Quintana

El ViatgeQuebec, un país senserotondesRamon LlorensFotos: Lluïsa Garcia40Mai no faig fotografies en elsmeus viatges. Deixo que lesimatges s’emmagatzemin enel meu esperit. No sé mai quèretindrà la meva memòria i quèexpulsarà. Allò que queda retingutretorna regularment a partird’associacions lògiques, o no tanlògiques. Dels dos viatges quehe fet al Quebec, m’he quedatamb dues instantànies: la mancade rotondes a les carreteres i laqüestió lingüística. Potser no sóndues imatges inconnexes.Parlem de la primera. Quanarribes a una cruïlla, trobes unstop (perdó, una arrête). Ningúno té prioritat, tothom s’atura.Després et mires i passa, habitualment,el primer que haarribat. Això s’esdevé en totesles carreteres i en tots els carrersd’aquest país. No vaig veureuna altra forma de cruïlla en totsels desplaçaments pel país quevaig fer. Ni una rotonda. Notroben estrany que un país tanavançat hagi prescindit del quesembla el progrés definitiu enla distribució del trànsit modern?Com pot funcionar un país deset milions d’habitants senserotondes? Com poden evitar elcaos circulatori en una ciutatde tres milions d’habitants, comés Montreal, sense rotondes?Arrêtes i semàfors, les armesde l’ordre automobilístic en elQuebec. I, és clar, l’educaciódels conductors. O el civisme. Oel respecte pels altres, en podendir com vulguin.El Quebec és l’estat més grandel Canadà, un 15,5%, i té unaCentre comercial i financer de Montreal, la capital delQuebecextensió com França, Alemanyai l’Estat Espanyol junts. El81,5% de la població és francòfona,un 8,8% té com a llenguamaterna l’anglès i hi ha un 9,7%que no són d’expressió francesani anglesa. Davant d’aquestesxifres es preguntaran per quètrobo extraordinari que el francèssigui la llengua majoritària.Doncs bé, per dues raons.Primera per la pressió culturali social que exerceix l’anglès atot Nord-amèrica, i no solamentals Estats Units, sinó també ala resta del Canadà. I segona,perquè el fet que el francès siguimajoritari als carrers del Quebecés una novetat que no té més de30 anys. Fou el 1974 quan, perprimer cop, es promulgà unallei que parcialment proclamavael francès com a única llenguaoficial al Quebec. M’agradariainsistir en el matís: el francès ésl’única llengua oficial al Quebec,mentre que el Canadà és unestat multilingüístic (l’administraciót’atén en francès, anglès i,des de fa molt poc temps, en lesllengües que parlen els indis).Les semblances entre els nostresdos països són tan evidents, comles diferències. Estem parlantd’un país amb un nombre semblantd’habitants, i amb unesdates semblants en la seva lluitanacional. El que han aconseguital Quebec en trenta anys noté res a veure amb el que hemaconseguit a Catalunya en elmateix període. Jo vull parlarprecisament d’això: del procésseguit en el Quebec per capgiraruna situació lingüísticaque amenaçava amb convertirel francès en una llengua desegona categoria i tancada enl’ús privat o folklòric. És clar queno es pot obviar què hi ha darreredel francès del Quebec: unamaquinària cultural i lingüísticamolt potent; un estat, el francès,disposat a defensar l’idiomaa qualsevol part del planeta; i,sobretot, una voluntat, la delsquébécoises, absolutament decididaa fer del francès una llenguanormal, en tots els àmbitsde la vida. Així com es parenen els arrêtes i educadament etdeixen passar, utilitzen el francès