, juliol–agost de 1986.
Centre d’Estudis Riudomencs Arnau de Palomar.
7
Joaquim M. Maideu i Joan M. Vernet, “Aproximació a la història recent de la Selva:
la guerra civil (1936–1939)”, dins Penell. Reus: Centre d’Estudis Josep Iglésies, abril
del 1984, ps. 127–143.
8
Vila-seca: Carles Bertran i Álvarez, “La guerra civil a Vila-seca”, treball en curs
avançat d’elaboració.
9
Rafael Clavé Cornadó, dit Rafel Salon, “Memòria de la guerra civil espanyola del
Pla de Santa Maria”. És un document inèdit al qual ha tingut accés Antoni Gavaldà i
Torrents i que esmenta sovint a l’obra Jo delato, tu inculpes, ell denuncia. Valls: Institut
d’Estudis Vallencs, 1997.
11

Albert Manent •
i el de la repressió del 1939 de Josep Recasens. 10 Montserrat Duch publicà
Reus sota el primer franquisme (1996), sobre la repressió del 1939.
Per als assassinats del 1936-1938 hi ha l’obra de Luis Climent, Rojos
en Tarragona y su provincia (Tarragona, 1942) que conté, poble per poble,
la llista i víctimes, amb alguns errors perquè de vegades situa en un poble
víctimes que residien en un altre municipi però que foren assassinades en
un altre terme. El llibre de J. M. Solé i Sabaté i Joan Villarroya, La repressió
a la rereguarda republicana (1994), és bàsic i complementari. També m’ha
estat útil per als exiliats l’obra d’Antoni Gavaldà i Torrents, esmentada a
la nota 9.
Gavaldà publicà en els informes de postguerra de la guàrdia civil a l’Alt
Camp que indicaven l’adjectiu huído, la qual cosa sovint volia dir que el
perseguit era a França, però en algun cas que no vivia ja al poble i podia
trobar-se camuflat a Tarragona, Barcelona o en algun altre lloc. Ha calgut
aclarir-ho amb la meva recerca.
El 1979 vaig enviar una enquesta sobre la guerra civil i la primera postguerra
a diversos amics o persones que em van ésser recomanades. Alguns,
com el gentil Ramon Amigó, me’n van fer unes quantes. En conjunt, jo o els
meus enquestadors en aquests vint-i-cinc anys devem haver consultat més
de dues-centes persones. És difícil esmentar-les totes i en desisteixo. Però
vull recordar Adolf Domènech i Barceló, que fou el primer que, ja el 1979,
em va enviar l’enquesta, força completa i detallada, d’un lloc molt castigat
per la guerra: Vandellòs. Faig memòria d’ell i d’altres col·laboradors traspassats.
Però sí que em plau de citar aquells que el 1980 o el 1981 em van
contestar l’enquesta i ara, en tornar a posar-la al dia, anant pràcticament a
tots els pobles, ells han estat novament els intermediaris. Són Ferran Jové
i Hortoneda, de les Borges del Camp; Jacint Canals i Padró, de Montferri;
Josep Veciana i Aguadé, de Perafort, el qual també em va fer la recopilació
d’alguns pobles del voltant; Maria Àngels Boada, del Pont d’Armentera;
Francisco Escoda i Figueres, de Pratdip; Jaume Andreu, de Puigpelat; Pere
Serrat, de Riudecanyes; Antoni Virgili i Colet, de Salomó, i Laureà Pagarolas,
de Vinyols i els Arcs. I, per bé que la va preparar fa una dotzena d’anys,
vull recordar Ramon Rull i Vidal, del Catllar.
Em plau també agrair especialment l’amabilitat d’alguns amics que
m’han acompanyat amb el seu cotxe a recórrer tres pobles en cada incursió.
Són Jaume Aguadé, de Vilabella; Aleix Barriach, de Castellvell; Ferran
Jové i Hortoneda, de les Borges del Camp; Eugeni Perea, de Riudoms;
Enric Prats i Auqué, de Reus, i Robert Vallverdú, de la Masó.
10
Cal subratllar també l’obra de Josep Recasens Llort, La repressió franquista a la
comarca del Baix Camp. Exclosa la ciutat de Reus (1939-1950), Associació d’Estudis
Reusencs, Reus 2005.
12

• La guerra civil i la repressió del 1939 a 62 pobles del Camp de Tarragona
Amb la base sòlida de l’enquesta de fa més o prop d’un quart de segle
he anat als pobles i m’hi he reunit, generalment, amb dues o tres persones
que tenien al voltant de 85 anys o més. Com que el meu propòsit era
aplegar en un text de síntesi sobretot els noms, cognoms i renoms i, si s’esqueia,
alguna altra circumstància, dels que foren víctimes de la revolució,
de la guerra i de la primera postguerra, m’he limitat sobretot a persones
afectades, incloent-hi també els que moriren en camps nazis d’extermini.
La tasca no ha estat sempre fàcil perquè parlàvem de persones desaparegudes
fa setanta anys o d’empresonades en feia almenys seixanta-cinc.
Alguns privilegiats de la memòria donaven noms, cognoms i renoms sense
vacil·lar, però en altres casos fallava especialment el segon cognom. Calia
fer una nova ronda o resoldre dubtes per telèfon. Considero que posar-hi
el renom és important perquè sovint aclareix més que el cognom qui era la
persona. Tanmateix, en alguns pobles no ha estat possible completar-ho tot
i en els municipis més grans ha calgut veure més persones i anar a mirar
censos electorals, que no han donat gaire resultat perquè els de la lleva del
biberó, nats el 1920, no acostumaven a figurar en cap cens electoral. M’ha
ajudat el Registre Civil, però a la postguerra molts dels morts al front o
desapareguts no hi consten.
Quant a la transcripció dels cognoms, he estat fidel a la que m’han donat,
sovint incorrecta: Ferré i no Ferrer; Suñé i no Sunyer, Llusà i no Lluçà,
Calvet i no Calbet; però de vegades puc haver normalitzat el cognom, el
qual se m’ha comunicat quasi sempre oralment.
És evident que algun lector hi trobarà a faltar un mort al front, un exiliat,
un agafat el 1939 o bé un error en un nom o cognom. Prego que els qui
trobin llacunes o mancances ho escriguin a l’editorial i ho tindré en compte
per a una possible segona edició.
Però han passat molts anys, manquen documents i, tanmateix, la via de
la història oral era l’única possible en la majoria dels casos.
Albert Manent
13

• La guerra civil i la repressió del 1939 a 62 pobles del Camp de Tarragona
Aiguamúrcia
Aquest extens terme municipal el 1930 comptava amb 1.535 habitants
i tenia nou agregats, molts dels quals ben petits: l’Albà, Cal Canonge,
les Destres, Masbarrat, les Ordes, el Pla de Manlleu, les Pobles, Santes
Creus i Selma.
A les eleccions del febrer del 1936 al Parlament espanyol guanyaren
les esquerres. Aviat es formà un comitè que va evitar assassinats, però no
va poder frenar que milicians forasters obliguessin la gent del lloc a treure
altars i imatges de les esglésies o esglesioles i a cremar-ho. Així va passar
a Aiguamúrcia, l’Albà, el Pla de Manlleu, les Pobles i Santes Creus. De
l’abadia de l’Albà fins i tot cremaren els llibres que hi trobaren.
A final del desembre del 1938 hi va haver al Pla de Manlleu l’assassinat
d’un matrimoni: August Vallès i Rossell (comerciant), de cal Pelegrí,
i la seva muller Rosa Ferrando i Sendra, que, molt malferida, fou traslladada
a una clínica de Barcelona, on expirà. Moriren per arma de foc i es
diu que els matà una patrulla, però de fet fou un robatori perquè ell era
un comerciant de vins i adobs i tenia fama de ric.
També el gener del 1939, el vicari de Vilabella, Jeroni Fàbregas i Camí,
que l’any anterior s’havia incorporat a l’exèrcit republicà, fou assassinat
a la retirada pels soldats del mateix bàndol al Pla de Manlleu. Es veu que
dalt del camió es creuà amb un de Vilabella i li va dir: “Ja ens veurem, si
Déu vol”.
Cal afegir-hi que les esglésies serviren generalment com a magatzem
i que foren suspesos els contractes de parceria que tenien alguns grans
propietaris. El comitè també s’apropià d’alguns edificis, una part dels
quals serviren per als refugiats que arribaren fugint de la guerra. El comitè
procurà que els rectors dels pobles se salvessin.
15

Albert Manent •
Dels diversos nuclis del terme d’Aiguamúrcia moriren al front o en un
hospital:
Aiguamúrcia
Lluís Cunillera i Cardó, de ca Lluís o de la masia Aigüetes.
Josep Ribé i Montragull, de cal Pigat. 1
Les Destres
Anicet Boada i Montserrat (hospital de Terrassa), de cal Genio. Tocant
al poble afusellaren i colgaren un soldat desconegut que
s’havia adormit durant la guàrdia.
Masbarrat
Josep Virgili i Torrents, de cal Nen Xic, i Ramon Virgili i Puiggròs, de
cal Baró.
El Pla de Manlleu
Moriren dos germans Vidal que vivien a la masia les Escodines. I un
tal Querol, fill de Castelló de la Plana, que vivia a cal Suriol.
Barri de la Planeta (tocant al Pont d’Armentera, que pertanyia a
Aiguamúrcia)
Ramon Alegret i Conillera, de cal Simplici.
Les Pobles
Antoni Rovira i Bargalló, de cal Xoix.
Joan Güell i Parés, de ca la Malena.
Santes Creus
Josep Conillera i Güell, de cal Gaietano.
Segons la memòria popular, Cal Canonge, les Ordes o Selma i les masies
del voltant (la Portellada, la Masó, etc.) no van perdre cap dels habitants
als fronts de guerra.
El 1939 s’exiliaren a França:
Ramon Font i Aleu, de cal Paleta. Vivia a Santes Creus.
Josep Güell i Virgili, del cal Piu, del Pla de Manlleu.
1
Joan Cardó i Talavera, de cal Torrents, morí a l’hospital de Saragossa fent —sembla—
el servei militar, mesos després de la guerra. Un cas semblant fou el de Joan Cardó
i Balcells, de ca la Ció, mort a Tarragona.
Pere Conillera i Solé, de Santes Creus (cal Gaietano), desaparegué el maig del 1939
fent el servei al Marroc. Igualment passà amb Josep Colet i Canela.
16

• La guerra civil i la repressió del 1939 a 62 pobles del Camp de Tarragona
Josep Conillera i Solé, de Santes Creus. Petito de cal Gaietano.
Josep Masgoret i Navarro, Pepito de Miramar. Vivia a Santes Creus.
Al terme d’Aiguamúrcia el 1939 foren empresonades trenta-sis persones,
de les quals dues foren afusellades. Són les següents:
L’Albà
Nicomedes Arnedo i Valera, de ca l’Arnedo. Era nat a l’Arboç del
Penedès i feia de paleta. Ingressà a la presó de Tarragona el 1941
com a desertor d’un batalló de treballadors i de seguida el traslladaren
al batalló de treballadors número 52 de Madrid.
Pere Calvet i Figueras, Pep Rafel. Era barber i vivia en una masia.
Ingressà a la presó de Tarragona i el 1939 un consell de guerra el
condemnà a vint anys. Passà a la Model de Barcelona i el 1941
aconseguí la presó atenuada, el mateix any la condicional i el
1952 la definitiva.
Horaci Costa i Girona. Era fill de Jalance (País Valencià) i mestre nacional.
El 1940 ingressà a la presó de Tarragona a disposició del
cap superior de policia de Barcelona. El mateix any el governador
civil de Tarragona el deixà en llibertat.
Pelegrí Domingo i Sendra, de cal Salvet. Ingressà a la presó de
Tarragona i el 1939 un consell de guerra el condemnà a quinze
anys. Traslladat a la Model de Barcelona, el 1942 sortí en presó
atenuada.
Josep Ferré i Queralt, de cal Güell. Ingressà a la presó de Tarragona i
el 1939 un consell de guerra el condemnà a quinze anys. El 1940
passà a la Model de Barcelona i el 1941 aconseguí presó atenuada,
el 1942 presó condicional i el 1946 llibertat definitiva.
Àngel Gasol i Colet, de cal Petronillo. Vivia al mas de Cortada. Ingressà
a la presó de Tarragona i el 1939 un consell de guerra el
condemnà a vint anys. Passà a la Model de Barcelona i el 1942
obtingué la presó atenuada.
Lleó Vives i Ferrando, el Xiretes. Vivia a la masia de cal Lion. Ingressà
a la presó de Tarragona i el 1939 un consell de guerra el
condemnà a trenta anys. Passà a la Model de Barcelona i el 1942
obtingué la presó atenuada, la condicional el mateix any i el 1946
l’indult. El 1951 aconseguí la llibertat definitiva.
Ernest Villadara i Romaní, de cal Bernat. Era de Traiguera (el Baix
Maestrat) i s’estava al mas Bernat (Albà Vell). Ingressà a la presó
de Tarragona el 1940 i el 1941 fou alliberat.
17

Albert Manent •
Masbarrat
Daniel Martí i Sendra, el Purlindes. Ingressà a la presó de Tarragona
i el 1939 un consell de guerra el condemnà a vint anys. Traslladat
a la Model de Barcelona, el 1941 obtingué presó atenuada.
Josep Martí i Sendra, dit Purlindes. Ingressà a la presó de Tarragona i
el 1939 un consell de guerra el condemnà a quinze anys. El 1940
fou traslladat a la Model.
Amadeu Mestre i Grau, de cal Cason. Ingressà a la presó de Tarragona
i el 1939 un consell de guerra el condemnà a quinze anys. El
1940 fou traslladat a Terol a disposició de la direcció general de
Regiones Devastadas.
Salvador Ventura i Colet, el Xurro. Ingressà a la presó de Tarragona i
el 1939 un consell de guerra el condemnà a trenta anys. Passà a
la Model de Barcelona i el 1941 obtingué la presó atenuada.
Salvador Virgili i Torrents, de cal Nen Xic. El 1939 ingressà a la presó
de Tarragona a disposició del jutjat militar, però el mateix any fou
deixat en llibertat.
La Planeta
Josep Benach i Tarrida, dit Calçons. Com a presoner de guerra i procedent
d’un camp de concentració, el 1940 ingressà a la presó
de Pamplona. Després passà a la de Tarragona i, sense judici, el
1941 obtingué la llibertat condicional.
Les Pobles
Josep Alari i Vidal, dit Pep Marió. Ingressà a la presó de Tarragona i el
1939 un consell de guerra el condemnà a trenta anys. Traslladat a
la Model de Barcelona, el 1943 el dugueren a Lleida per treballar
a Organyà (Alt Urgell). El posaren uns dies en una cel·la de càstig
per vendre tabac dins la presó.
Josep Andreu i Guasch, Pep de la Carretera. Nat a Mont-roig de Tastavins
(Matarranya). Ingressà a la presó de Tarragona i el 1939 un
tribunal militar el condemnà a trenta anys. Aquell any fou traslladat
a la Model de Barcelona.
Joan Benach i Casanovas, de cal Gepa. Procedent de Lleida, ingressà
a la presó de Tarragona i el 1939 un consell de guerra el condemnà
a dotze anys i un dia. El 1941 sortí en presó atenuada i el
mateix any en llibertat condicional.
Joan Moix i Bertran, de cal Moix. Ingressà a la presó de Tarragona i
el 1939 un consell de guerra el condemnà a trenta anys. Traslladat
a la Model, el deu de setembre morí per un atac d’urèmia.
Vicenç Santamaria i Ricart, de cal Carboner. Nat a Dosaigües (País
Valencià), era carboner. Ingressà a la presó de Tarragona i el 1939
18

• La guerra civil i la repressió del 1939 a 62 pobles del Camp de Tarragona
un consell de guerra el condemnà a trenta anys. Sortí en llibertat
condicional el 1941 i definitiva el 1951.
Magí Sendra i Güell, Magí de la Masieta. Ingressà a la presó de
Tarragona i el 1939 un tribunal militar el condemnà a trenta
anys. Traslladat a la Model de Barcelona, el 1941 obtingué presó
atenuada.
El Pla de Manlleu
Joan Galofré i Miquel, de cal Perot. Ingressà a la presó de Tarragona
i el 1939 un tribunal militar el condemnà a quinze anys. El 1940
fou traslladat a la Model de Barcelona.
Pius Güell i Batet, dels Masos. Ingressà a la presó de Tarragona i el
1939 un consell de guerra el va absoldre i el va deixar en llibertat.
Antònia Miquel i Subís, de ca l’Adela. El 1939 ingressà a la presó
de Tarragona, concretament a les Oblates, però el gener del 1940
fou deixada en llibertat.
Josep Pedrol i Llop. Era de Gandesa. Residia a la masia Fàbregas.
Ingressà a la presó de Tarragona i el 1940 passà a disposició del
jutjat de Gandesa. El 1941 un consell de guerra el condemnà a
mort i fou afusellat.
Pau Rius i Montserrat, de cal Rector. Vivia a la masia Les Pinedes.
De Bilbao fou dut a la presó de Tarragona i el 1940 un consell de
guerra l’absolgué i el deixà en llibertat.
Joaquim Sendra i Artigas. Era fill del Montmell i pastisser. Ingressà a
la presó de Tarragona i el 1939 un consell de guerra el condemnà
a trenta anys. Traslladat a la presó de Cuéllar (Segòvia), el 1943
obtingué la presó atenuada.
Anton Sendra i Vives, de ca la Maria Batllori. Ingressà a la presó de
Tarragona i el 1939 un consell de guerra l’absolgué i restà en
llibertat.
Pere Sendra i Vives, de ca la Maria Batllori. Ingressà a la presó de
Tarragona i el 1939 un consell de guerra l’absolgué. Era germà
de l’anterior.
Josep Torné i Via, de cal Fesol. Nat a la Joncosa del Montmell. Ingressà
a la presó de Tarragona i un consell de guerra el condemnà a
quinze anys. El 1942 sortí en presó atenuada.
Segons el conegut llibre de J. M. Solé i Sabaté i Joan Villarroya sobre
la repressió franquista, el novembre del 1941 a Tarragona fou
afusellat Miquel Franco Gómez, resident al Pla de Manlleu. Penso
que devia ésser un emboscat.
19

Albert Manent •
Santes Creus
Francisco Arnedo i Valera, de ca l’Arnedo. Era fill de Vilaras (França).
De Jaca ingressà a la presó de Tarragona i el 1940 un consell de
guerra l’absolgué i l’alliberà.
Francisco Cunillera i Güell, de cal Gaietano. El 1941 es trobava en
presó preventiva. El mateix any ingressà a la de Tarragona i un
tribunal militar el condemnà a dotze anys i un dia. El 1943 obtingué
la llibertat condicional; el 1946, l’indult, i el 1952, la llibertat
definitiva.
Gil Cunillera i Güell, de cal Gaietano. Era comerciant. El 1941 es
trobava en presó preventiva. Ingressà a la presó de Tarragona i el
mateix any fou condemnat a dotze anys i un dia. Aquell 1941 obtingué
la llibertat provisional; el 1943, la condicional, i el 1949,
la definitiva. Era germà de l’anterior.
Anna Ferré i Queralt, de cal Güell. Ingressà a la presó de Tarragona
i el 1939 un consell de guerra la condemnà a vint anys. El 1941
obtingué la presó atenuada; el mateix any, la condicional, i el
1945, la definitiva.
Benet Marimon i Jové, de cal Tito. Ingressà a la presó de Tarragona i
el 1939 un consell de guerra el condemnà a trenta anys. El mateix
any fou dut a Sant Miquel dels Reis (València). El 1943 obtingué
presó atenuada, però el 1945 reingressà a la presó, bé que el
mateix any obtingué la llibertat condicional. Fou acusat d’irregularitats
administratives.
Ramon Sanuy i Agustí. Era fill d’Ager i mestre nacional. Ingressà a
la presó de Tarragona i el 1939 un consell de guerra l’absolgué i
el deixà en llibertat. 2
2
Al petit nucli de cal Joan de la Torre, molt a prop del Pla de Manlleu, però terme
del Montmell, tres homes, Hermenegild Güell i Padreny, Josep Vives i Torrents i Blai
Solé i Güell (vivia a Calafell), s’estaven pel bosc per no haver d’incorporar-se a l’exèrcit
i a la retirada foren descoberts per la comunista Brigada Líster. Els van detenir i l’endemà
els assassinaren prop d’una masia. Ningú no gosava tocar els cadàvers i van restar
quinze dies insepults. La vídua d’Hermenegild Güell, Antònia Vives i Torrents, el 2005
ha complert cent anys i viu al nucli de cal Joan de la Torre.
20

• La guerra civil i la repressió del 1939 a 62 pobles del Camp de Tarragona
L’Albiol
El 1930 l’Albiol, situat a 800 metres dalt de la serralada de Prades,
tenia 220 habitants, amb una vintena de cases aglevades al poble, sota les
ruïnes nobles del castell, i més de trenta masos escampats pel terme. La
vida agrícola seguia els seus cicles seculars i al costat dels pagesos hi havia
algun ramat, llenyataires i carboners. L’aïllament dels que vivien en un extens
territori era inevitable perquè les comunicacions eren dolentes i no hi
havia ni electricitat ni telèfon. Des de la postguerra i sobretot des dels anys
seixanta la despoblació s’ha accelerat, però l’Albiol pot continuar essent
municipi gràcies a les segones residències de la zona propera al pla i al fet
que per patriotisme local alguns s’hi han empadronat.
El febrer del 1936 guanyà les eleccions el Front Català d’Ordre, encapçalat
per Lliga Catalana. Com en quasi tots els pobles, el juliol es formà un
comitè de control que dominava l’Ajuntament. El presidia Joan Maideu i
Pallerola, conegut per Nitus, i en formaven part, entre d’altres, els germans
Alfons i Brauli Llaberia i Salvador Rius i Isern. L’actitud del comitè fou
moderada i evità qualsevol assassinat. No obstant això, ja aquell juliol del
1936, moguts per un comitè foraster, van treure els retaules i els objectes
de culte i els amuntegaren davant del temple, on els cremaren. També hi
participà algú del poble. Tanmateix, se salvà l’arxiu parroquial.
El comitè foraster va agafar l’alcalde anterior, Pere Maideu i Ferré (del
mas de Cots), i el dugué al barco, al port de Tarragona. Deien que Maideu
era afiliat o proper a Falange. Malgrat això, el comitè albiolenc aconseguí,
anant-hi, d’alliberar-lo.
El mateix comitè va protegir dos capellans, molt estimats pel poble, un
dels quals, mossèn Ramon, que vivia amb el seu germà mossèn Josep, era
rector de l’Albiol. De cognoms s’anomenaven Vidal i Briansó. Van viure al
mas de Tinet, on després feien de pagesos i de carboners. El comitè també
acompanyà fins a Barcelona Josep Juncosa i Miró, amo del mas de Flassada,
una gran finca al pla que tenia catorze mitgers i s’hi feien més de set-cents
sacs d’avellanes. Juncosa va haver de fer de cirabotes a Barcelona per sobreviure,
ja que tenia el mas confiscat.
El comitè de l’Albiol demanà als propietaris dels grans masos part de
les collites per a fer millores al poble. Com que l’amo del mas de Maideu
s’hi negà, li tallaren part del bosc d’alzines i en feren carbó per a vendre.
Miquel Rius i Rius (del mas del Gepu) i Salvador Agustench i Joanpere
21

Albert Manent •
(del mas del Curt) s’amagaren una temporada per la muntanya per por de
represàlies.
Una dotzena de joves foren mobilitzats per anar a la guerra i en moriren
dos: els germans Miquel i Xavier Fuguet i Masdeu, del mas de l’Esporgat,
una gran finca en aquell temps.
La retirada dels republicans sembrà el terme de bombes de mà i de
caixes de municions i fusells. Hi passaren els moros i a la serra de Vassà
es rendiren uns vint-i-cinc soldats republicans que foren executats immediatament
per les tropes marroquines. El nou alcalde va reclutar homes
de molts masos per a fer rases on van van colgar els cadàvers d’aquells
malaventurats.
En acabar-se la guerra foren detinguts nou residents a l’Albiol:
Joan Agustench i Rius, del mas Nou i després conegut com Joan de
Ca Madrid, la casa més important del poble. Entrà a la presó de
Tarragona procedent de Valls i el novembre del 1939 un consell
de guerra el va absoldre i fou posat en llibertat.
Josep Barberà i Estivill, Pepito de Fau, que vivia al mas de Fau, fou
detingut el 1945 per haver tingut contactes, obligat per les circumstàncies,
amb uns malfactors emboscats, anomenats Patacons.
Però al cap d’un mes fou posat en llibertat.
Francisco Ferrando (no Fernando, com diu la sentència) i Mor era
fill d’Alcover, però vivia al mas de Barberà, terme de l’Albiol. Fou
empresonat a Tarragona el maig del 1939, condemnat a mort i
afusellat. Segons va dir un germà seu, l’acusaren d’esperar que a
Alcover assassinessin gent de dreta per anar a enterrar els cadàvers.
Durant la guerra Ferrando s’havia amagat molt al mas per
no anar al front. A l’obra La repressió franquista a Catalunya
(Barcelona, 1985), Josep M. Solé i Sabaté diu que de segon cognom
es deia Martos, i el situa a Alcover (pàg. 378).
Sebastià Ferré i Ferré, procedent del mas de Noguers i de ca la Sona,
dit Calló, era més aviat dretà i l’acusaren de denunciar al final
de la guerra emboscats que no volien anar al front. Ingressà a la
presó de Tarragona i un tribunal militar el 1939 el condemnà a
vint anys. Anà a parar a un batalló de treballadors de Barcelona
i després a la presó d’Astorga. El 1940 li reduïren la condemna i
passà a presó atenuada.
Alfons Llaberia i Milà era nat a la Selva del Camp, però vivia al mas
de Llaberia, de l’Albiol, on va residir fins fa poc, quan gairebé tenia
cent anys. El 1939 ingressà a la presó de Tarragona i el 1939
un consell de guerra el condemnà a vint anys. El dugueren a la
presó Model de Barcelona i el 1940 li reduïren la condemna, per
la qual cosa va estar empresonat tres anys escassos.
El seu germà Brauli, conegut, igualment com Alfons, per lo Llaberia,
que també vivia al mateix mas, ingressà a la presó de Tarragona
22

• La guerra civil i la repressió del 1939 a 62 pobles del Camp de Tarragona
procedent de la de Valls el setembre del 1939. Un consell de guerra
el condemnà a trenta anys. Anà a la presó Model de Barcelona
i el 1943 li reduïren la condemna amb presó atenuada, raó per la
qual passà uns quatre anys empresonat.
Josep Masdeu i Ferré, de ca la Rosassa, ingressà a la presó de
Tarragona i el 1939 un consell de guerra el condemnà a dotze
anys i un dia. Fou traslladat a Reus i el 1942 obtingué la llibertat
condicional i la definitiva el 1951. Per redimir la condemna féu
d’auxiliar de cuina i de peó.
Salvador Rius i Isern, nat a Mont-ral i resident al mas de Panxó, i
conegut per Patinyo. Ingressà a la presó de Tarragona i el 1939
un consell de guerra el condemnà a trenta anys. Anà a la Model i
el 1943 obtingué presó atenuada. Diuen que, com els Llaberia, el
fet de trobar-se els primers mesos a la presó de Valls, els va salvar
la vida perquè la fúria dels afusellaments fou molt intensa fins a
l’estiu.
No hem trobat l’expedient de Joan Maideu i Pallerola, conegut per
Nitus i president del comitè. El devien condemnar almenys a trenta
anys i devia sortir al cap de tres o quatre anys. Poc temps després,
sembla que molt malalt, va aparèixer penjat al mas de Serra,
cosa que va fer pensar en un suïcidi.
Hi ha el cas fosc de Lluís Masdeu i Ferré (de ca la Rosassa), que
diuen que morí o fou mort en una presó o camp de concentració
franquista, o potser a França.
Dos membres del comitè es van exiliar i no van tornar:
Joan Maideu i Estivill (Joan del Mas de Prats), que restà a Anglaterra.
Miquel Maideu i Pallerola, germà de Nitus, que el 1940 morí al camp
d’extermini nazi de Mauthausen.
23