Quintana

La preocupació pel paisatgeRaül VallsAquests darrers dies ha estat trames al Parlamentl’avantprojecte de llei de protecció i gestió del paisatgede Catalunya. Aquesta llei, llargament esperada, és latransposició del “Conveni europeu del paisatge”, signata Florència el 20 d’octubre de 2000 i on es posaven lesbases per a la seva preservació, gestió i planificació i ontambé, més enllà del valor purament natural, ecològic icultural es destacava el seu valor i potencial econòmic.Dit clar i català, el paisatge pot crear llocs de treball.Aquest darrer mes de gener es feia un altre pas moltimportant en aquest mateix sentit al constituir-se l’Observatoridel paisatge de Catalunya amb seus a Olot iBarcelona.La llei catalana del paisatge el defineix com “una àrea,tal com la percep la col·lectivitat, el caràcter de la qualés el resultat de la interacció de factors naturals i/ohumans” . Per tant, quan parlem de “paisatge” no ensreferim només als valors estètics d’espais “inalterats” perla mà humana, sinó que ens referim també a aquells quehan estat profundament humanitzats per segles d’activitatssocials i econòmiques, com és el cas de les nostrescontrades vidrerenques.L’objecte de la llei és, com diu en el seu article 1, “elreconeixement, la protecció, la gestió i l’ordenació delpaisatge, a fi d’harmonitzar la preservació dels seusvalors patrimonials, culturals, i econòmics, amb undesenvolupament sostenible. Amb aquesta finalitat, lallei promou la integració del paisatge en les polítiquesd’ordenació territorial i urbanística i en la resta depolítiques sectorials que hi incideixin. També és objected’aquesta llei promoure la sensibilització de la societatpaisatgística”. Per tant, no val tot i hi ha límits que convécomençar a tenir clar.La preocupació pel paisatge no apareix només en elcontext d’una major consciència ambiental, sinó enun moments de preocupants tendències de destrucciói uniformització del nostre entorn. Lluny queden elsnegres temps del “desarrollismo franquista” com a únici gran paradigma d’urbanització salvatge sota l’únicaconsigna del benefici a qualsevol preu. Els anys norantai el que portem del segle XXI estan sent demolidors perals nostres entorns, tant els naturals, com els culturals.Diferents fenòmens perfectament identificats, com laperiurbanització, la ciutat difusa, el continuo urbà,desproporcionades infraestructures viàries, zonificacionsi especialitzacions excessives, artificialitzacions moltscops innecessàries, amenacen amb uniformitzar la grandiversitat paisatgística que ha caracteritzat el nostre paísi amb dur a l’extinció les singularitats autòctones.El paisatge de la plana selvatana, del que Vidreres i elseu entorn és una mostra destacada, és un d’aquestspatrimonis col·lectius que molts i moltes voldríem veurepreservats. La seva singularitat és un valor de futur moltimportant que no pot ser menyspreat. Que sigui possibleun esdevenidor de progrés, que combini i mantinguil’equilibri entre activitats econòmiques, tant les vellescom les noves, i un entorn que no perdi les seves senyesd’identitat, és un dels objectius que la renovada planificacióterritorial ha d’abordar amb energia. Un paisatgeequilibrat, divers i estèticament ric és també un elementimportant per a la pròpia identitat i la qualitat de vida.Posar fre a uns models urbanitzadors o d’implantacióde noves activitats econòmiques que van consumint unterritori que és finit i fràgil és una prioritat de primerordre si no es vol acabar desnaturalitzant i desfigurantel paisatge. Donar valor a les nostres terres, preservantlesi millorant-les és un objectiu de futur davant del qualens cal fer un front comú. Hi ha alternatives i cal que lesOpinióPer Sergi Puig53